Alive (o viva)

Remeber when...

2012-01-17T22:54:00.002+01:00

... we were old enough to be young.
When somebody told us to be free.
When your mother met my father.
When together, life was rosy pink.
When the distance was the guiding star.
When summer was full of light music.

If we could go back and look to the future, we would know everything is still to come. Tomorrow I'll call you and we'll talk about love. Lost in my sparkling words we'll be the last hope for our lives. It is my pleasure to have seen the moonlight every night and to have the sunshine inside my heart.

Let's sing until dawn, let's have another sip of invisible power...

Wooden life

2012-01-04T19:12:00.001+01:00

Quina diferència hi ha entre l'arbre i la fusta? Doncs la mateixa que entre la vida i la mort. I quina diferència hi ha entre el valor i la covardia? Doncs exactament el mateix.

La condició de ser arbre implica ser alhora fusta, és un estat latent i inherent a ser arbre. La condició de ser fusta implica que en un passat es va ser arbre, però se li va treure la vida.

Quan som vius, la mort és latent en nosaltres. Quan som morts en un passat vam ser vius.

Per ara sóc arbre i no tinc intenció de ser fusta, encara que el món s'hi entossudeixi. I no penso ser una fusta vivent fins que arribi l'hora. Per tossuda, jo.

November blackout

2011-12-03T12:45:00.005+01:00

In between October and December, I let you down to Oblivion. The rain washed you out of my mind and I lived through your days like a happy-go-lucky drop of watery air.

Intensely as usual, in the middle of suffering and pain, my life was enjoying day by day the solace of the dark soul. Fighting against the odds of a tormented mind, I flourished in December, having the knowledge of an upcoming birthday.

Goodbye November. Eleven months have passed of the Christian year of 2011. Let's think we need the order, let's see we are the Chaos, let's feel one day will be over.

Stop holding the line

2011-10-24T20:35:00.004+02:00

Una línia separa el cel i la terra com si uns gegants poderosos la tibessin de cada cantó. Tibant i aguantant a tota hora d'estiu, desafiant el sol que il.lumina el cel blau i reflecteix el seu poder sobre la mar.

La calor es fa insuportable i els gegants segueixen aguantant i estirant, fins que un dia, com fuetats per un huracà furiós arriben uns núvols plens de vent i de pluja i que, com les peces d'un puzzle, es van unint fins a cobrir tot el cel d'una capa blau fosc-gris-verd-negrós-violeta.

Amb la força de les mans invisibles d'uns déus capriciosos, esclaten entre llamps i trons i comencen a desbordar la terra i la mar d'una aigua que poc a poc va borrant la línia tibada pels braços cansats d'uns gegants, que no poden sinó sucumbir davant la fúria divina.

Deixeu de tibar, gegants, els déus han arribat per retornar a la natura, el poder que se li ha concedit.

Idiota

2011-10-20T19:08:00.003+02:00

A veure si ens entenem. Follow the leader, no? Aquesta és la idea. Si sóc diferent, molesta, si no segueixo al "leader", molesta, si tinc un mal dia, també molesta i si discuteixo la opinió, encara molesta més i aleshores toca fer-me vida impossible.

Aquí un fa el que li dóna la gana, però jo no puc. MMMMFFFFFF!!! N'estic fins la pera! Sempre intentant portar-me bé amb els altres només fa que donar-me disgustos. Si alguna vegada a la vida he fet el que em passava pels nassos, aleshores sembla que ningú no em deia res.

Què passa? M'he tornat idiota o què???????? El tema és que no puc evitar que la mala gent em faci fàstic i per això em fan la vida impossible. I tampoc puc evitar enfadar-me quan me la foten, i encara menys puc evitar engegar a tots aquells que em diuen que no m'enfadi, au vinga!!!!

PD: Els vells de Barcelona em tenen fregida ocupant els seients de l'autobus i a més no pagant A TOTES HORES del dia, HI HA GENT QUE TREBALLA I TAMBÉ VA CANSADA!!!!

Tribute for Steven

2011-10-11T19:57:00.003+02:00

The 16th of October will be a day for joy, a day for remembering, a day for Steven and his path to heaven. Laura has been strong enough and loved him so much, she will be able to celebrate her great love and passion for him surrounded by all their friends and family.

He played at Ma.Mentor, and the first time I heard a song from them I was having a really nice lunch at Laura's and Steven's with good company. I met him twice or three times, nearly the same times I met Laura, and I truly liked this beautiful couple.

A really nice guy and a really brave girl. They met and fell in love so quickly... They lived together for a while and they got married in New York at fall, it was a the most romantic wedding of the city of glass. Beautiful, True Love, so much in love with each other, we all know it will never ever end.

Love bless you both!

Alive Carla

2011-10-01T20:33:00.003+02:00

La meva preciositat, la nineta més maca, una petita joia que ja forma part de la meva vida com la de la gent que m'envolta i m'estimo.

La Carla és un petit tresor nascuda el 30 de setembre de 2011 que tots els àngels de la guarda cuidaran, i amb uns pares meravellosos que es mereixen tot el millor.

Bonica, tots els que estem al teu costat t'estimarem sempre! Benvinguda Carla!

Sense cap ni peus

2011-09-05T21:45:00.000+02:00

Una novel.la que comenci del revés. Un quadre que tingui pintat la part que toca la paret. Un arbre amb arrels al tronc i fulles de color blau. Un home amb cua de cavall i una dona amb set dits a cada mà. Un violí sense cordes. Una bandera sense colors. Un dinar que només s'olora però no es menja. Un govern que no té president. Un rei sense corona. Una estrella que se'n va a treballar cada dia a les 8 del matí. Un camp de blat sota terra. Un mar despistat. Una cadira amb mànigues. Un vestit que no es veu. Una trena de paper mullat que crema. Un tren que va cap enrera.

Un pop sense cap ni peus, com seria?

Pink Elephants

2011-09-04T12:28:00.001+02:00

Listen to the lovely music and start dancing. All the elephants glide and slide tiptoeing on their feet.

The smell of joy surround the air and the sight of a rainbow starts climbing the sky.

Drinking up the colors, the brain swallowing the words of a book, they become big and small, blue and yellow and tower up to reach the highest joy.

All the happiness is here and now, don't let it go and enjoy it till the end!

Springtime for Brooks

2011-08-08T13:04:00.003+02:00

If a jewish artist can make fun of it, this means good fun ahead.

The Producers, the funniest musical made in Broadway. I couldn't laugh out louder. It was a present I made to Jordi maybe three years ago. We went to the theatre at Drury Lane and I believe this was the best present I could make to him, he was laughing from the beginning to the end.

Yesterday Rubén and I shared the movie on TV and the same reaction came out from both, we couldn't stop laughing.

If you are really bored, there is a great remedy: watch The Producers, you'll even dream of it's songs!

Catfight

2011-07-30T18:30:00.000+02:00

Si em fan escollir prefereixo les baralles de gats salvatges que les de les gates maules. Si per mi fos, jo faria desaparèixer qualsevol varietat de fer safareig. Si és que on hi hagi una gata maula, les seves víctimes només en poden sortir plenes d'esgarrapades, i si n'hi ha més d'una, més val apretar a córrer.

A mi, que em donin baralles de lleons o tigres (sense que es facin molt de mal, és clar), perquè els humans que pretenen ser lleons, a vegades es queden en simples pantomimes que fan riure a alguns, i per desgràcia plorar a molts.

Back to Life

2011-07-25T14:25:00.003+02:00

Free, beautiful and talented.

Oh yeah, Amy, you're gone, apparently gone. But you rocked it, you still rock it and you'll always rock it.

Yes, babe, you've lived free, you've did it until the last minute.

Thanks for your beauty, thanks for your music, thanks for your voice.

Just be free, keep it up!

75 Aniversari

2011-07-18T23:20:00.010+02:00

Ara fa 75 anys es va lluitar a favor de la llibertat. Molts innocents van morir i alguns amb més sort van sobreviure en un país que, com tots, té un cantó sinistre que sembla no desaparèixer mai.

Alguns d'ells, fills i filles de la ignorància, la covardia i el despotisme, encara han deixat estela fins ara... D'altres més valents, pagesos, obrers, dones i homes amb ideals, van decidir lluitar per la llibertat.

La utopia és possible, si no, no la podríem imaginar. Tot allò que somiem és possible, i allò que aquells llibertaris van somiar encara és possible.

Visca la llibertat i visquin tots els valents que han lluitat, lluiten i lluitaran per un món més just!

Mariner de riu

2011-07-11T13:51:00.003+02:00

Entendrir l'ànima blanca, com el salmó quan escala riu amunt i arriba al seu santuari per deixar-hi la vida a canvi de la pròpia descendència.

Un santuari nu d'avarícia, i ple d'innocència. Al vespre s'hi pot veure fins i tot la galàxia més llunyana reflectida en les seves aigües cristal.lines.

Ho ha aconseguit, ha deixat de ser pescador per a ser creador. Cap paraula serà la gàbia d'un ésser que ja s'ha retrobat amb el seus orígens.

Paradise Lost

2011-07-02T18:37:00.004+02:00

Mai millor dit, perdre's en el paradís perdut. Perdut i retrobat.

No sé per què però últimament tinc la sensació que la vida se m'escapa d'entre les mans... Amb 31 anys només, sembla que ja me n'hagi passat la millor part, i tinc recança de que no puc viure amb la intensitat que voldria cada minut de la meva vida. Treballant a tota hora i sempre organitzant-ho tot i pendent d'això i d'allò...

Vull respirar! Vull aprofitar una vida que si no l'agafo se me n'anirà volant!!! I no serà perquè no en tingui ganes, però contra més ganes en tinc més ràpid se'n va!

El paradís és aquí i s'ha de viure. No ens ho posem difícil, som molts i hauríem de ser bons els uns amb els altres.

Come to me paradise lost, come back to all of us!

Eclipsi

2011-06-19T13:05:00.002+02:00

Vam pujar al terrat per veure-la, i és clar, no hi havia manera de veure res!!! Si és que estava eclipsada per la terra...

Vam sopar, van pujar els nostres veïns (un italià i un francès) i, desencantats per no veure-la, van decidir marxar. "Mis amigos de Nápoles me han dicho que la luna estava roja y preciosa!!!", aquests catalans, que no en tenim, o els napolitans que ens la roben!!! I entre riure i riure, van marxar a casa a sopar.

Conjecturant si podia estar darrera l'edifici del davant, o que encara era molt aviat i hi havia molta llum d'una posta de sol digna de mitjans de juny, o que potser encara era molt baixa, que la lluna tarda una mica en pujar, vam plegar i vam decidir anar al Maremàgnum. "Allà potser veurem alguna cosa..."

De camí al port tothom mirava el cel estranyat, i jo no parava de repetir "És normal que no la veiem, està eclipsada!". Quan érem al pont, vam haver d'aturar-nos, un so de sirena i un guarda ens van fer esperar, una barqueta decidia sortir del port a veure la lluna en alta mar, des d'allà segur que es veuria!

Un banc buit ens esperava a la part del darrera del Maremàgnum, allà on hi atraquen els iots ampulosos de gent esgarrifosament rica. I mentre jo feia una crítica de la poca vergonya que tenien aquests rics, i el Rubén em dèia, "jo potser tan gran no, però com aquell d'allà baix sí que en tindria un", vaig aixecar la vista i just damunt del pal d'un petit veler, vaig veure una lluna vermella esmorteïda darrera la penombra de la terra, "mira-la, mira-la, mira-la!!!", "ai sí, que maca!" responia el Rubén.

"Una estoneta més, vinga, que ja l'hem vista". Però els mosquits van començar a fer de les seves. "Ui, marxem!" vaig dir, "No, no, mira mira!" El Rubén acabava de veure com apareixia pel cantó esquerre de la lluna una petita escletxa de llum. La lluna, la terra i el sol, continuaven el seu moviment, i ella, deseclipsant-se, recuperava la seva claror provocada pel reflexe del sol.

Una alineació on la terra era al centre, i sense cap més importància, seguia el seu curs, igual que l'astre rei i que el satèl.lit nocturn del planeta blau. Un eclipsi vermell i momentani, com la vida mateixa.

The rain in Spain stays mainly in the plain

2011-06-07T21:11:00.004+02:00

Què fariem sense la pluja? No res. No existiríem. Tothom aprecia un dia assolellat, no pas jo. Adoro la pluja (sabent que els extrems són dolents), però sé que visc en un país on hi plou poc, i on tampoc la gent sap apreciar-la.

Trobo a faltar els cels de les illes britàniques, aquell ballar de núvols al ritme dels vents gèlids del nord, aquell drizzling continuat i que sembrava la terra d'un verd perenne.

Avui, el cel ens ha regalat una pluja plena de fressa i de vida, que alimenta una terra assedegada i una ànima nostàlgica.

Enigma

2011-06-05T12:52:00.007+02:00

Com una serp en un laberint on es troben cap i cua, anem fent camí fins arribar al centre de l'enigma.

Saber-ho tot és la nostra meta, però la incertesa i el misteri es fan atractius fins i tot al savi.

La satisfacció d'haver resolt l'enigma produeix una gran felicitat, que no podem resistir mostrar als altres.

El cor demana solucions que tard o d'hora arriben. Voluntat, perseverança, perspectiva, escepticisme i honestedat. No et poden prendre el pèl si en saps, però aquell que segueix davant l'enigma sempre serà víctima de la seva pròpia ignorància. I d'ignorants en naixem i en morim.

Estrella del desert

2011-05-17T22:10:00.001+02:00

Dia i nit, cercant el bé més preuat. Un sospir d'aigua que pugui apagar la set. Un oasi de colors que no s'acabi mai, encara que les seves pampallugues espurnegin poc a poc.

Com un camell, guardo els raigs d'aquesta aigua de misteri a la meva esquena adolorida pel pes de la calor. Però ara em sento lleugera, la companyia alimenta la sequera i em dóna de beure quan estic assedegada.

Vine estrella, al meu pas, poc a poc arribo a tu i la meva ànsia s'apaga com una candela a mitja nit.

Lo Cartanyà

2011-05-11T13:40:00.003+02:00

Una sèrie que no vaig veure perquè justament vaig marxar a Londres quan va començar. L'he redescobert ara, no recordo ben bé com ni per què, però em faig un fart de riure que no paro.

En Xavier Bertran és divertidíssim, i la colla d'actors que l'acompanyen no es queden curts. Suposo que hi ha gustos per tot, doncs jo he escollit l'humor blanc i bona fe de Lo Cartanyà jejeje.

Jo ja tenia a en Xavier vist quan interepretava personatges còmics a Les 1000 i Una del Jordi González, i sempre el vaig trobar excepcional!

Per cert, la caràtula estil western és boníssima!

Mentides... Veritats... Justícia?

2011-05-03T13:19:00.003+02:00

Digues que sí, que ja ho has entès. No cal insistir, sempre és bo saber que algú pot estar present per decidir què, qui, com i per què.

No seré jo la que insisteixi, només en el cas que m'ho demanis.

Els ulls verds es fixen en la teva mirada i desperten aquell instint que tenies amagat, i aleshores no et quedes content.

Ho vols saber tot. Però què és saber-ho tot?

Calma, calma, que corres massa!!!

2011-04-26T14:22:00.003+02:00

... em diu el Rubén. Tot i ser més jove que jo, és molt més tranquil, i suposo, que més feliç que jo.

No és que jo sigui infeliç, tot el contrari! Però sembla que si no faig coses amunt i avall, no em quedo contenta.

El més curiós, és que m'omplo tant el cap de foteses que ni faig una cosa ni faig l'altra.

Ma mare em solia dir que sóc com Cassandra, que ho veig tot a venir i que estic condemnada a que ningú m'escolti. Totalment lògic, és el que passa quan una s'avança a les coses, que ni es viu el present, ni el passat, ni el futur. No és pas la sensació que jo tinc, però sí la que mostro als altres.

Intentarem fer descansar una mica a Cassandra, i que Cristina pugui fer les coses amb calma. D'aquesta manera, sempre surten millor, no?

In the Name of the Father, the Daughter and the Holy Ghost

2011-04-18T14:13:00.007+02:00

To forgive.

She is always forgiving, he is always asking for it. If it wasn't for him, she wouldn't be here. He is the Master, he decides, he has the power.

Every time he needed her, she was there. When he spat on her face she ran away. It has been painful, she has been bearing the open wounds. But at the end she cannot feel anything but love.

She has learned how to protect herself from him, but it doesn't matter what he does, she always forgives him. He is the Father, that is for real and cannot be changed. She is the Daughter, it is true and cannot be changed either. The Holy Ghost gave them both the Peace they were looking for.

Welcome back, in the Name of the Father, the Daughter and the Holy Ghost.

Shhhh...

2011-04-09T19:41:00.004+02:00

Tremola, sense fer soroll, és com un brogit intens de vida que es liqua entre les meves mans. Ahir estava tranquil, avui sacsesa els cors i arriba encara més profund que mai.

Però remotament, sense que ningú se n'adoni, una força intensa calma la remor. Com l'ocellam quan s'escola per l'horitzó tenyit de malva, el zum-zum languideix, suaument, lentament. Fins que un últim so, desperta la pau, i s'adorm en un llit de flors.

Shhhh...

Primavera al teu cap

2011-04-03T14:14:00.007+02:00

Les hores se'm fan petites i el temps desapareix quan entro dins la màgia del teu cap. Les idees no paren de voleiar formant imatges de jardins florits en eterna primavera.

Somrius i el blau dels teus ulls cristal.lins es torna verd marronós. M'hi endinso i de cop sento com la terra tremola sota els meus peus nus i aixeco el vol fins tocar el cel daurat.

Desemmascaro el meu dolor i les meves pors van marxant. Veig una llum que em convida a engolir l'infinit.

Dóna'm de beure del teu oblit. Tanco els ulls i respiro fons. Sempre sé que hi haurà un demà, no importa si aquí o més enllà.

Arruïnar

2011-04-03T13:54:00.002+02:00

La tàctica que es fa servir quan es té enveja, quan es vol que no els vagin bé les coses als altres, quan es vol sentir encara que un té un domini sobre els altres. Els britànics no volen que Irlanda sigui pròspera, vinga, arruïnem-la, i a més, fem que se sentin culpables, ells són els dolents.

Els espanyols, els italians, els portuguesos i els grecs, són uns cutres, va fem que s'endeutin el triple i que no surtin de la crisi en la vida. A Espanya la seguretat social és massa bona, vinga, a prendre vent, tothom a pagar, que aquests espanyols viuen massa.

I dins d'Espanya, clar, els que pringuen més, els catalans: som els que més produïm, i resulta que tenim més deute. Altre cop: arruïnem els catalans, així mai podran ser independents, que treballin i que pringuin, que són uns imbècils i cauen molt malament a tothom.

I ja no parlem de la resta de països pobres, que no se'n sortiran mai, perquè encara són més cutres. No estudien, són primitius, tenen religions patètiques i no faran res de bo. Però els països "civilitzats", encara se n'encarreguen més de que no surtin de la misèria. Així el petroli, els diamants i el que calgui són més barats.

A Europa, la Merkel està aconseguint el que Hitler no va poder amb la seva guerra: ella dóna les ordres, i au vinga, tots a retallar. Sí, retallar una mica, estalviar una mica, no està malament. Però resulta que si anem retallant, anem retallant i anem retallant, al final no hi haurà res a retallar.

Suposo que és com el tsunami del Japó: com que tot ha quedat destruït, ara el creixement serà segur. Com quan "es va incendiar" el Liceu, ja està, l'excusa per fer-lo altra vegada. Si hi ha una guerra, es regula la població, i es destrueix: fantàstic, així es pot crear tot de nou.

És la llei de la natura: arruïnar, destruir, per començar de nou altra vegada. És la llei de la selva sí. No ho sé, però a mi em cansa i em deprimeix. M'agradaria no tenir sentiments, ni moral ni principis, ni cap tonteria que suposo m'ha inculcat la meva cultura eminentment catòlica. Viuria tranquil.la, tant me fotria tot, i em seria igual el patiment propi i l'aliè.

Temps

2011-03-23T21:14:00.001+01:00

Ella ho necessita, però no sap com dir-ho sense ofendre. No sap que pot comptar amb ell. Ella no sap expressar-se, se sent intimidada, fins i tot atacada, però ell mai té ni tindrà la intenció de fer-li mal.

Ell l'estima, i molt, n'està enamorat.

Són molt joves, ella només té un any més que ell, l'edat ideal. Ell és intel.ligent, però ella se li escapa de les mans. "Les dones són difícils, no saps mai què els passa pel cap" pensa... Ella només pateix, no pot pensar, només sent. Un núvol de sensacions li recorren el cos, por, dolor, desig, ganes de viure i alhora de morir. Ell només sent una cosa: felicitat quan està amb ella.

Tots dos volen estar junts, però no saben com dir-ho, ni com fer-ho. Només necessiten temps.

Folk dels 30

2011-03-20T22:29:00.004+01:00

Motiu d'orgull, podem estar contents. Poetes, músics, científics, artistes i creadors de tota mena. L'alegria de viure se'ns encomana. No ho sabíem i estem vivint en un pais de creadors...

Fa uns anys, ma mare em va dir: els italians són alegres perquè viuen voltats de coses boniques. Ara podem dir que els catalans hem après a ser alegres perquè creem coses boniques.

Un calfred recorre la nostra espinada escoltant el folk de Els Manel, Els Amics de les Arts, o Mishima, la sensació de benestar és inevitable. En Sisa, en Comelade i en Tomeu han deixat una bona herència. I a més, són un pèl més simpàtics que en Dylan.

Octubre de felicitat

2011-03-14T18:16:00.006+01:00

El mateix dia de l'aniversari de la meva mare, el meu germà i la meva cunyada ens van donar una notícia que ens va fer plorar a tots d'emoció: serem tiets!!!

Sense dobles intencions, la parelleta van plantar un cirerer, van escriure un poema, i, si tot va bé, a l'octubre tindran un nen o una nena. Com diu la dita, ja ho tenen tot quasi fet.

I no oblidem que, segons els anglesos, geniuses are born in Autumn.

Felicitats guapos!

Teresa: 60 vides infinites

2011-03-12T13:49:00.016+01:00

En 60 segons es planta una llavor. En 60 minuts es llegeix un llibre de poesia. En 60 dies es comença a gestar una nova vida. En 60 setmanes ens fem un any més vells. En 60 mesos un cirerer floreix 5 vegades.

En 60 anys una dona ha estat la força de la creació.

Filla d'un matrimoni ric en generositat, germana d'un home treballador i bondadós, es va casar i va tenir dos fills, ben peculiars i diferents a la resta. La seva força creadora no li va impedir lluitar contra la natura, i per més que els metges li diguessin que no podia, ella va tirar endavant i va tenir-los costés el que costés, quasi deixant-s'hi la pell.

Sempre lluitant per fer el què el cor li dèia, dibuixava ex-libris, amb traç net i d'aparença senzilla, lleugers com una ploma. Tot i l'esforç que comporta l'acte de creació, la seva obra, semblava que només perfilava els desitjos dels déus, que una mà invisible li guiés la seva, que el dibuix fos una imatge que les muses mostraven davant els seus ulls privilegiats.

Prolífica en tot, sempre impulsant i participant, fundadora d'associacions, mentora de la creació artística, defensora de la dona mare, artista i treballadora, ella anava evolucionant. Viatges, llibres, cursos, estudis, constant evolució espiritual...

Catalunya, Europa, Tailàndia, la Índia, Cuba, Mèxic, Xile, Estats Units, el món era als seus peus esperant que ella digués alguna cosa sobre ell. Les seves primeres paraules editades, però, van sorgir de l'amor que tenia per la princesa trista. Una força li va demanar que la salvés, amb un amor infinit, omplia pàgines de belles paraules que, desde llavors, ja no l'han abandonada mai.

Comentaris, articles, llibres de poesia, contes, novel.les curtes i assaig, amb un to femení, dolç i sensible com una aurèola que protegeix les seves paraules, sempre sorgit del més fons de l'ànima i el cor.

Ella, amant de les cultures orientals, de l'art, el cinema, la literatura, els viatges i de sempre aprendre del Tot, seguia generosament donant paraules a tots els que les escoltaven amb els ulls de l'ànima.

Completament autodidacta i, com una formigueta, sempre ha arribat lluny, i fins ara. Porta 60 anys, i la seva ment i la seva ànima són joves com el primer dia. Com el dia que va començar a escriure L'Isaac, un conte per a nens ple de tendresa, innocència i bellesa infinita. Ja aleshores apuntava lluny, ja dèia que volia ser il.lustradora, escriptora, mare i creadora.

Ella va néixer amb els ulls oberts, i més enllà del que la seva vista física li permetia, ella sempre va veure-hi l'infinit. Sempre es va posar a la pell de l'altre, i sempre va escoltar les muses.

Aquesta dona que m'ha donat la vida, ha fet 60 anys. I per molts més fins l'eternitat. T'estimo mama.

Tsunami again

2011-03-11T19:44:00.000+01:00

Imparable, arrassant tot allò que troba. Les càmeres només podien filmar el què veien i sense poder fer res més. Només donar l'alerta per salvar vides, per evacuar la zona, intentant evitar el pitjor.

Una alerta darrera l'altra, i sentències que hem sentit milers de vegades però que són certes: la nostra vida és fràgil, i sovint està més enllà de les nostres mans el poder dominar-la.

True Love

2011-03-10T18:42:00.015+01:00

El Regne Unit i jo tenim una relació tan íntima que "ell" no vol que marxi del tot... Al principi, no podia viure jo sense ell, i ara ell no pot viure sense mi...

Tot i donant un avís o dos per telèfon i enviant tots els meus documents, encara no m'han donat de baixa com a contribuient de la Reina Elizabeth II and company.

No vol que deixi de pagar les meves taxes. No vol que deixi de pagar les meves tarifes telefòniques. No vol que perdi el meu anglès (la comunicació amb ells és forçosament per telèfon, les oficines són pràcticament inexistents). No vol que l'oblidi, no em vol deixar. L'amor és cec i possessiu.

Ai Romeu, no em deixis, la teva Julieta és tan feble, t'estima tant, que es deixa seduir pels teus encants, encara que sigui el pagament de taxes. That is what I call TRUE LOVE!!!

Lucky Lady, Lady Luck

2011-03-03T11:41:00.008+01:00

Quan les coses van sortint, solem dir que és sort, good luck, bona fortuna.

En més d'una ocasió, he parlat d'aquest tema amb el David, un bon amic meu.

Ell és amant de la sort, però crec que també la sap buscar. Fa molt de temps, un dia, vam parlar de la creació artística: És divina o humana? Ell em va dir que sí, potser el resultat era diví, però que hi havia molt d'esforç humà al darrera.

Segons Michelangelo, ell no feia les escultures, sinó que sorgien de dins el marbre, que ell només les descobria.

Quan un té sort, no sap mai què pensar... L'he provocada jo? Ha vingut sola? Bé, sigui una cosa, sigui l'altra, o la barreja d'ambdues, benvinguda sigui. I fem el possible perquè es quedi amb un ampli somriure.

Luck be a lady tonight, Luck if you've ever been a lady to begin with, Luck be a lady tonight.

Promesa i agraïment

2011-03-02T12:16:00.007+01:00

I com que les promeses s'han d'acomplir, aquesta nit passada he somiat en colors!!!! I fins que no he rebut la gran notícia a les 11 del matí, no hi he caigut.

He somiat que estava a casa la iaia, i que em tractava molt bé com sempre, que el iaio també hi era, i es cuidava de netejar unes gotes d'aigua al terra que jo embrutava. La iaia em dèia que no patís, que ja ho netejaria el iaio. Ella em deixava menjar i dormir a casa seva, com sempre havia fet.

Ella duia la cara pintada, però no era maquillatge convencional, era el planeta terra, i recordo molt bé que duia un blau elèctric que representaven els mars i els oceans, i els continents eren una barreja de verd, groc i marró.

A dins de casa hi tenia una orquestra que sempre assajava el mateix, era una peça preciosa que emocionava a qualsevol que la sentia. L'havíem sentit milers de vegades, però cada cop que la tornàvem a sentir, ens emocionàvem. Els avis fins i tot la ballaven com si fos ballet clàssic, fent un pas reverencial. I jo recordo baixar una escala de marbre blanc, molt barroca i sinuosa, a vegades estreta i a vegades ampla. Era l'escala que baixava del principal dels avis al portal.

Els músics eren molt joves, adolescents i els seus instruments brillaven alhora que sonaven de meravella. Poc després m'he despertat.

Colors i més colors. Estic profundament agraïda als meus amics, família i parella per les meravelloses paraules d'ànim constants. Ells han fet que jo sigui feliç. I agraïments a SpainErasmus, sou una benedicció.

NightDreams

2011-03-01T11:24:00.015+01:00

Why when I dream is always dark? I mean, it is usually night time, or day time, but the light is mild and diffuse. I know in my dreams usually is day time, but I don't remember seeing a great light, like a massive sunlight dazzling my eyes. Maybe only in occasional dreams. Do I have a dark mind? Or maybe it is only a mirage, an illusion, a darkening distortion of reality? Or I adapt myself to the real time, which means night time? Dreams are only dreams, usually weird mixtures of images and feelings. But mine seem to be always in the dark.

Sometimes I feel like I want to wake up, because I am suffering, and sometimes I wake up and I want to get back to the dream because I liked it. I dream of many things... My family, my boyfriend, animals, green and woody landscapes, the sea, people who I don't know... I dream I am naked, but I never feel embarrassed because of that. I also dream of places I have been and some I haven't. Both never look like they really are, but I know where I am.

Last night I dreamed I was on a helicopter with my mum and my brother. First of all my mum was flying it, but she couldn't control it, and then my brother did it, and we kind of crushed without any injuries. I never get injured in my dreams, or at least, I don't think I see any actual sign of open wounds or whatsoever. Who knows what I was thinking of when mixing all those things up.

I had a second dream I can remember. My boyfriend and I were on a bus, and he started driving it because the bus driver had a pain on his feet. My boy doesn't have a driving license in the real world, but apparently, he was good driving that bus, so good, he sped up on a curvy road. Then I decided I had to help him -with no driving license either- and I steered right and left because he was busy with the gas and the brakes. We ended up both driving the bus on a crazy curvy mountain road with an absolute control of the vehicle, and suddenly my mind stepped off that bus and I saw it taking off and flying.

Now I am just daydreaming, and hoping for one thing. If it comes true, maybe I will dream in daylight even at night. Full of colours.

"Cagar-la"

2011-02-24T18:41:00.009+01:00

És com tot, o em dóna ganes de riure o de plorar!!! Normalment em dóna pel riure (o ho intento). A la vida està bé cagar-la, demostra que som humans i ens fa aprendre.

De fet hi ha com una història general amb fer-ho tot bé, si no, ja no valem per res. I no és així, o sí, però tant li fa. L'univers no canviarà el seu rumb per això, i si el canvia, què més dóna?

Doncs quan la caguem (que sempre és involuntàriament, sinó no seria cagar-la, sino armar-la a consciència, i que tampoc va malament armar-la de tant en tant!!!), sempre queda un doble sentiment. Per una banda el ridícul, i per l'altra, que en el fons n'és conseqüència, com unes ganes de riure d'aquest mateix ridícul.

Doncs riem de les cagades, perquè és l'únic que podem fer que ens deixi un bon regust de boca. Ah, i també és bo intentar no cagar-la, si més no de la mateixa manera, probablement la cagarem d'una altra :-)

Skin-deep

2011-02-21T19:24:00.009+01:00

People commonly refer to the real beauty as skin-deep. Yes, I agree. I actually can't stand people who fall in love with "superficial" beauty. What is a perfect face? What is a perfect body? It depends on the audience eyes, yes. But still, only fools fall for "official beauty". Only fools turn their heads to look at it. Only fools don't understand real beauty is skin-deep.

People think outer beauty is a sign of health and goodness. What a mistake... Would we call someone who has a physical handicap "ugly"? Or someone who had an accident and his or her face has been damaged? No, we wouldn't. Why then we keep thinking a top model is beautiful, and keep worshipping (and paying) him or her because of that?????????

Let's have a second thought: People commonly refer ugly is to the bone. Yes, I also agree. Some "ugly" people and some "beautiful" people are ugly inside. But I still prefer those who are both ugly in and outside, at least they never lie!

Cruïlla

2011-02-08T11:33:00.002+01:00

S'ha de ser valent en aquesta vida, sino ja ens podem despedir de la felicitat. Hi ha persones que em fan somriure i jo només vull somriure, no vull plorar, així que he decidit somriure i segur que tot em somriurà.

Dono sempre les gràcies pel que he après, no hi ha res que em doni més satisfacció que omplir la meva ment de coneixements que m'interessen, d'imatges que em fan feliç i de sensacions i sentiments que em facin riure i somriure, fins i tot treure'm llàgrimes d'emoció.

Tinc un àngel de la guarda fet carn al meu costat que no sé què faria sense ell. I love you Rubén.

Here and there

2011-02-07T11:36:00.015+01:00

La setmana passada vam anar al Cosmocaixa, que sembla ser que l'any 2006 va rebre el premi al millor museu d'Europa. Ahir vam veure l'última pel.lícula de Clint Eastwood, Hereafter. Lamentablement avui la meva mare m'ha donat una trista notícia, la qual em sap molt de greu, la mort d'un parent molt proper.

No vull que ningú pensi que vull frivolitzar, només estic fent un recull de tres situacions que em fan reflexionar sobre un tema que tothom, qui més qui menys, s'ha plantejat en algun moment a la vida. Què passa quan morim?

Les persones que han experimentat una mort clínica i han ressuscitat, o han tornat a la vida, totes coincideixen en que hi ha un moment en el que sembla que la nostra consciència encara belluga en un estat que no és ni aquí ni allà, sinó a tot arreu.

Jo fa ja un cert temps que m'he muntat la meva teoria, o la meva pel.lícula. Però evidentment, no són més que hipòtesis meves, i no tinc ni la més remota idea del que passarà realment. Escoltant el que altres persones diuen i observant el que la ciència ha descobert la meva idea és aquesta:

En el moment de morir, el cos es queda aquí, la matèria queda inerta. La nostra ment, quelcom ben complex, queda viva, el que sempre s'ha entès com ànima, i sembla ser que es queda en una mena de llimbs en els quals, depenent de jo tampoc ho sé, uns hi queden més temps que d'altres. El que sempre s'ha entès com ànimes en pena.

Parlant el Rubén i jo del tema, hem pensat que potser les ànimes o ments que vaguen, no marxen del tot fins que no han dit el que havien de dir. Quan morim no sempre s'acaba el que es té començat, i d'alguna manera, aquest estadi intermig és el que permet les animetes comunicar-se com poden amb qui volien parlar. Potser tot això sona estrafalari, però és difícil pensar que, un cop s'apaguen els llums, sigui del tot. A més, no només em refereixo a les persones, si no a tot ésser viu, plantes, animals, etc.

La ciència més o menys va demostrant que l'univers és molt complex, i que hi ha un principi, encara no rebatut, que diu que l'energia no es crea ni es destrueix, sino que es transforma. Si fem cas d'aquest principi, veurem que nosaltres estem fets d'energia, que la nostra vida és energia que fa treballar un cos, una matèria.

Si l'energia no es crea ni es destrueix, sino que es transforma, els éssers vius en quant a energia va passant de l'un a l'altre. És a dir, ara ve la segona part de la meva teoria, nostaltres quan morim, estem en aquest estadi intermig, del qual hi ha proves bastant contundents, i després marxem del tot: és a dir, ens transformem altra vegada.

El que no sé pas i em costa de teoritzar, és en què ens transformem. En pols estelar? En les neurones d'un conill? En la fotosíntesi d'una planta conífera? En el foc d'una llar de llenya en combustió? En tot plegat? Potser la nostra energia, un cop marxada de l'estadi intermig, es diversifica en milers de coses, o potser en concentra en una de sola... En tot cas, això per mi, és el que pot assemblar-se més a estar al "cel".

Aquí ja vindria la tercera part de la meva reflexió. Si hem estat bona gent o mala gent, això té alguna mena de conseqüència? Hi ha un Karma? Si les religions i filosofies han cavil.lat sobre això, també s'ha de tenir en compte. És potser un "càstig" estar en aquest estadi intermig durant segles, fins que s'han posat les coses a lloc, ja s'ha complert, i aleshores podem marxar i transformar-nos? Pot ser aquest estadi intermig el que s'ha entès en moltes cultures com a infern?

Pot ser la reencarnació, aquesta reflexió que jo he fet de que ens transformem en altra cosa, però en el cas de la cultura Hindú, sembla que només és en una cosa, depenent del bons o dolents que haguem estat? Aquí ja cadascú pot pensar lliurement. Però el que jo no dono per vençut és que tot s'acabi de cop. De la mateixa manera que tot no va començar de cop. Abans de néixer nosaltres, algú, o alguns éssers, tenien la nostra energia i nosaltres l'estem utilitzant altra vegada.

En resum, sempre estem aquí i allà, només que en diferents freqüències, formes o materials, o com es vulgui expressar.

Unilateralitat i vulnerabilitat

2011-01-19T20:21:00.013+01:00

Suposo que la nostra subjectivitat fa que veiem les coses sempre des d'un punt de vista unilateral. Però hi ha quelcom que m'emprenya encara més, que és aquesta aferració a no voler entrar en el punt de vista de l'altre.

A Espanya hi ha un problema molt greu quan s'opina sobre certs temes polítics. Sigui cert o sigui fals, per què la gent només escolta una opinió respecte el tema Israel i Palestina? Sembla que per defecte tothom està a favor de Palestina, i si mires d'explicar el punt de vista d'Israel, ja ets un nazi.

Intrínsicament aquest terme és contradictori, un jueu que aprecia els seus no pot ser nazi. Pot ser un "killer", pot ser un mata palestins, pot ser un avar, pot ser-ho tot, però mai un nazi. Hitler i els seus eren nazis i consideraven els jueus inferiors i, per la seva mateixa definició, no nazis. Ni tan sols els jueus que mataven els seus germans eren nazis, eren pitjors, però mai nazis. És una contradicció. A més, que jo sàpiga, els jueus d'Israel i pro-Israel les estaràn fent de grosses, però d'aquí a dir-ne holocaust queden moltes milles.

Bé, sé que en aquest tema em quedo sola amb uns quants frikis més, però haver viatjat, haver viscut amb una cultura que m' ha permès aprendre a veure altres punts de vista i valorar les coses, fa que opini el que opini i amb fermesa.

No defenso la matança de palestins, que no tenen culpa de res, però quina en tenen els jueus? I normalment, la gent que defensa Palestina, en el fons, tant se li en fot tot, perquè també son anti-musulmans, excepte en el cas dels musulmans, i ho fan pel tema de sempre: els jueus no agraden.

Només consideraria la opinió d'un palestí que patís o d'un musulmà que fos comprensiu. Aleshores, segur que no discutiríem de res. No tinc ganes de posar imatges de l'Holocaust (el succeït durant la WWII i que va acabar amb vides de no només jueus, sinó rumans, presos polítics, homosexuals, discapacitats, i un llarg etc. a Europa) perquè no vull fer patir, però el dia que es comprengui la magnitud d'aquell horror, s'acabarà tot conflicte d'una vegada i es deixaran de dir parides una darrera l'altra.

No vull que cap palestí se senti ofès, això no m'ho perdonaria mai, però vull que no es menysprei tant els jueus. Només m'agradaria que s'ecoltés a tothom, encara que sabem que els mètodes utilitzats no són els millors, ni molt menys. Tots dos bàndols són els que ho pateixen i necessiten la pau, no gent que emmerdi més les coses.

Llàgrimes de gel

2010-12-18T20:04:00.000+01:00

Suposo que la joventut i les il.lusions em van fer veure el Regne Unit com el paradís.

També hi vaig anar recolzada i amb una situació econòmica totalment fictícia, que ni tan sols venia per part meva.

Vaig viure un somni irreal, que crec que a més, amb el temps, s'està desfent...

Sembla que la rigidesa i la repressió britànica està passant de taca d'oli.
Sembla que el temps els acompanya, perquè el fred que els ha envaït, no és ni més ni menys que una metàfora de les seves ànimes.

Tot i així, les llàgrimes em cauen per no poder ser-hi avui, que ens tocava. El meu cor sempre tindrà un racó per un país, que en un moment determinat de la meva vida, ho va ser tot i m'ho va ensenyar tot.

Berlanga

2010-12-05T13:32:00.000+01:00

Suposo que l'últim homenatge a Berlanga l'han fet els nostres controladors aeris, segons diuen els més incompetents d'Europa. Un director com Berlanga havia mostrat la Península Ibèrica tal i com era, un etern acudit que fa riure molt i que és tan patètic que acaba sempre tenint un final tràgic.

Cada vegada em venen més ganes de tornar a marxar. Si aquesta gent ho hagués fet per reivindicar el canvi climàtic, per exemple (les emissions de CO2 per part d'avions han estat zero en 24 hores), haurien fins i tot tingut el recolzament d'algún que d'altre col.lectiu. Però no, són tan miserables, que la única excusa que han donat és la de ser uns mantes.

Una vegada una noia australiana em va preguntar a Londres "Els espanyols són mantes?". Jo no vaig saber que coi dir, li vaig dir que sí, que en general sí. Ha quedat demostrat o no?

R.I.P. Berlanga, segur que allà dalt deveu estar rient una estoneta més.

V.V.V

2010-11-30T20:38:00.000+01:00

Se'm va passar pel cap fa uns dies com em passa molt sovint, que el cap em barrina i ho dic sempre en veu alta. El Rubén em va dir que ho registrés, de fet encara no he dit el que hi ha darrere les V... Podria ser en honor al Vulpes, o llop en llatí (si no recordo malament), o bé una màscara per cobrir els panellets innovació d'amaretto que va fer el Rubén tan bons. O simplement podria significar la Vulnerablitat d'ànimes santes i pures com la de Gaudí.

El Rubén va quedar completament overwhelmed amb les imatges dels llops tan magnífics que vam veure l'altre dia la cine amb la meravellosa pel.lícula "EntreLobos". En honor a aquests preciosos animals, tinc una fotografia en el meu correu. La tendresa que els animals poden mostrar a l'home no sempre és retornada amb la mateixa mesura.

Quasi em passa Novembre i no escric res al blog, i mira que hem fet coses... Panellets, pastissos de poma, hem anat a Luz de Gas per primera vegada a la vida. Hem vist (en el meu cas revist) The Godfather I i II. Ha vingut el fred, han guanyat les eleccions la dreta (horror!!!!), ha guanyat el Barça (això últimament sembla que és el normal...). Ma mare ha publicat un altre llibre i jo he acabat un de Paul Auster. He comprat un mini calendari d'advent que és una postal de Fra Angelico, i, ara mateix no me'n recordo, però han passat un munt de coses més.

Bé, en resum V.V.V i la de bestieses que se m'acudeixen diàriament i ens fan riure tant al Rubén i a mi.

Gone red

2010-10-17T14:13:00.000+02:00

Passem del clar al fosc. Així el cabell respira. Casualment ahir també vam menjar un arròs negre presidit per un Felip V cap per avall, en honor al mal que va fel als alacantins.

M'encantaria que tot l'any fes aquesta temperatura. Per això el cabell ha passat del ros al pèl-roig fosc. Si tot l'any estéssim així de fresquets no sortiria el vi com surt, ni la oliva faria fruit per fer l'oli, però una mica menys de calor no estaria malament.

No sé, suposo que el físic canvia, i si em va costar un temps adaptar-me al fred (que tampoc va ser massa), ara no hi ha manera d'adaptar-me a la calor. Ni sembla que vulgui...

Llàstima que no dugués la càmera de fotos, ahir vam tenir un dinar fantàstic. Diuen que les fotografies esborren la memòria, però és que igualment la meva memòria també acaba esborrant coses, així que les fotos no van gens malament.

Sisa, el Paral.lel i la Nit de Sant Joan

2010-09-20T20:23:00.000+02:00

Ahir vam anar al teatre. Va ser el meu últim dia de vacances i trobo que el vam poder aprofitar molt bé. La tia em va dir d'anar a Palau, però se'ns tirava el temps a sobre i al final vam poder fer una escapadeta al teatre.

El Rubén i jo ens vam emocionar amb La Nit de Sant Joan. Han inaugurat el teatre Artèria de Paral.lel, antic Teatre Espanyol, a l'alçada de Nou de La Rambla, just davant del pobret Arnau, que l'estan deixant podrir, i del Bagdad. A deu minuts de casa, si hi arriba.

Sisa i Dagoll Dagom ja van fer aquesta feina l'any 1981. En Jordi la va veure quan tenia 18 anys, i jo en tenia 1 amb prou feines. El Rubén no hi era ni en el pensament dels seus pares. És un musical ple de màgia, innocència, alegria i nostàlgia.

En Joan, un bombero infernal, la Coca de Sant Joan, el Gran Jordiet, la Primavera, el Senyor Estiu, en Macari, els Marcianitos... Trobo que està molt bé inaugurar la temporada de Setembre, entre xàfecs i de cara a l'hivern, un musical dedicat a la Nit de Sant Joan!!!

Malta

2010-09-15T18:41:00.000+02:00

Per fi!!! Necessitava vacances de veritat. El que sona sembla molt snob, però si no viatjo em moro... Necessito sortir de casa i conèixer altres països, és com un fuel per a mi.

El Rubén i jo hem anat a Malta quatre dies. El seu boss li ha deixat dos dies i hem agafat el cap de setmana, dilluns i dimarts. Ha estat fantàstic, hem vist un munt de coses i hem viscut alguna que d'altra aventura.

Malta és una illa impressionant. Gozo i Comino són dues illetes més petites que també valen la pena veure. Bé, nosaltres només hem pogut veure Malta i Gozo, però estem súper contents. Coserven bé les illes i respecten el seu territori, quelcom que aquí hauríem d'aprendre a fer d'una vegada, però que no sé si ho sabrem fer mai.

Els maltesos, sembla que han decidit quedar-se en un temps anterior al de molts dels països europeus, fomenten el turisme però d'una manera moderada. Per començar, si no es té bona salut i poca mobilitat, més val oblidar-se de visitar-la si no és amb cotxe.

Nosaltres hem hagut de tirar de bus, i això fa que depenguis d'horaris. Suposo que la millor manera de veure les illes és amb cotxe, ja que et pots moure molt millor i a l'hora que vulguis sense quedar-te tirat. El fet de quedar-nos penjats ha estat molt bé, perquè hem vist moltes coses caminant i hem arriscat més. Ha estat una experiència d'inseguretat que val la pena.

El maltesos històricament han estat en mans de tothom, són fruit de tothom. Estan al bell mig del Mediterrani i desde sempre totes les civilitzacions han volgut que fos seva, des dels fenicis fins els britànics. La seva història és molt interessant i el seu idioma un exemple de barreja cultural que passa del llatí a l'àrab (en arrels) a l'italià i anglès (per veïnatge i ex-colònia).

Són 100% catòlics, i han estat la base territorial dels cavallers de l'ordre de Sant Joan o ordre de Malta. És com una illa de contes de fades, tot té origens llegendaris que mai se sabrà si són o no certs. És tot tan de fantasia que fins i tot tenen la fàbrica principal de Playmobil. Tot és com un somni. La pau i la tranquil.litat semblen regnar en les illes, o si més no, és el que aparenta. No estaria malament provar de viure-hi un temps per descobrir-ho en carn pròpia.

Tenen restes molt antigues, esglésies impressionants, bon menjar, molt de sol, molt de mar blau i uns horaris de luxe. Cap a les tres de la tarda, tot queda parat, excepte a la capital, que és a les cinc, i als pobles turístics, que fan una mica de festeta a la nit. Es lleven d'hora i van a dormir relativament tard, però al migdia es descansa. Potser a l'hivern canvia una mica, però la veritat és que sembla que viuen tranquils. El Rubén sobretot estaria encantat de viure allà!!!

Pau

2010-08-29T22:18:00.000+02:00

I felicitat. No tenint gaire es pot ser la persona més feliç del món, el més important és tenir la companyia perfecta i sobretot estar tranquil un mateix. Això tampoc és una cosa fàcil d'aconseguir, almenys en el meu cas. Tot porta anys, l'aprenentatge de la vida és una cosa lenta, i mica en mica es va fent.

Ara mateix el que necessito és pau. La persona que tinc al costat me la dona. I agraeixo profundamento a totes les persones que m'han acompanyat fins aquí perquè són elles les que m'han fet com sóc, i gràcies a elles jo estic aquí. No sé si és bo o no, però és així. Moltes gràcies a tots.

Les miniatures d'Ucraïna

2010-08-25T21:21:00.000+02:00

Andorra és un país, té ambaixades i també un consulat, el d'Ucraïna. L'artista Nikolaï Siadristy va anar a Andorra i li va agradar molt. Suposo que aquest és el motiu pel qual els dos països estàn units en certa manera.

Aquest artista fa les miniatures mès petites del món, són treballs de microscopi, totalment impressionant. Les miniatures s'uneixen a la grandesa de les muntanyes del Pirineu.

El museu que duu el seu nom es troba a Ordino, Andorra, i comparteix sales amb un munt d'icones religioses russes i ucraïneses. La veritat és que el museu és com entrar en la història de l'art d'Ucraïna. El consulat més interessant que he vist mai.

Mini holidays

2010-08-19T20:55:00.000+02:00

Anem a Andorra, a relaxar-nos un parell de dies.

Les vacances amb el Rubén sempre són així... Un dia a Llançà, un altre Figueres, una altre a Sant Pol, tres dies a Roma... Bé, anem fent el que podem!!!

A mi treballar no em fa res, tot el contrari, m'encanta ocupar el meu temps sent útil. Però donaria el que fos per poder-me relaxar uns poquets dies més.

Però prou de queixar-me, que hi ha persones, animals i plantes que pateixen molt més.

Self-storage

2010-08-15T12:41:00.000+02:00

Hauria de començar a pensar en desempallegar-me de trastos. Suposo que el fet de guardar coses fa que la memòria tingui més espai. Tots els objectes que es posseeixen son trossos de memòria materialitzats, així el cervell té més espai per teballar i assumir coses noves.

Bé, si no és així és igual, tinc massa trastos i per això hauria de desfer-me d'ells, però em costa molt, i això que he visut en un munt de llocs i ja hauria d'aprendre a no acumular. Crec que ho estic aconseguint, en un any que porto vivint a Barcelona no he comprat res! Amb internet i biblioteques ja no cal omplir-se la casa de material.

Al Ruben li demano que ho faci també, però és injust, ell també té dret a acumular si vol, però em sembla que de veure la meva quantitat de coses inútils se n'adona que no cal fer-ho. No ho sé...

Santa Cristina

2010-07-24T16:37:00.000+02:00

Avui és el meu sant, i ara fa un any just que vaig entrar en el pis on vivim el Ruben i jo. Ha fet molta calor i sembla que ha afluixat una mica, però l'any passat déu n'hi dó també, recordo l'entrada al pis més calurosa que no pas avui.

Diumenge passat va ser l'aniversari de la Paula que va fer dos anys. Aquesta nit he tornat a somiar amb C, i aviat tindrà un germanet el qual ell també creu que es dirà C. Tinc ganes de conèixer el petit, però hauria d'anar a Londres.

Avui és dissabte i demà diumenge, està bé tenir caps de setmana. A l'estiu treballar fa molta mandra!!!

Sant Joan

2010-06-24T11:16:00.000+02:00

Inici de l'estiu amb focs i llum. A casa hem fet una coca de Sant Joan que ha quedat prou bona. Aquest any la calor és suportable i l'inici de l'estiu està essent bo. Demà és l'aniversari del Jordi.

Sant Joan em duu records de quan vam anar a Noruega, era el mes d'agost però sempre vam dir que la millor època per anar era ara, ja que és quan es pot veure el sol de mitja nit.

Amb el Rubén hem pensat que quan ens treguem el carnet de conduir de moto (i el de cotxe, de pas) agafarem la seva moto i farem un viatge per Noruega, i veurem el sol de mitja nit, o i tant!!!! Si no, sempre ens quedarà The Vikings.

De moment estem planificant anar a les fonts del Llobregat aquest cap de setmana. A falta de fiords bones són les fonts. Esperem que surti bé.

Feliç dia de Sant Joan a tothom i feliç aniversari, Jordi.

La iaia cunera

2010-05-06T20:35:00.000+02:00

En honor a la meva iaia, que me l'estimo molt, avui parlaré de cuinetes (no apte per a vegetarians i encara menys, vegans).

Quan era petita, un dels records més entranyables que tinc, entre molts d'altres, són els dinars del diumenge a casa la iaia. Jo crec que no menjava a casa meva perquè em guardava la gana pels suculents àpats de la iaia (la meva pobra mare ja tenia prou feina en aconseguir que jo mengés...).

La iaia fèia uns plats boníssims: macarrons, canalons, conill amb bolets, cuc de patata (boníssim i creació d'ella), calamars, mar i muntanya, faves, rodó, i els meus dos plats preferits, la truita de patates i les costelletes de xai arrebossades, boníssimes!!! De postre m'encantava la crema de Sant Josep i les macedònies de plàtan i maduixes que hi posava sucre i fèia un suquet, tant el iaio com jo, llepàvem directament del plat.

Ara, per les condicions d'ella, ja no pot cuinar tant com abans, és velleta i les cames no la porten, però quan vaig visitar-la no fa gaire, vam recordar amb llàgrimes als ulls aquells meravellosos àpats dignes dels déus.

Ja amb en Jordi em vaig començar a entrenar a la cuina, però només sabia fer quatre cosetes, tot i que sempre les va agrair molt.

Amb el meu xicot que és cuiner, durant tot aquest any ha estat ell cuinant per mi, ja que el seu horari li ho permetia. Ara té una feina que no li ho permet, acaba tard i sóc jo la que cuina. Doncs m'encanta i ho passo de conya. Només faig que recordar a la meva iaia i m'imagino la satisfacció que ella sentia de veure les nostres cares de felicitat. Doncs a mi em passa el mateix, quan el veig tan content encara tinc més ganes de fer-ho bé.

Tot ho dec a les mares que he tingut. Gràcies mama, gràcies iaia, gràcies tia.

Llibertura

2010-04-14T23:28:00.000+02:00

Llibertat més cultura. Aquesta és la única manera que tenim de ser persones de veritat. Ara ja fa temps que no escric i tinc tantes coses a dir que no diré res en concret.

Roma, la catedral de Barcelona, Santa Maria del Mar, coques de coco i xocolata i atres de maduixa, mones, la Júlia i l'Aleix, Vilanova, Sant Feliu, la Paula, els bessons, Offradio, aniversaris i sants, els avis, el zoo, el mar, new trainers, Nanjing, truites de poma i pernil, ah!!! i poemes romàntics de la meva mare .................

Let yourself flow with nature, but if you can change it build cathedrals (or Spring water fountains).

Master

2010-03-13T15:57:00.001+01:00

We shouldn't conceal our contempt when there is pain and suffering, but in my case I am not bold enough. Why? Ask my stupidity.

Disguising myself like an actor behind the mask, tragedy, comedy, whatever makes them laugh or cry. Catharsis is not always the way, however, it helps.

I want to get out and break free!!!!!!!!!!!!!

I regret it deeply, but my stupid brain told me to do it. I miss you master, why did I leave you? You are happy and this is all I want, I had to do it in order to release you. You are a happy man, and I miss you, more and more every day. You are the best. Long life to you, master.

Collage

2010-02-21T18:06:00.000+01:00

Suposo que el segle XX ha estat el segle del trencament en tots els sentits.

L'art, que sempre és l'expressió sublimada material del pensament humà, en el centuri passat, s'ha caracteritzat pel desglossament i reenganxament. El què en podríem dir collage.

Doncs sí, Fellini també fa collage. Les seves pel.lícules són un collage.

"La Dolce Vita" comença amb un helicòpter, amb Marcello i Paparazzo a l'interior, que transporta una estàtua d'un Crist. Això què és? Doncs, simplement, ell té ganes de introduir una escena a la pel.lícula que es donava en aquell moment a Itàlia i que trobava còmica o mística o el que fos: el transport en helicòpter de cristos, àngels i verges d'un lloc a l'altre.

La última escena d'aquest mateix film també és quelcom que a ell el va impactar de jovenet, la pesca d'un "monstre marí" (un pobre peix lluna, una preciositat marina, avui en perill d'extinció), quan Marcello està a la platja.

Ell adora les desfilades també, siguin de bisbes i cardenals, de pallassos i trapezistes, de prostitutes i vagabunds, o d'aristòcrates i burgesos. També quelcom típic del segle XX: les desfilades militars fossin feixistes o comunistes, tant li fa.

I els somnis plasmats en dibuixos i manuscrit, sempre collages, que tenen aquell punt de real, mític i fals alhora, però sempre font de creació de l'artista, el músic i l'inventor.

Assaborint Fellini, recordem Picasso i acabem amb Bob Dylan. Tots ells creadors de collage i un collage en sí mateixos, genis amb múltiples personalitats.

Evila

2010-02-13T19:13:00.000+01:00

És el que van patir la gent de Barcelona, la onada diabòlica que va començar als anys 30 com a conseqüència d'ambicions, bogeria, estúpids rencors i guerres des dels inicis del poblament del continent que duu el nom de l'"amant" del toro Zeus.

Es va lluitar per la llibertat. Com bé ha dit ella, era una resistència no passiva, sinó activa. Contruccions de volta catalana amb el maó característic, resistents com la música, i segures com la llei de la gravetat.

Estudis d'enginyers que ho aprovaven, permisos a l'ajuntament, associació veïnal i treball de tothom. Una quantitat censada de 1994 que demostren l'enginy i les ganes de sobreviure, per molt que es digués que la guerra duraria poc.

1936-1939 + 40 anys de Mr. F + 30 anys fins a l'obertura final i la demostració al món d'on es va començar a gestar la lluita per la llibertat i contra el feixisme.

Avui fa exactament 73 anys del primer bombardeig a Barcelona. Suma-li un fotimer de posteriors. Els assajos de "EVIL" per armar-la ben grossa al cap de dos anyets. Pim pam pum.

Requiem In Pace ànimes càndides.

Quim

2010-01-18T21:35:00.000+01:00

Quin plaer descobrir el passat de Quim Monzó. El Centre d' Art Santa Mònica ha fet un treball esplèndid. Un monogràfic exemplar d'un dels tipus més intel.ligents i brillants que corren per aquests móns.

Un passat mogut i creatiu, força viatjat i sempre curiós que desenvolupa aquest Quim Monzó que molts recrdem dels comentaris d'opinió a La Vanguàrdia; i de, sobretot, les seves grans divagacions el.loqüents, agudíssimes, divertidíssimes i que han creat escola entre la sèrie de monologuistes que trobem actualment, del Persones Humanes.

Una bona estona que vam passar diumenge a la tarda, resguardant-nos de la pluja. I a prop de casa!

Per cert, no té un aire a Paul Auster, o viceversa? Serà que els bons escriptors són també atractius, d'ulls seductors i els agrada New York.

Com la glòria a l'hora fumera

2010-01-06T15:14:00.001+01:00

Ara ja fa anys, un matí de dissabte o diumenge (no recordo exactament), vaig somiar aquesta frase, juntament amb la imatge de l'alba. Serà aquesta la sensació de victòria?

Game Over

2009-12-25T14:40:00.000+01:00

Pain gone.... This guy has been joining me these two worst last weeks of endless pain. Something to think about.

Have a happy time everyone. I will, no doubt. I bl**dy deserve it.

Pain

2009-11-29T15:10:00.000+01:00

At the end, the one who never loved it's him. I always knew that. I still love him, and, for good or for bad, I will always do. I cannot say the same from him. That's why I left him, because he was causing me pain, and he knew that. WHY ME?????? I can't stand this pain...

Strength

2009-11-29T14:40:00.000+01:00

Why I was stronger up there? I don't know. Well, I do. There's no doubt life there, even it can be tough sometimes, is wonderful.

People tell me, "It doesn't matter where you live, what it matters is with who you are and how you feel". I can't disagree the most. I am with someone who loves me, and who I love. And I don't think I am worse than I was, so I should feel the same, or even better. When people say "Oh, you should think of what you have, and then you'll see you have everything" I say "No. I don't. This place made me better, I was happy there, I loved it, I liked feeling part of it, I felt part of it". I don't feel part of my present now.

I was strong there because I fought for something I loved, I worked in something I loved, I lived somewhere I loved. I love it there. I am strong there.

I have everything. Yes. I have all this lovely memories plus something new I have to get used to. Yes, I do have everything, but once I feel like I do, because I feel a strong love for my London, and THAT will never change.

Hedgehogs

2009-11-10T19:03:00.000+01:00

Durant un mes, més o menys, s'ha fet un seguiment de la colònia salvatge-autòctona d'eriçons europeus que viu al zoo de Barcelona. Sembla ser que és una colònia que duu (que se sàpiga) al voltant de cent anys vivint a les instal-lacions del zoo i la Ciutadella.

El Rubén i jo hem participat amb l'Equip Verd del zoo en aquest seguiment durant aquestes quatre o cinc setmanes. Ha estat una temporada de calor i s'ha pogut fer entre els mesos de setembre i octubre, sense el risc de que s'amaguin als seus caus per hivernar.

Cada vegada que hem anat, el Rubén i jo n'hem agafat un (fins i tot un dia en vam trobar dos), i la veritat és que fa molta il.lusió poder veure com encara hi ha animalons salvatges en una ciutat com Barcelona. El Rubén és tan bo trobant bestioles, que un vespre càlid i humit va trobar granotetes que havien sortit de les seves basses.

Van venir els reporters de "La Vanguardia Digital" el dia que vam trobar els dos eriçons, i els de BTV el dia que vam trobar-ne un i les granotes. El Rubén és molt traçut amb les bestioles.

Els anys que jo he viscut a Londres he tingut el privilegi de veure tot tipus de fauna, qualificada en un país com el nostre de salvatge, que en aquesta ciutat és més ben aviat urbana: guineus, corbs, esquirols, galls d'indi i, fins i tot en parcs com a Richmond o Hampstead Heath, cèrvols, conills, rucs, cavalls, i més que ara no recordo (sense oblidar els ratolins típics de dins les cases).

Per no deixar-nos malament, compensa aquí dalt a Collserola, que hi tenim senglars. I em nego rotundament a comptar les gavines o els coloms com a fauna salvatge a preservar.

En fi, veure animalets i una mica de verdura sempre és molt estimulant. Ho necessitem de veritat. I s'ha de donar les gràcies al Josep i l'Equip Verd del zoo, per realitzar activitats d'aquest tipus que donen esperances de vida fora de la humana, que predomina per tot arreu.

Gràcies

2009-10-11T15:21:00.001+02:00

Jordi, mai mai mai mai mai et podré agrair tot el que has fet per mi. Has estat professor, guia, company, mentor, padrí, amic, i el més important, el meu salvador. Si no t'hagués retrobat aquell vespre a la filmoteca, jo ara no seria ningú. Potser no seria ni viva.

Gràcies per la teva grandesa, paciència, magnanimitat, amor, generositat, tolerància, saviesa, intel.ligència i fortalesa. No hi ha un altre persona com tu, ningú és tan bo i tan noble. Ets molt gran Jordi, molt.

Gràcies per cuidar-me, per tots els viatges, per il.lustrar-me, per ensenyar-me a pensar (com fas cada dia a les aules amb nanos i nanes de 12 a 18 anys). Gràcies per ser el filòsof platònic.

Vull agrair als teus pares el meravellosos que són per haver creat algú tan màgic com tu. Pel seu gran amor i la seva bondat. Són unes grans persones.

Un dia em vas dir que havies fracassat. Tot el contrari, la teva victòria és aplastant: has salvat una vida que anava a la deriva, que té més mèrit que crear-ne una de nova.

Gràcies.

Respectum

2009-10-10T17:42:00.000+02:00

A la plaça Reial, buida, semblant a una plaça italiana, amb les seves arcades de pedra, antigues, plenes de l'eco dels fusilats en èpoques pretèrites, seiem en Jordi, el Jesús i jo.

El Jesús em preguntava, "Per què?" i jo li dèia, consultant en Jordi primer, com solc fer sovint (encara ho faig quan el truco):

"Aquest autor romà diu 'RESPECTUM!' perquè quan ell era petit, son pare li fèia prendre unes herbes al.lucinògenes que feien que el nano comencés a fer cares còmiques i deformades. El vell era pobre i d'aquesta manera s'estalviava anar al circ (¡¡¡!!!)"

El poeta ho recordava amb horror i sempre que se sentia humiliat per qualsevol desgraciat que el fes canviar la cara, cridava 'RESPECTUM!' amb ràbia i desesper, aleshores li tornava la dignitat i la integritat que li havien robat de petit. Ell odiava el circ. El romà, és clar.

Suposo que el Jesús devia canviar la cara quan jo li explicava això.

-Somni de la nit del 08.10.2009-

Leo

2009-09-26T19:15:00.000+02:00

No recordo haver celebrat una Mercè anterior-ment, però suposo que sí ho he fet. L'episodi vital a Londres m'ha absorbit tant (i positiva-ment) que tinc poca memòria dels moments a priori de la meva migració.

Doncs aquest any com que, a més, vivim en ple Raval tocant la Rambla, era força inevitable no celebrar-ho ni que fos veient la rua des del balcó de casa.

Hem començat la celebració anant a veure en Leo Bassi a meitat de preu, com a oferta de festa major (no perquè ell valgui la meitat, sinó perquè la butxaca ho agraeix). Doncs ens ha agradat molt. En Leo, parlant castellà amb un accent i molt vocabulari internacional (o si més no, europeu), fa tota una reflexió amb moltíssims moments d'humor i sempre amb un posat "challenging" sobre el present que ens toca, que fa que el públic no acabi de saber per quin cantó sortirà.

Fidel a les seves idees d'esquerres, Utopia és un sacseig a les consciències del públic. Ell exposa les seves idees i la seva filosofia de manera socràtica -sense tenir en compte que no hi ha diàleg sinó que és un monòleg. Mostra amb teatre dins el teatre i amb imatges en una pantalla al seu darrera (similar al "mite de la caverna") les seves idees, que no són les seves idees, sinó quelcom lògic i evident que cau pel seu propi pes i que no té discussió, sota la ironia i la lúcida clarividència del seu discurs.

Suposo que els crítics deuen haver destacat un parell de moments de l'obra: quan parla del seu avi a la WWI, i quan es vesteix de pallasso blanc amb el barret recuperat del seu avi. També tenen la seva funció educativa dins el context de l'obra. Ell és el pallasso-filòsof-creador d'il.lusió i somnis-d'esquerres.

La cultura de'n Leo es mostra en tots moments. Fill, nét, besnet i tàtaranet de pallassos revolucionaris, i magnífic pensador, sacsejador de consciències sota el vestit de buffon. Molt gran. Ah, i tenim el seu mitjó de record.

Fall and hazelnuts

2009-09-14T21:05:00.000+02:00

En anglès americà, la manera més comú de dir tardor no és "autumn" sino "fall". Exacte, "fall": leaves fall, sky fall, rain fall, everything fall down, in a beautiful way.

Avui, hem tingut un inici extraoficial de tardor amb totes les de la llei. A Barcelona ha plogut amb aquelles ganes i els records que jo tinc de petita, començar l'escola amb una pluja torrencial i refrescant. A mi m'ha encantat especialment el color vermellós i màgic (que em recupera de la nostalgia d'Anglaterra i la meva infància combinades) del cel trencat per uns núvols vius, generadors d'aigua i de regust fresc tardoral.

Dissabte, quan vaig recuperar la nina, vaig recuperar els records que acompanyaven el vell palau al setembre plujós: la collita d'avellanes caigudes pel sòl castigat de la forta calor d'un estiu sever i llarg. Hazelnuts.

Sky is falling down. Fall is coming up. Hazelnuts in September. Everything is alive again.

Nina

2009-09-13T13:10:00.000+02:00

He trobat la meva nina de drap de quan era petita! Tot gràcies a la millor de les tietes del món. La tieta més artista, generosa i guapa que hom pugui tenir, he tingut la sort de tenir jo.

Ella, sense saber-ho, ha estat guardant la meva nina i els seus vestits des de "my own D-Day" (I also experienced a not so good period in the past, happily gone and fairly overcome). Ella, sense saber-ho tampoc, m'ha protegit a mi i els records que el D-Day vaig decidir emportar-me al seu palau. Ella té un palau, sí senyora. Un castell ple de felicitat, bons records, molt d'amor, i ... la meva nina i els seus vestits!

Allà la vaig dur; ara farà 10 anys (quasi justos!) que la nina va anar, amb els seus vestidets, i altres records, a dormir, descansar i regenerar-se en el celler del la noble casa. Noble i sàvia, plena d'una energia ancestral capaç de conservar el bo i de curar les ferides. Una font de regeneració, de vida eterna guardada en el record bell dels que tenen el privilegi de experimentar-la en tots els seus racons.

Doncs ahir ens vam retrobar, i ara, unint pensaments afins amb la tieta, quelcom que jo ja vaig pensar ara farà uns anyets, ho intentaré dur a terme. Que altres persones puguin admirar les divines joies cosides que una gran senyora fèia per mi quan jo era petita. Dissenys de la meva mare i mans cosidores de la hàbil i generosa senyora Antònia (Requiem in Pace) van donar-me, sense esperar res a canvi, quan jo encara media menys d'un metre. Moltes gràcies.

11S, la Diada

2009-09-12T00:58:00.001+02:00

El 09.09.09 ens van instal.lar internet a casa. Per fi hem reviscut. Ja estem connectats al món, a la civilització, quina meravella.

El 10.09.09 vam celebrar la nit 10 (crec que en diuen) i vam veure moltíssimes coses interessants. Una visita, també amb un punt de nostàlgia de les nostres arrels inexorables de la pluricultura catalana al nostre "beloved" barri: la sinagoga jueva, d'un enriquiment excepcional. Tot català és un jueu, oi? No seria la primera vegada que algú m'ha preguntat si jo era jueva, i el Rubén té un nom jueu.

Un cop d'ull al Fossar de les Moreres amb llumenetes per celebrar la diada amb destí proper a la dolça dolça visita a la nostra particular Willy Wonka Museu de la Xocolata al barri del Born, amb pastilles de xocolata com a tickets d'entrada. Molt enriquidora (en tots els sentits).

Una visita de luxe al antiquíssim Parlament de Catalunya. Estic completament fascinada. Al contrari de l'opinió de molts dels visitants, a mi em sembla molt gran el Parlament. Molt. I quina pau a dins una Ciutadella de nit.

Una final visita al nostre edifici veí més conegut: el Liceu. M'agradava més abans de l'incendi, però segueix essent espectacular.

Davant de casa hi ha el Palau Güell, però, per variar, hi havia una cua de nassos, així que vam decidir retirar-nos a caseta.

El 11.09.09 ha estat intens també. Una visita al MNAC passant per totes les sales i veient la fantàstica exposició de fotografies de Robert Capa i Gerda Taro.

Un repàs al D-Day era el que necessitàvem per coronar les fotografies de Capa del desembarcament de Normandia: la sèrie produïda per Spielberg i Hanks, "Band of Brothers", que ens va deixar un bon amic del Rubén.

I can't get no more satisfaction for these three days.

Nostalgia

2009-09-10T19:42:00.000+02:00

It's been raining lately. A very wet drizzle, deep, salty and abounding. Foggy and stoney sky.

Never experienced Nostalgia before, never missed anything nor anyone so deeply... Well, my mum once, long ago.

When I stepped that land for the first time, I couldn't rejoice myself more. I knew this was THE LAND. I knew how much I would miss it when I stepped it for the last time. I don't know if this was a brave move in my life or just another way of sacrifice (no-one forced me this time, for a change). Either ways, I regret it now.

However, I will carry on, as I always have done, and I will follow my destiny. All ways lead to THE LAND, and she will be engraved, like burning words, in my heart, forever. How can anyone feel so much love for a place, with its culture, people, landscape and every form of life? I do. I do.

Nympha

2009-06-27T12:44:00.000+02:00

Nympha is looking for something. She nearly got a job, luckily she will get it. She is looking for a flat and she's seen a few she likes, but still has to think about it. She also needs the job.

She is happy now. She is a passionate lady, born again. Loving soul, she loves her past but loves more her future. If she could be a fish, or a bird, or a lioness, even a fairy... She can do magic, oh yes, she can. She is living in magic.

She is in love, very. Not her fault and, at the same time, yes. So what? It is wonderful to be in love. Nympha is alive again. Satyr is with her.

Ghosts

2009-06-20T17:51:00.000+02:00

Do you believe in ghosts? ... I usually don't, until I find one. It turns out I have one in my room. I can feel it. He (I think it's a not so old and a bit naughty he) is in pain, or bored or I don't know, but he really wants to bother.

I think he is living in my room, because he's not very welcome at the rest of the house. The two strong females, especially the dog, keep him away of the other rooms in the house, obviously to live in peace.

But I am not so strong!!! Or at least, I don't really know how to deal with him. He is scaring me. He provoked a series of nightmares last night. At 4.30 I woke up until about 7.30. I had to switch on the light and play "Snakes" on my mobile phone. I called the dog, she loves me and came straight away. I believe she kept him quiet so I could sleep for about three more hours.

I felt something quite inofensive when I got into the room three days ago, and the funny thing is that I can see he just wanted to scare me last night. And I don't want to think the reason, but I can see he wants to keep some kind of sacredness I am not respecting. He doesn't like me. Is he from the old school, or just playing with me? I am a good person, come on! (I am not?)

I am alone tonight. He knows that, and just getting into the room my heart starts beating with an excess rate, my blood pressure goes high and I start panicking. Bleeding hell!!! I just hate that. I can feel the ghosts so easily. What shall I do? I won't be able to sleep tonight, I don't know. And obviously I can't get him out, it is HIS room. He's been there for a lot longer than me, that's for sure. I understand that. If I could I would just go. I don't want to interfere in anything, you know?

Wish me luck.

Goddess change

2009-06-04T13:05:00.000+02:00

I hear the wind. I hear the silence. I feel pain, endless pain... I need to get over this pain, the wind and the silence will help. Maybe the rain. Maybe the sound of the sunlight. Maybe the happiness hidden somewhere I am looking for, and I am just about to find.

I can see a lot of light, because it is a beautiful June. Juno, the goddess of the light and the earth, has blessed us with all the splendor. I can touch it. I can feel the warmth even in the coolness of the 4th of June in London. Exactly 16 years ago on this date I became a biological woman. It was nearly full moon, like tonight.

My inner moon is asking for this change. Every 8 years my life seems to experience a big change. It is time now.

Bye bye, lovely. Welcome, dear.

I feel pain, endless pain...

Lluna

2009-05-16T13:28:00.000+02:00

Ja vaig fer un post en el que parlava de la lluna, però era en relació amb el Globe, el teatre de Londres on es repre-senten les obres de Shakes-peare.

Avui m'endinsaré en les aparences misterioses que poden tenir els somnis... Com que somio molt cada nit perquè el meu son és força lleuger degut ja a no sé què, me'n recordo bastant de tot. Si més no, aquesta nit passada, recordo haver somiat amb una lluna plena enorme, però grandiosa.

Aquesta lluna apareixia i jo només intentava fer-li fotos tota l'estona i la meva càmera estava com negra, semblava que no funcionava, o que no era capaç de capturar aquesta massiva lluna. Òbviament era plena, i semblava una mica de còmic, amb una orografia que era més ben aviatcom dibuixada amb tinta blava a l'estil de còmics de superherois.

De tant en tant li demanava a una persona femenina, crec, no sé qui ¿? que es quedés quieta i així li podia prendre la fotografia amb la lluna darrera seu, com si fos una aurèola angelical.

Com en el fenomen físic que tenim a la "realitat", la lluna "es movia" (ja sabem que es mou la terra, la lluna, i tot plegat) però d'una manera força aleatòria, tot i així, sembla ser que jo sabia cap a on anava.

El que més m'escamava del somni, i ja porto uns dies somiant això, és que estic a prop del mar, i sempre és molt mogut, les onades són fortes, i si no, sembla ser que jo sento una atracció cap a aquest mar, no especialment pacífic, i em sento succionada. M'atrau, m'agrada, i alhora m'espanta. I la lluna allà al darrera, suposo...

La veritat és que aquesta lluna m'encantava, m'agradava moltíssim, no sé... I el tema del mar s'ha repetit des de fa dies, m'acabo despertant quan sembla que vaig a entrar-hi.

Algú sap què vol dir tot això???

Llàgrimes biològiques

2009-05-02T18:06:00.000+02:00

Les dones estem molt fotudes. Tenim el do de poder tenir una criatura a la panxa i donar a llum. Se suposa que tenim la gràcia dins nostre, però a vegades a costa de patir molt.

En el meu cas (suposo que en el de moltes o totes), normalment a causa de la pèrdua de l'òvul cada mes, pateixo un profund sentiment de desassossec i depressió. Ara mateix, escrivint aquestes línies, qui em veiés s'espantaria, perquè em cauen les llàgrimes dels ulls amb una desesperació que només pot tenir raons biològiques.

Avui és dissabte i jo hauria de ser feliç perquè és el meu primer dia de descans després d'una setmana dura, molt dura (potser massa). Però tinc dos dies de festa per davant gràcies al bank holiday de dilluns. No hauria d'estar saltant i ballant? Doncs no. I tampoc la vida em va tan malament com per estar sota aquest "spell" de deprimenta escandalosa. A més, estic en un estat tal de cansament, que m'he quedat al llit al matí fins quasi la una, i després de menjar poca cosa, m'he quedat adormida al sofà profundament.

Conclusió: això només pot tenir raons biològiques que, quasi sempre, són les més poderoses per crear un estat d'ànim d'aquest calibre (si no, preguntem als que tenen addicció a alguna substància, encara que de primera hagi estat per ordre del pensament).

Buf... quines ganes de que això em passi...

Mosques, abellots, voltors i escarabats

2009-04-25T11:43:00.000+02:00

Serà el bon temps, serà el fred. Seran les flors de primavera, seran les neus hivernals. Serà el que serà. Però per què nassos sempre hi ha mosques al voltant de les flors primaverals i voltors al voltant de la carn dèbil? Serà la naturalesa? Serà.

Sembla que a la primavera i a l'estiu surten les mosquetes, els abellots i tota mena d'insectes en busca d'aliment o còpula. Sembla que a la tardor i a l'hivern apareixen els escarabats i els voltors en busca de carn dèbil i moribunda.

A la tardor i l'hivern estan assedegats, morts de gana i de fred, i són capaços d'anar de caça encara que la seva naturalesa no sigui valenta i coratjosa. Quan troben la presa, la volten, l'ensumen, s'hi acosten i la sedueixen fins aconseguir menjar-la. Quin plaer per aquests éssers aconseguir menjar allò que els caçadors no han pogut, tot i lluitar molt. Però quina poca dignitat i quina permanent insatisfacció.

A la primavera i l'estiu les mosques i abellots estan eufòrics, amb ganes de menjar-se la vida i d'assecar-la amb la seva fam i luxúria descontrolada. La flor que acaba de néixer es troba expoliada de tota la seva llavor i ha de morir per deixar pas al fruit. Quin engreix i empatx que agafen les mosques i els abellots. De tant que mengen han de perir el mateix dia al vespre, per al matí següent reencarnar-se altre cop en aquests petits macarrons voladors.

La naturalesa apetitosa de les preses és la causa, la responsable, la temptació, no? Aquests éssers no en tenen la culpa de ser així, és la seva essència, què hi poden fer?

Doncs jo dic, quina culpa tenen les boniques floretes de ser maques i atractives? Quina culpa en tenen les preses moribundes de tant treballar i donar-se als altres de ser la temptació dels voltors?

Angels

2009-03-29T13:55:00.000+02:00

Have you ever met an angel??? Segur que sí.

Jo fins ara no ho havia vist tan clar. He conegut un de petitó i un de gran. El petit té ara 2 anyets i el gran en té 22.

Quan els vaig conèixer, a l'Octubre, doncs el petit tenia 1 any i 8 mesos i era la coseta més delicada que he conegut en la meva vida. El gran tenia 21 anys.

La veritat és que em desfaig pels dos, però el què veig més sovint és el petitó, i puc assegurar ben bé que és un àngel. És la criatura més encantadora i delicada que he vist mai. És un petit tresor, una benedicció per als seus pares. Els pares ho veuen, i no poden estar més orgullosos. No havia vist mai uns pares tan conscients del seu petit tresor.

En els nens es veu més clara la delicadesa de l'ésser humà, però jo mai ho havia vist tan clar com amb el petit angelet. Amb dos anyets que té ho entén tot i ho repeteix, i és capaç d'escriure el seu nom! Escolta els contes atentament i juga amb una alegria que no havia vist mai abans. És un nen amb molt bon cor, no li cap al pit, i la seva mirada és impressionant. Tinc moltíssima sort d'haver-lo conegut, i és un gran honor per mi ser la seva cuidadora.

L'angelet gran m'estima molt, és ell qui m'ha trobat i em fa sentir molt feliç. És molt tendre i encara que no conegui l'angelet petit, està entusiasmat amb ell. Estimo moltíssim els dos angelets.

Bufff, quin post més tou... però ara mateix no hi puc fer més xD

Still alive

2009-03-23T15:32:00.000+01:00

I am back, hopefully this time I will keep updating the blog more often...

A la meva vida estan passant força coses, i la veritat és que m'he emmandrit amb el blog. En aquests mesos han passat tantes coses que no cal dir res, o sí? Ha nevat a Londres, han mort uns quants famosos i molts que no ho són. També han nascut bebés, i jo en cuido uns quants que tenen dos anyets i estimo com si fossin els meus fillets.

Obama està al poder i l'altre dia va felicitar l'any nou persa-iraní (Nowruz) amb respostes de bon rotllo i de mal rotllo també (sempre hi haurà gent desagraïda...).

El meu calendari dels bombers està a punt de passar pàgina (encara que tots els bombers estan molt guapos), i sembla que força gent que conec està patint l'alèrgia primaveral. Jo avui estic a casa perquè sembla ser que el peix que vaig menjar ahir em va sentar malament, així que tinc l'oportunitat d'escriure al blog. Sembla mentida el cansada que estava, he aconseguit dormir unes setze hores i encara tinc son. Suposo que és la suma de molts factors.

Fa un dia ventós i gris, però la setmana passada fins ahir va ser increïblement assolellada, si més no força dura a la feina. Suposo que el sol em va ajudar a ser forta.

La meva fillola esà guapíssima.

He vist unes quantes pel.lícules dignes de comentar al blog, entre elles Gran Torino. Fantàstica, I love you Clint.

Vaig tan cansada que em dormo al bus i a les nits quan em fico al llit no puc ni llegir, així que la lectura la tinc completament abandonada...

A casa les coses han canviat. But I will always love you, Jordi, tu ho saps. Sempre seràs el meu Jordi.

Ens veiem aviat. Dedico aquest comentari a les ànimes que pateixen. La felicitat hi és, no ho dubtem.

Summertime in Venezia

2008-12-19T19:14:00.000+01:00

Summertime (1955), és un film de David Lean, el primer que va fer fora del Regne Unit (i ja no va tornar-hi), protagonitzat per Katharine Hepburn (Bringing Up Baby) i Rossano Brazzi (The Barefoot Contessa). Venècia és la ciutat de la passió i la bellesa, l'escenari ideal per una relació de tremenda intensitat entre una dona nord-americana de mitjana edat, solitària, suposadament independent i auto-suficient, i un home italià, atractiu, passional i amant de la vida i l'amor.Ella, Jane, com a imatge del Quaker David Lean, és una dona que, per la seva reluctància a deixar-se anar als plaers de la vida, sembla venir d'un "background" protestant, reprimit i purità. Però a la seva edat, prop dels 50, decideix anar a Venècia. En busca de què? Del que mai ha experimentat ens els seus quasi 50 anys: la passió, l'amor per la vida, l'entrega total a una altra persona sense bloquejos mentals. A nivell conscient ella es convenç a sí mateixa que està cercant la "bellesa" exterior de Venècia a les places, canals i carrers, però ja des del principi, es pot intuir que ella, tota soleta, està cercant el veritable amor, allò que mai ha tingut.
Ell, Bernardo, ho sap, quan a San Marco la repassa amb la mirada (la meva escena preferida del film: com la mira amb desig fixant-se en el seu peu, embolicat amb una fina sandàlia, i la seva cama semicoberta per un vestidet vaporós d'estiu). Ell sap que ella el busca, que el necessita. I es troben. La delicadesa d'ella i aquest foc intern que la crema no passen desapercebuts per a Bernardo, i la força i passió per la vida d'ell no passen desapercebuts per a Jane.

Jane i Bernardo tornen a trobar-se quan ella veu una copa vermella (símbol tremendament sexual) a un aparador d'una botiga i vol comprar-la. Entra i pregunta pel preu. Un noi jovenet li demana d'esperar-se i apareix l'atractiu Bernardo. Ell la corteja com un mascle a la seva femella, i ella es desfà, resistint-se com pot, en un mar de nervis que encara alimenten més les ganes de Bernardo.

Ella es resisteix com pot als seus festejos, l'acusa de seductor i frívol, però ell la desitja massa com per deixar-la anar... Fins que ella atura la seva resistència i es deixa dur per la passió, per la vida, per la bellesa, i pel què és natural... Jane descobreix la veritable felicitat per primera vegada amb Bernardo.

És un film meravellós, bellíssim i molt tendre. Jane, encara que tard, descobreix la veritable felicitat, i no ho oblidarà mai més. Bernardo també descobreix una dona magnífica, molt sensible i delicada, i de ben segur que no n'ha conegut, ni en coneixerà mai cap altra com ella. I quin millor escenari que la bella Venècia a l'estiu?

Crec que a mi m'està passant el mateix...

Zimbabwe in horror

2008-12-18T21:55:00.000+01:00

Avui he llegit una notícia esgarrifosa. A Zimbabwe sembla ser que ha esclatat una epidèmia de còlera i porten arrossegant fam des de fa força temps. He vist una fotografia d'un noi sostenint una catifa, que tenia la seva família a casa, feta de la pell d'una vaca morta ja fa sis anys. Aquesta catifa, bullida i trossejada, serà el menjar que menjaran tota la família.

Quan penso en els problemes que jo puc tenir, us asseguro que llegir aquest tipus de notícies am fan sentir vergonya, petita i miserable, i qualsevol problema que jo tingui no és absolutament res al costat d'això.

I am so sorry...

Definitely no god/s

2008-12-03T18:10:00.000+01:00

Per segona vegada faré honor a Mr Matthew Tree per la seva contri-bució a la lucidesa humana. No cal dir que estic un 1000 % d'acord amb les seves opinions en el seu últim llibre La vida després de Déu. Aniré més enllà, no són opinions només, sinó facts.

Jo tinc una experiència un pèl similar - guardant les distàncies- respecte a la "desaparició" de Déu (sempre partint ja de que no existeix) de la meva vida. Va ser durant la meva adolescència també. Igual que en Matthew, de petita, jo mai vaig fer massa intent d'interessar-me pel tema, ja que me l'havia d'empassar a l'escola (tampoc traumàticament) i mons pares tampoc eren molt pesats amb això, especialment mon pare. L'experiència de mon pare era considerablement hòrrida, havent passat la infància en un internat dels Escolapis a Puigcerdà (allà on aquest que no existeix va perdre la sabatilla, mostrant la gran àvia que tinc....).

Doncs a l'escola teníem referències constants de Déu, però a casa meva tot era com una mica progre i mig hippy, així que ho vaig tenir fàcil per desempallegar-me aviat d'ell. Vaig anar uns anys a la parròquia més que res per fer una mica de vida social i conèixer nois (no el millor lloc, us ho asseguro). Aleshores sí que, com en Matthew, em vaig dir "Va Cristina, fes un esforç, ja que estàs a la parròquia, a veure de què va això...". Doncs res de res, vaig intentar mistificar una mica les meves experiències, i a més de lligar poc, Déu no va fer mai cap mena de senyals de vida, res.

Va ser a l'institut quan ja la cosa va canviar radicalment. Una infància curiosa, una adolescència dura, experiències i observacions personals, unes àvies ràncies i enganxifosament catòliques, i les classes de filosofia del Jordi, em van fer veure clarament que això de Déu era un megatimo (com jo ja sospitava) i, com a gran adolescent rebel que vaig ser, m'hi vaig dilatar amb tots els ets i uts.

Quan als 15 m'havia de confirmar, jo ja fèia temps que no combregava, i vaig decidir amb una consciència com mai he tingut que no em confirmava pas. Vaig escoltar la cerimònia atentament, mentre els meus amics eren confirmats, i em vaig dir "què bé, deslliurar-me de tot això, sóc lliure com una perdiu". Quina satisfacció que vaig sentir.

Amb els anys he anat madurant i tinc una especial devoció per la lucidesa i la intel.ligència humanes, cosa que m'ha fet ennervar-me sovint davant de tanta obtusitat mental que hi ha pel món. També he après a passar d'això i a viure la meva vida amb tota la intesitat possible, cosa que fa que estigui en pau amb mi mateixa encara que vegi estupidesa per tot arreu.

En Matthew ha tocat un parell de temes que, essent ell anglès esperava que fes, un d'ells és l'Holocaust. Jo, des que visc a Londres, m'he interessat moltíssim per temes com la Segona Guerra Mundial, i l'any passat vam decidir anar a Polònia amb el Jordi. Vam visitiar Auschwitz I i Auschwitz II-Birkenau. Sense paraules. L'horror més horrible era davant meu, tot i que només vèia la buidor dels camps. Doncs, com bé diu en Matthew: Déu no existeix i l'Holocaust sí, i curiosament, aquest va estar recolzat totalment per, com a mínim, dues de les dos majors religions del món, el Cristianisme i l'Islam. Només per aquest motiu més val plegar veles. Està claríssim que això de Déu és una fal.làcia, el timo de l'estampeta, un farol.

Dèia que en Matthew havia tocat aquest tema com a anglès que és. Doncs sí, els anglesos tenen una visió encertadíssima de temes com l'Holocaust. També en Matthew, amb el seu català espectacular i meravellós de llegir, deixa anar aquest fantàstic regustet d'anglès culte i amb ganes de ser-ho quan exposa les mil i una desgràcies que la religió ha provocat, provoca i esperem que no provoqui per massa més temps.

Així que estic encantadíssima d'haver llegit un llibre que semblava que em sonava tot familiar... Sens dubte la documentació del llibre és esplèndida i il.lustra amb facts tot el que en Matthew Tree simplement pretén mostrar-nos sense tonteries i embalucs. És que tot plegat és tan obvi que fa cansat haver-se de repetir, oi Matthew?

Funny Python...s

2008-11-26T17:39:00.000+01:00

En el blog del Jordi ja hi ha una ressenya sobre la nostra activitat de dissabte a la tarda. Després de la fallida de poder veure Of Time and the City (sold out!), mirant la cartellera del què oferien, vam descobrir que projectaven Monty Python and the Holy Grail seguit d'un Q&A (Question & Answer) amb Terry Jones com a convidat. La pel.lícula ha estat escollida com a emblema dels anys 70 per la revista de cinema Sight and Sound.

M'estalviaré els comentaris sobre la peli, que com tots sabem és hilarant, per centrar-me en el que, per mi, han estat dues de les millors activitats que he presenciat a Londres: veure a Terry Jones dissabte passat, i al ja citat i Michael Palin fa uns mesos a la mateixa sala del NFT, en honor de la primera projecció de la sèrie que van crear Palin i Jones abans de ser els fabulosos sis, The Complete and Utter History of Britain (1969).

Fa un mesos, quan van passar la projecció del què quedava de la sèrie del 69, ells no l'havien vista des d'aleshores, i va ser fabulós sentir-los entre el públic rient i fent comentaris. La sessió de Q&A, va ser molt divertida, Palin estava esplèndid i no parava de comentar i riure recordant els gags absurds i els moments de la filmació.

Doncs, com ja va quedar clar amb aquesta primera projecció, Jones i Palin van transmetre moltes de les bases dels gags que després sortirien a Flying Circus i als films posteriors. Per exemple, recórrer a temes històrics o llegendaris, però lligats a la història (d'Anglaterra especialment), com seria l'exhibició dels reis d'Anglaterra o la llegenda del rei Artús. També es repeteix la figura de l'historiador culte, vetust, parlant per la televisió, comentant esdeveniments històrics, com a personatge còmic. De fet, encara ara, hi ha programes d'història a la BBC on els presentadors, realment fan molta gràcia.

L'absurd, el posar reis com a tios completament rucs, el surrealisme i el fer conya de tot, els jocs de paraules, barrejar passat amb present... és el què és tan divertit dels Monty Python. Si hi afegim els fabulosos, divertidíssims i originals "cartoons" de Gilliam i les cançons creades i interpretades per ells mateixos, tenim el fatàstic i irrepetible còcktel Monty Python.

Tan de bo es torni a repetir una sessió d'aquestes i pugui tornar-los a veure (si pogués ser a Idle, Cleese i Gilliam també) en directe i sentir, com, modestament, responen les preguntes, més o menys encertades, d'un públic incondicional.

Words, perfectly, beautifully matched

2008-11-21T18:18:00.000+01:00

Brooklyn, sí. Allà on sembla ser que Paul Auster viu i on va ubicar The Brooklyn Follies. La veritat és que Auster em deixa sense paraules. És un home atractiu en tots els sentits... No he pogut desenganxar els ulls d'aquesta novela en tres setmanes.

És un plaer als sentits el tastar les paraules de Paul Auster, les col.loca tan bé, amb tanta gràcia, intel.ligència, humor i desimboltura, que la que es queda sense paraules sóc jo...

La meravellosa fluidesa de llenguatge, fresc, bell, elegant, sensual, divertit, esplèndid entra per tot arreu i a qualsevol nivell. Les paraules li broten directament del pensament al paper, ja formades, com si fossin concebudes i escrites per una força inherent en la seva ment.

La història que narra és totalment verosímil i alhora totalment inverosímil, però sempre harmònica. Tot té un sentit, res del què diu és banal, i tot és absolutament imprescindible i meravellós. Sense oblidar amb quin detall passa dels pensaments subjectius a les dades factuals.

Els personatges són tots senzills en aparença però profundament rics i complexos en contingut. Cap personatge és menypreat, ni els aparentment positius ni les figures negatives. Totes les personalitats són valorades, en algún sentit, per la subjectivitat i omnipresència del narrador.

Tots naden en un mar d'un destí que ells mateixos dominen i alhora són dominats. Intueixen el seu destí i es deixen dur per les seves pròpies decisions. Els seus noms defineixen les seves personalitats, decisions i destins. Paul Auster diu que els noms li surten ja amb la història per davant i per darrera. Altres grans escriptors com Kafka i Dickens sembla que han experimentat aquest mateix procés. D'això se'n diu talent natural per crear històries i personatges.

Kafka, autor jueu que morí als 40 anys, és una claríssima referència per l'autor de New Jersey. Dins de la novel.la trobem una bona reflexió sobre autors de la literatura universal, tals com l'ementat Kafka, Poe, Mallarmé, Marlowe... I tornem a trobar literatura dins la literatura, novel.la dins la novel.la, i Auster dins Auster.

El que més m'ha especiat els matins en el bus 36 de casa a Victoria Station, cap a la feina, han estat els moments d'humor que em treien sorolloses riallades de la boca. "You should see your face, Uncle Nat. You look like you've swallowed a typewriter" hihihihihihi.

Paul Auster és un "natural born writer", i dels bons. Les reflexions que fa són fascinants. Llegint, jo tenia la sensació que allò que estava escrit em sortia de darrera l'orella, i això és la màxima intimitat que es pot tenir amb un escriptor. La seva companyia és la més agradable que he pogut tenir en molt temps.

Nightmares and dream world

2008-11-17T15:58:00.000+01:00

La meva idea al blog era només de parlar de coses que m'alegren la vida, però els mals moments també són part de la meva vida, i ara estic passant un mal moment, bastant dolent.

Abans de seguir, no vull queixar-me sense disculpar-me cap a qualsevol ésser vivent que, de segur, ho passa pitjor que jo. Sento omplir línies del meu patiment que per qualsevol altra persona seria motiu de rialla.

Estic en una cruïlla vital. Suposo que sempre estem en una cruïlla vital, des que ens aixequem del llit fins que hi tornem (si hi ha la sort de tenir-ne un). Hem de donar gràcies de poder llevar-nos cada matí i estar vius, per molt malament que ho passem (sempre hi ha extrems). Bufff... Crec que he decidit canviar el tòpic del post i dir-l'hi: gràcies per tenir una vida considerablement bona. Ho sento per tenir la petita intenció de queixar-me.

L'únic que volia plantejar és què passa amb la ment humana. És plena de misteris i terriblement complexa.

Jo he nascut a Barcelona, i tothom que conec que l'ha visitada només fa que tenir bones paraules. Des de Londres, sempre tinc la sensació que en guardo bons records. Però, què em passa cada vegada que hi torno? Que visc un malson. Per mi venir a Londres va ser una alliberació. Tinc molts mals records d'infància, i de la família no en vull saber res. Per mi la família ha esta més un horror real que un bon inici de la vida (a part d'alguns detalls). L'únic que estimo de la ciutat són alguns amics i, suposo que també la mitificació que es fa de lluny de la pròpia terra.

Cada vegada que hi vaig pateixo en extrem, tinc la sensació que torno a LA SÒRDIDA REALITAT, i que tot el meravellós que he passat a Londres era només un somni que s'ha esfumat del tot. M'esgarrifa el pensar que he de tornar a Barcelona algun dia, i m'esgarrifa el fet que això m'esgarrifi. És un malson dins un malson. I no sé què fer. There is no way out. He de trobar la manera de superar això, tot plegat.

Estic veient que la meva ment ha positivat tot el que té relació amb Londres, el Regne Unit, i qualsevol altre país i ha negativitzat tot el que té relació amb Barcelona, Catalunya i Espanya. What to do? I don't know. La meva hipersensibilitat és tan gran que fins i tot em poso malalta de veritat. Ahir vaig tenir la baixada de tensió més gran de la meva vida i vaig passar un dia infernal, impedint al Jordi veure la seva família per dinar, havent de córrer a l'hospital. Una situació lamentable i patètica.

Torno a Londres i, tot i estar una mica fluixeta i amb febre encara, resulta que em recupero força ràpid... M'agradaria saber si tota persona que ha emigrat del seu país té la mateixa sensació. No ho sé, crec que les persones som molt complexes, la ment humana és tot un laberint, i per molt que racionalitzem les coses hi ha molts racons que se's escapem de les mans. Crec que una de les meves sortides podria ser seguir escivint, ni que sigui poquet i absurd. Si no, no sé com en trobaré la sortida, la resposta i la pau interior que tant necessito.

Tot i que sembli frívol, he publicat una foto dins d'aquest post. La necessitat de crear bellesa al meu entorn és superior a la meva covardia. I recordem que ja estic a Londres. Un lloc que, de moment, em dóna forces.

The most beautiful fairy tale

2008-11-10T13:18:00.000+01:00

Com que el Jordi ha estat molt malaltet, aquest cap de setmana ens hem quedat a caseta. El dissabte a la nit vam decidir veure una peli i, aquest cop vaig escollir jo: The Fisher King. Una pel.lícula que el meu pare i la seva dona m'havien dit que era molt bonica, ara ja fa una colleta d'anys... Doncs fins dissabte, estava a la meva llista de pelis a veure abans que vingués un cataclisme. Doncs me n'alegro profun-dament d'haver-ho fet.

Terry Gilliam és un ex-Monty Python ple de fantasia. Els seus films m'agraden per "default". Brazil ja em va entusiasmar fa una pileta d'anys: fantasia, vitalitat, somni, surrealisme, món imaginari, llibertat... Jeff Bridges, a part de ser un home tremendament atractiu, és un actoràs que m'atrau especialment en els papers i pel.lícules que escull. No cal parlar de Robin Williams, cada vegada que el veig a la pantalla, m'arranca les llàgrimes dels ulls... És un excel.lent actor que em produeix una extrema tendresa.

Doncs suma aquests tres pilars, dues fantàstiques actrius com Mercedes Ruehl i Amanda Plummer, New York i la màgia i imaginació de la meravellosa història, i el resultat són dues hores d'immersió en el més bonic dels contes de fades. Hi ha elements de fantasia per tot arreu, en el què es barreja cordura i bogeria, amor i dolor, comèdia i tragèdia, ambició i humilitat, aventura i quotidianeïtat, somni i realitat i, sobretot, bellesa. Tot envoltat per un New York de somni i màgia digne del surrealisme de Monty Python i el cartoonisme del còmic americà.

La història de Jack i Parry és la cerca del Grial, de les croades, dels castells i els cavallers vermells. És la història de la tragèdia, de la pèrdua d'un ésser estimat. La història del destí, del sentiment de culpa transformat en amor, de la redempció. Una bonica història d'amor i redempció amb croada medieval i romanç al New York yuppie de principis dels 90.

Una delícia, que no sé per què he tardat tant en veure.... Crec que jo encara havia d'aprendre moltes coses i la pel.lícula només esperava ser apreciada en el moment adequat.

Dedicat a totes les persones plenes d'imaginació, un món interior ric i creatiu. Què faríem sense elles?

Thanks Matthew

2008-11-08T21:58:00.000+01:00

El "highlight" d'aquesta setmana que acaba avui, ha estat una magnífica xerrada a la LSE (London School of Economics) amb Paul Preston com a "host" i Matthew Tree com a protagonista de la sessió.

Matthew Tree, prou conegut a Catalunya, va néixer a Londres ara farà uns anyets. Va aprendre el català i va anar a viure a Catalunya fa 24 anys. Ha escrit una bona colla de llibres quasi tots en català (contes, assaig, relat curt, ficció), alguns traduïts al castellà i a l'anglès. També ha participat en programes de TV a Catalunya i Anglaterra i ha escrit un bon gruix d'articles en català i en anglès.

El seu punt de vista sobre Catalunya, la seva llengua i la seva gent (nascuts o fets allà), que per la meva lectura d'Aniversari ja me'n fèia una idea, em va tocar profundament.

Paul Preston va fer una breu introducció de l'autor i després el va deixar llegir el seu assaig sobre la catalanofòbia general a Espanya. Tothom estava en silenci escoltant el seu bensonant i delectable anglès. Jo, des d'un racó de la taula, no podia deixar d'escoltar una part de la meva vida. Sembla que Matthew Tree estava expressant trossets de la meva vida quan explicava anècdotes que alguns catalans li han anat confessant al llarg dels anys. Un sentiment de profund rebuig per part d'un país, el qual t'odia però no et deixa anar, et té agafat i t'humilia en constància i com a prerrogativa per definir-se ell mateix.

Alguns dirien que els catalans son victimistes. No pas. Jo no sóc victimista, tinc molt orgull i el cap ben posat (com moltíssims catalans), tant, que crec que és precisament això el que molesta a aquells que em provoquen. El fet de mostrar-se tolerant de manera quasi-gandhiesca és el que treu de polleguera al que ataca. Doncs l'actitud catalana tendeix a ser aquesta. No deixar-se enfonsar per els bufetades sinó tot el contrari, créixer interiorment a partir d'aquestes.

Una altra cosa que també pot molestar profundament, és la gran acceptació, que amb els anys ha millorat moltíssim, de tot allò que no és de la pròpia cultura. És a dir, les ganes d'aprendre de tothom i el respecte pels altres i la seva manera de ser. Catalunya sempre ha mirat cap a la resta del món, per aprendre i millorar. Aquesta actitud és la que reivindica civilització, progrés, respecte i estimació.

Doncs tornant a Matthew, la seva xerradeta em va semblar d'una empatia i tendresa tan gran que l'únic que se m'acudeix dir és que, en un petit lloc del món, on s'hi viu un dolorós, constant i latent rebuig (fins i tot pels teus semblants i a la teva terra), vingui un angelet del nord i t'ofereixi el seu amor, et fa revifar com una papallona en primavera. La declaració d'amor que Matthew ha fet a Catalunya no es pot expressar millor en paraules de com ell ho fa, amb un sentiment de profunda empatia que qualsevol ànima sensible és capaç de captar i apreciar.

Thanks a lot for your love and sympathy, Matthew.

Victory, Future, Hope

2008-11-06T20:10:00.000+01:00

Barack Obama ha guanyat les eleccions. Estic extrema-dament contenta. La BBC 1, un cop anunciada la victòria de Barack Obama (molt esperada per molts), va emetre imatges de Dr. Martin Luther King Jr. amb llàgrimes als ulls expressant la seva esperança de que en un futur, el col.lectiu afroamericà fruïria dels mateixos drets que els blancs. No hi ha cosa que em doni més alegria que veure la progressiva realització d'un desig simplement legítim d'un dels grans polítics del segle XX. La victòria de Barack Obama és la victòria de la justícia, el progrés i l'esperança.

Reversing time

2008-10-22T21:20:00.000+02:00

Porto uns quants dies sense dir res al blog. Les raons són vàries. Algunes són tristes i d'altres simple-ment són per estar perdent literal-ment el temps en altres coses prou banals.

Doncs perdre el temps no sé si és el que fa Benjamin Button, però sí que té una experiència peculiar del pas del temps. Qui no ha imaginat mai viure la vida del revés? Si més no, jo sí. Més d'una vegada jo li havia comentat al Jordi que potser valdria la pena néixer vell/a i morir bebé. Doncs, per prou absurd que sembli, Scott Fitzgerald ja va tenir aquesta pensada fa uns quants anyets. Per ell, aquest conte era el més divertit que havia escrit mai i alhora una de les seves històries preferides. Però sembla ser que, a part d'ell mateix, no va interessar massa a ningú.

Com un pot imaginar, jo ho he llegit en format novel.la gràfica, adaptada per Nunzio DeFilippis i Christina Weir amb "vintage style" il.lustracions de Kevin Cornell.

The curious case of Benjamin Button, com ja he introduït, és la història d'un home que neix com a vell de 70 anys i mor bebé. Ja des del primer moment sabem quants anys viurà. Però sembla que ell no acaba de saber què passa, i el perquè tothom està tan estranyat i alhora emprenyat amb ell.

És la història d'un incomprès que va al revés de tothom i que la seva vida acaba tenint un final que em va arrancar alguna llagrimeta. Tot i que sabem que morirà bebé, però el procés de pèrdua de la consciència i autonomia té un punt de tragèdia que, no ens enganyem, ens fa molta por. No cal tenir una evolució inversa per ser un incomprès, oi? Ni morir bebé per perdre la consciència.

Dedico aquest post als incompresos i als que han perdut la consciència.

Paul, David, Art and Paul

2008-10-10T11:22:00.000+02:00

La veritat és que l'excursió a Liverpool va donar molt de sí, entre moltes coses saber que el meu amic Jordi de Barcelona, actoràs i gran empre-nedor, té família pel Lancashire. Això va ser la guinda.

I el que es refereix a nosaltres, doncs a part de passar-ho molt bé, una mica de fred i mullar-nos, vam descobrir una ciutat gupíssima, kitsch i atractiva. Com que el Jordi (el meu) ja n'ha parlat al seu blog, jo només parlaré del llibre que em vaig llegir la nit de dissabte que plovia a bots i barrals (quan se'm van podrir les botes....).

Després de l'èxit de Monsieur Leotard vaig comprar-me dos novel.les gràfiques. Totes tres novel.les tenen força en comú, la subjectivitat, la psicodèlia i el surrealisme, tres conceptes molt desenvolupats (i els dos últims creats) al segle xx.

City of Glass és una novel.la que Paul Auster va escriure l'any 1982. Filosòficament parlant (si és que hi arribo...) podríem dir que és una deconstrucció de la filosofia del llenguatge, la tendència més clara dels pensadors del segle xx (el llenguatge defineix la realitat). Paul Auster, "philosopher-turned-novelist", desenvolupa una certa teoria dins la història sota el nom d'altres autors, i l'esquizofrènia de personatges amb múltiples identitats, que acaben no separant-se les unes de les altres, posa com a cúspide narativa El Quijote, la Novel.la per Excel.lència on el concepte d'autor és borrós. La ficció i la realitat es confonen, els pensaments i les paraules prenen forma real fins arribar a un final terriblement esglaiador que em va deixar seqüeles per un dia...

Paul Auster és el creador de la novel.la, i l'empresa d'Art Spiegelmann, que a continuació explico, té molt d'èxit. Spiegelmann (autor de Maus, gran novel.la gràfica també) decideix adaptar City of Glass a novel.la gràfica, que és realment una idea molt ambiciosa. Per aconseguir-ho acaba necessitant dos autors: David Mazzucchelli i Paul Karasik. La feina d'aquests dos grans il.lustradors és insuperable. Aconsegueixen captar en imatges uns conceptes, idees i sentiments d'una complexitat i abstracció filosòfiques amb gran bellesa i precisió.

Amb tota aquesta suma d'autors per aconseguir la novel.la gràfica (Auster també hi posa de la seva part en l'elaboració), l'esquizofrènia en la germinació d'un text, acaba sent una realitat. La realitat i el llenguatge són un, i els textos sempre són la suma de múltiples autors. Un pas més enllà de Descartes: parlo, escric, ergo existeixo.

La veritat, no entenc com encara no està més ben considerat i respectat el gènere de la novel.la gràfica o el còmic. Està ple d'obres d'altíssima qualitat amb continguts filosòfics i artístics insuperables.

Bé, també el cap de setmana em va servir per comprar-me el vestit pel bateig de la Paula i unes botes noves (per corrupció líquida de les altres) que són ni més ni menys que "cowboy boots".

The Supreme Girls

2008-10-06T18:32:00.000+02:00

Doncs sí, The Supremes, el millor grup femení vocalista de la història de les "girl bands". Al V & A Museum estan fent una exposició que dura fins el 19 d'octubre sobre la història de The Supremes a través de la col.lecció de vestits de Mary Wilson, la membre del grup que va estar des del principi fins el final.

L'exposició recull, a més dels preciosos vestits que duien les noies, una mica de la història de Black America centrada en la immigració durant els anys 30 i 40 dels afroamericans del sud del país (New Orleans i les zones rurals empobrides) cap a les ciutats industrials del nord, Detroit, Chicago i Cleveland. A Detroit es va desenvolupar amb força l'anomenat "Big Three": les fàbriques de cotxes Ford, Chrysler i General Motors. Molts treballaven de dia a les fàbriques i de nit cantant o tocant als night clubs "During the day making the cars, at night playing in the bars". Duke Ellington, Nat King Cole i Billie Holliday són tres dels famosos músics que van portar el jazz i el blues del sud a Detroit.

A l'any 1959 Berry Gordy va crear el que seria la famosa Motown Records que ha creat escola. Ja al 1959, Florence 'Blondie' Ballard, Diane Ross, Mary Wilson i Betty McGlown van fer una audició sota el nom the The Primettes. Més endavant sense Betty i sota el nom de The Supremes.

El que les caracteritzava era un estil de cançons molt ballables amb un ritme pop i enganxós que feia ballar blancs i negres. I sobretot aquella imatge de glamour que encara ara no s'ha superat, sino continuat en tot cas. Tot va ser creació de la Motown, que va crear figures després com Marvin Gaye, Stevie Wonder, The Temptations, etc. El que és conegut com a "Motown Sound". Insuperable, què seria el segle XX sense la meravellosa creativitat i qualitat de la "black music"?

A l'exposició també es fa referència a la lluita pels drets civils de la població afroamericana liderat per grans personatges com Martin Luther King i Malcom X, tots dos assassinats, i els moviments antiguerra del 1968. I la gran importància dels soldats afroamericans que van haver de reclutar per lluitar al Vietnam, el partit "The Black Panthers" i la marxa per la llibertat de l'any 63. Tot això dóna un gran significat molt més transcendental a The Supremes, un significat de llibertat, bellesa, poder per els afroamericans (i a més dones!) que explica l'èxit encara ara d'aquesta banda de dones guapes, glamouroses i amb talent.

Monsieur Leotard

2008-10-01T14:14:00.000+02:00

Doncs quina influència més gran la dels meus pares i el meu germà a casa de petits!!!

Tots uns grans lectors empedernits (encara ara). I jo... doncs sempre he tendit més a la imatge. La pintura, la fotografia, el cine, etc. Però mon pare i, sobretot mon germà, van ser pujats amb el còmic. En el cas del Dani és una passada!!!! Li encanta! Són ells dos qui em van introduir a la historieta amb imatge, i especialment el Dani a la novel.la gràfica.

La última que m'he llegit es titula The Amazing Remarkable Monsieur Leotard, creat per Eddie Campbell i Dan Best. És una petita obra d'art, tant en contingut escrit com il.lustrat. Té un caire retro que sedueix el més escèptic, i a mi personalment m'entusiasma el món del circ.... I a qui no, oi?

La història és molt bonica, té elements d'aventura, amistat, amor, romance, pas del temps, humor, somnis, màgia, realitat, color, bellesa, ànima, absurd, freaks, gent i animals extraordinaris, viatges, globus, vaixells..... És una petita delícia recomanable a tothom.

Dedicat al món del circ (especialment el circ Raluy) que em va fer plorar d'emoció fa dos nadals al port de Barcelona.

Farewell Mr Newman

2008-09-28T14:18:00.000+02:00

Havia promès parlar de la segona pel.lícula, però resulta que s'hi han afegit altres pel.lícules i un esdeveniment important dins la història del cinema: la mort de Paul Newman. El Jordi s'expandrà molt més parlant del gran actor, ja que ell és el verdader cinèfil de la casa, hehehe.

Només faré una petita referència, Paul Newman era un paio bastant sa que va estar casat molts anys amb la mateixa dona (si tinc bistec a casa perquè anar a buscar una hamburguesa? segons les seves mateixes paraules) i va fer papers sempre molt molt masculins i poderosos però mai va fer de psicòpata, si no recordo malament.

Good Bye Mr Newman.

No Country for Nobody

2008-09-28T13:06:00.000+02:00

Javier Bardem i Johnny Depp són els dos psycho roles que he vist aquesta setmana: No Country for Old Men i Sweeney Todd. Millor la primera que la segona.

No Country for Old Men es la pel.lícula més pessimista-nihilista, però en el fons nogensmenys que realista que he vist recentment. Bardem té aquesta aspecte psicopàtic que en el fons crec que l'acompanya en alguns altre films com Jamón Jamón. Jo crec que tots els obsessos sexuals tenen un punt de psicòpata, no? I viceversa. També per això els psicòpates tenen un punt d'atractiu (evidentment vistos des de fora, millor no acabar sent la víctima d'un d'ells). Però reconeguem que ens atrau el fet de poder-nos posar a la pell del psycho com a joc intel.lectual (i més, què carai!). A Jamón Jamón Bardem està més sexy, però l'anglès que parla a No Country for Old Men està molt aconseguit.

Doncs Bardem no és tampoc el més atractiu de la pel.lícula, sino la idea filosòfica final: "in the old days nothing was better, there have always been bad people and there is no way out to this" (en paraules meves resumint la idea final). El sheriff, Tommy Lee Jones, està concvençut que abans els homes de llei tenien molt coratge i és un enigma com s'ho fèien per acabar amb els "baddies" i creu que tampoc els "baddies" eren tan dolents. El fet és que ni els sheriffs tenien tan coratge i els "baddies" eren igual de dolents que ara. Així que "there is no point" en mitificar. Ja sabem de què va el món, no?

Les interpretacions excel.lents. Molta adrenalina.

Similarities

2008-09-25T12:01:00.000+02:00

The Lavender Hill Mob
i The Ladykillers
(es veu la diferència entre Alec Guinness i Peter Sellers?)

Porto SIS dies amb un constipat impressionant. Havia decidit parar-lo jo amb paracetamol, però començo a sospitar que potser se m'ha despertat alguna mena d'al.lèrgia, perquè això no és normal. Està durant massa. Bé, doncs a part d'estornudar de valent, tossir, mocar-me i estar enganxada a l'ordinador perdent el temps, he vist amb el Jordi un parell de pel.lícules molt interessants. Una és una comèdia i l'altra un thriller nihilista.

The Lavender Hill Mob (Charles Chichton, 1951), protagonitzada per Alec Guinness (Lawrence of Arabia, de David Lean, i Star Wars, de George Lucas) i Stanley Holloway (Brief Encounter, de David Lean i My Fair Lady, de George Cuckor) estan terriblement divertits.

Stanley Holloway era un actor còmic famós pels seus monòlegs, que apareix en alguns films emblemàtics sempre conservant aquest aspecte de la seva personalitat, la comèdia.

Alec Guinness, actor versàtil com pocs, conegut per ser capaç de personificar un xeic àrab a Lawrence of Arabia, o d'adoptar la personalitat d'un vell Fagin a Oliver Twist (ambdues de David Lean), també apareix en alguns films com a actor còmic. En el cas de The Lavender Hill Mob jo hi veig moltes similituds amb The Ladykillers.

Totes dues són produccions de la "sweet" productora londinenca Ealing Sudios, on hi apareix Guinness fent de "naughty man" interessat en fer malvestats (els difereix la naturalesa de les malvestats, a la primera és "només" un furt, a la segona, hi ha un punt de psicopatia del personatge); i finalment, i el que més gràcia ens fa al Jordi i a mi, és que hi apareixen sempre unes velles que són les mestresses de les pensions on Guinness va a viure. De fet, els personatges es redueixen a un grup d'homes dolentots i unes velles molt velles que sembla que no se n'adonin de res pero no és així.

Com que és bàsicament una comèdia, ens ho vam passar bé veient-la, i també vam observar que Guinness ens recordava Peter Sellers. És a dir, al contrari, Peter Sellers devia basar-se en Alec Guinness quan va fer el personatge d'Inspector Clouseau a The Pink Panther. Sembla que Alec Guinness i la seva versatilitat és tot un punt d'inspiració per Sellers. Sembla que tot devia començar a The Ladykillers on Alec Guinness comparteix pantalla amb Peter Sellers.

També fa gràcia destacar una aparició fugaç a l'inici de The Lavender Hill Mob d'Audrey Hepburn com a "Chiquita". Més tard compartirà pantalla Stanley Holloway a My Fair Lady. Ah, i el detall que el film va guanyar l'oscar per millor guió i Alec Guinness va ser nominat a millor actor.

En el següent post parlaré del segon film interessant que he vist, que amb aquest m'he enrotllat com una persiana (el que fa estar malalt....hehe).

Open House

2008-09-22T16:19:00.000+02:00

Dissabte fèia molt bon dia i vam decidir sortir. Més o menys ja ho teníem decidit perquè aquest cap de setmana passat s'esdevenia Open House. Un cop a l'any cap a finals de Setembre, quan acaba l'estiu, hi ha un nombre d'edificis, que no es poden visitar normalment o s'ha de pagar, que estan oberts al públic gratuïtament i amb allò que ens agrada tant dels anglesos, tours guiats per persones molt professionals.

Doncs dissabte vam decidir acostar-nos a Marylebone, on hi havia un nombre d'edificis oberts. El primer que vam visitar va ser the Asia House. Una casa de construcció molt curiosa, les escales, llars de foc i estanteries són disseny de l'arquitecte Sir John Soane.

Soane era un arquitecte fill de la il.lustració, (1753-1837) i el seu estil és el que s'anomena neo-clàssic. Alguns dels seus edificis més emblemàtics son the Bank of England, Dulwich Picture Gallery, Holy Trinity Church (a Marylebone) i casa seva, Sir John Soane's House, que ara és un museu magnífic. En aquesta casa ell hi té peces molt guapes d'Egipte, Grècia i Roma entre d'altres.

Doncs, com es pot veure, la casa d'Àsia de Londres està en un edifici totalment pro-occident, amb estatuetes grecorromanes i racionalitat neo-clàssica. East and West merged togehter.

Diumenge encara va ser millor. El Jordi estava interessat en visitar l'aeroport de Croydon, i jo, des que visc a Londres que se m'ha despertat l'interès per l'aviació, sobretot de l'època d'entre guerres i WW2. L'aeroport va ser construït com a base de defensa contra el Zeppelins que bombardejaven Londres durant WW1, és de l'any 1915. El primer aeroport del món.

La terminal construïda més tard (l'any 28, crec), com bé va dir el Jordi, era molt més similar al que nosaltres coneixem com a terminal de tren que d'aeroport. Petita, amb els horaris tipografiats en panells i amb una torre de control similar al pis de dalt d'un far (allà on hi ha el llum). Els controls aeris es feien manualment, ja que el radar va ser inventat durant WW2. Hi havia un paio amb un telescopi gran i una mena de sextant que divisava els avions que sortien i arribaven. Per saber la ubicació de l'aparell, feien servir ràdio i la calculaven depenent del que el pilot els dèia a uns 10 segons després. Impressionant. De fet, em costa força d'imaginar-m'ho.

El més maco de la visita va ser el guia. Era un senyor d'uns 80 anys que havia vist néixer l'aeroport, perquè son pare treballava allà i ell recorda amb molta exactitud i passió el seu primer vol. Va ser cap a l'any 38 (si no recordo malament), abans de la guerra i explicava amb detall com funcionava tot plegat. Els tickets van costar a son pare 6 pounds 50 penics per cap, com dues setmanes de sou aleshores. La cabina albergava 38 passatgers i anaven amb les seves maletes. Per mantenir l'equilibri de l'avió, pesaven també a les persones per poder-les ubicar adequadament a dins la cabina. Les cabines no estaves pressuritzades, així que si l'aparell pujava més de 10.000 peus la gent començava a desmaiar-se per falta d'oxigen.

Ens va explicar també alguns vols importants que es van fer des d'aquest aeroport, com a Austràlia, New Zealand i New York. Alguns fets per dones. Fantàstic.

Doncs el dia va acabar molt bé, però vaig tenir febre i avui tinc un constipat de ca l'ample. Però va valer la pena hehe.

Million Dollar Movie

2008-09-19T11:37:00.000+02:00

Mr Eastwood ha demostrat ser el millor director del moment (i de fa temps) amb aquest gran film. No hi ha paraules per descriure tanta bellesa. És una pel·lícula bella, poètica, filosòfica, vital, valenta, lluitadora, emotiva, profunda, sàvia, vibrant i tot el que s'hi pugui afegir en una obra d'art. Hi ha pocs personatges i això permet aprofundir en la seva complexitat creant molta adrenalina, tensió i dolor a l'espectador.

Million Dollar Baby, de l'any 2004, va guanyar 4 oscars: millor pel·lícula, millor director Clint Eastwood, millor actriu Hillary Swank i millor actor secundari Morgan Freeman. Potser mai els oscar van ser tan merescuts com en aquesta pel·lícula.

Hillary Swank està espectacular en tots els sentits, la seva bellesa està per tot arreu: en els seus valors, en el seu físic, en la seva lluita (real i metafísica) són d'una força espectaculars. Si un no està interessat per la boxa acaba trobant-li interès.

A continuació parlaré bastant de la pel·lícula. Si no s'ha vist i es vol disfrutar, millor no continuar llegint, perquè faig esment de molts detalls.

Maggie Fitzgerald (Swank) és una noia de 31 anys amb una vida molt dura, treballa de cambrera des dels 13 anys per guanyar-se la vida. Ve d'una zona pobra d'Amèrica i la seva família és complicada. La única persona que ella estima de veritat és el seu pare, que ja no hi és. El seu futur entrenador, Frankie Dunn (Eastwood), serà la figura paternal perduda, qui li donarà i treurà la vida (però la idea metafísica és que li DONARÀ la vida).

Frankie Dunn és un entrenador de boxa, el millor, i propietari d'un gimnàs on hi entrenen boxejadors. Frankie ha creat molts campions però se sent fracassat en molts sentits, cerca una pau interior que no acaba de trobar mai. És un personatge torturat interiorment, que té una relació trencada amb una filla que no apareix. Maggie Fitzgerald prendrà aquest rol de filla "adoptiva".

Eddie Scrap-Iron Dupris (el gran Morgan Freeman) és l'assistent del gimnàs i ex-combatent que havia estat deixeble de Frankie. En el combat 109, on va estar a punt de guanyar el campionat va perdre un ull. És un personatge ple de saviesa, amor, fidelitat a Frankie i el narrador omniscient de la pel·l'icula. En molts moments reflecteix la posició d'aquest ésser savi proper a Déu ple d'amor, saviesa i pau interior. El personatge que Frankie necessita per aconseguir la seva pau.

En la pel·lícula veiem elements de misticisme, filosofia i poesia. Frankie va a missa diàriament per trobar la pau, però té molts dubtes, és escèptic i la seva relació amb Déu és conflictiva. Està aprenent gaèlic i dedica uns versos del poema The Lake of Innisfree, del poeta dublinès WB Yeats, a Maggie en un moment important del film.

Eddie és la figura del fidel acompanyant i guia de Frankie, que l'impulsa a entrenar a Maggie. Eddie gaudeix de la saviesa i pau interior que Frankie cerca. Maggie és la figura de la bellesa, la noblesa, el coratge i la vitalitat.

La pel·lícula podria dividir-se en dues parts. A la primera veiem la força, la pujada de Maggie amb una adrenalina i uns combats de boxa que són increïblement bonics, on Hillary Swank demostra un talent espectacular. Quan estem al clímax de la pel·lícula un fet fatal gira el curs i el tempo de la narració. La vida de Maggie i Frankie canviaran per sempre. Aquí és on trobem la figura d'Eddie com a crucial per prendre la decisió final.

Com que ja he revelat prou del film potser que em retiri... Només voldria puntualitzar que, tot i la tragèdia, aquest film és un crit a la vida.

Dedico aquesta pel·lícula a les persones que volen viure la vida amb plenitud i als que han fet possible Million Dollar Baby (incloent l'autor de la novel·la en què Eastwood es basa Rope Burns, de F.X. Toole).

Collapse and reborn (teaching?)

2008-09-18T15:30:00.000+02:00

Dilluns va aparèixer una notícia als diaris que va fer esgarrifar a molts i donar alegria a d'altres. Lehman Brothers, la tercera o quarta financera més important dels USA amb 158 anys de vida (sembla que va sobreviure el crack del 1929) va col.lapsar: bancarrota. Jo des de Londres, al diari vaig llegir que uns quants milers de persones (4000 crec que van ser) es van quedar sense feina de cop. Als diaris hi havia la clàssica fotografia de joves City boys and girls al carrer amb caixes de cartró amb les seves pertenences de l'oficina (a les pel.lícules hem vist la típica despedida del treballador d'oficina marxant amb la seva caixa de cartró).

Doncs resulta que part de la comunitat londinenca se'n va alegrar, ja que aquests "triomfadors" no desperten molta simpatia a molta gent. I per què? Doncs perquè bàsicament es dediquen a fer-se extremadament rics a base d'especular, jugar amb els preus, inflant o desinflant valors que ben bé ningú sap exactament el valor real, perquè, siguem honestos, tot és relatiu.

Això molesta al treballador de sou bastant miserable que es passa hores treballant en hospitals, escoles, guarderies, escombrant carrers, etc per quatre rals i a més havent ded pagar taxes i patint l'especulació sobre els preus de primeres necessitats com és el menjar o el tenir un sostre. No direm que tothom som sants, pero aquests "hunters", o "buitres" que en ciutats com Londres es poden veure físicament, són una provocació constant a la persona que creu en l'altruïsme i en la mínima honestedat.

Doncs ara acabo de llegir al Guardian que molts d'aquests "jobless" de la City és possible que decideixin decantar-se per feines on cobraran molt menys (pobrets.....) però són més segures. Se'ls hauria d'advertir que són feines dures també, i que impliquen una bona dosi d'altruïsme. Potser aquest tipus d'esdeveniments són senyals de salvació per aquells que van errats.

Bé, jo formo part dels errats perquè ara hauré de buscar una altra feina, que sembla que jo tampoc sóc tan altruista com predico hehe. An old end is a new beginning.

Bacon in torment

2008-09-14T19:39:00.000+02:00

Aquest matí hem intentat arreglar la nova connexió telefònica de BT. És un turment cada vegada que hem de solucionar algun problema amb BT. No m'estendré en el tema perquè el turment del que volia parlar ara és el de Francis Bacon.

Bacon, pintor anglès amb arrels irlandeses i conegut per la seva homosexualitat, és l'exponent del segle XX de pintors turmentats com ho va ser Vincent Van Gogh al segle XIX (potser també homosexual...?). Els i les homosexuals, especialment els homes, no han estat mai acceptats (tampoc del tot avui en dia). Sempre han patit molt a causa d'aquesta inacceptació social, i per sovint tenir personalitats obviament més complexes que la dels suposats heterosexuals. Els que tenien una sexualitat molt passional i destacada patien especialment; Francis Bacon pertanyia a aquest grup.

Una personalitat molt sensible, tòrrida, enigmàtica, sinistra i obsessiva combinat amb una difícil infància i joventut, un talent natural i un interès per l'art, van desenvolupar el que coneixem com al turbulent-tòrrid-turmentat Francis Bacon pintor. Se li afegeix un segle XX plagat de guerres, tensió, solitud i patiment que mostra de manera obsessiva en la seva obra.

Les primeres pintures són d'un sinistre i asfixiant obscur que mostren el seu patiment i la seva visió de l'ésser humà com a animal, tros de carn, que sense un déu està completament sol. Més endavant, quan coneix el seu model i amant George Dyer, el seu interès es focalitza més en la vessant tros de carn humana (no ben bé el cos humà, si no la carn) com a objecte artístic.

La Segona Guerra Mundial, la Guerra Freda i la del Nord d'Àfrica, l'impactem molt, posseïa fotografies de la Segona Guerra Mundial i les guerres del Nord d'Àfrica, que mostra en algunes de les seves obres en cossos inerts i desfigurats. El cinema també el marcava molt. Pel.lícules com The Battleship Potemkin o Lust for Life van inspirar dues de les seves obres: The Nurse of the Potemkin i Study for portrait of Van Gogh number VI. La segona és d'una qualitat excel.lent, agafa els tons i una mica l'estil del també turmentat pintor, que fins i tot té un aire quixotesc.

Una altra obsessió de Bacon eren els tríptics i les crucifixions. Segons ell mateix, els tríptics eren com una representació cinematogràfica amb moviment de les figures (o trossos de carn desfigurats). Les crucifixions, per mi es remuntaria al punt de vista del pintor com a l'home-animal, brutal, sacrificador i sàdic.

I la última obsessió de Bacon a la que em referiré (a part de la del cos masculí com a "meat loaf"), és la de l'obra de Velázquez Retrato del papa Inocencio X. Sembla que Velázquez el fascinava, i sobretot aquest retrat d'un papa totalment sinistre segons els ulls del gran pintor. Va fer vàries "versions" a quina més aterridora. Jo crec que l'original de Velázquez guanyaria la competició.

Jo crec que Bacon, tot i definir-se ateu, era profundament temerós de l'infern com a solitud humana, i la mort no era una cosa que li fes molta gràcia. Especialment a un home tan apassionat i amant del sexe i la vida. Contràriament ho mostrava amb imatges més ben aviat aterridores i deformades. Potser la morfina que li van administrar de petit per "alleugerir-li" el dolor que li provocaven els atacs alèrgics que tenia no van ser de la millor ajuda. Tampoc el rebuig constant del seu pare per ser un nano afeminat. La seva obra, però, és tot un crit a la salvació.

Dedico aquest post a tots als pintors i especialment els que van patir fins a l'extrem. L'extrema sensibilitat mai és del tot entesa.

Nota: La Tate Britain ha decidit fer homenatge al centenari del naixement de Francis Bacon amb una fabulosa exposició que dura fins el 4 de Gener del 2009.

Glory Gloria

2008-09-12T23:54:00.000+02:00

És possible que el Jordi un dia d'aquests faci un post sobre "Gloria", una pel.lícula de John Cassavetes que protagonitza la seva dona Gena Rowlands. Excellent actriu. També molt curiosa.

Jo tenia les meves reserves en veure aquesta pel.lícula, tot i que sembla que és de les més famoses d'aquest director de New York. Vaig veure fa una mica de temps amb el Jordi "A woman under the influence", també de Casavettes i protagonitzada per Rowlands i Peter Falk (AKA inspector Colombo). Bufff... quin patir. Jo no negaré la qualitat de Gena Rowlands, al contrari, potser ho va fer massa bé. Jo creia que la que es tornava boja era jo... Dramàticament és una actriu excel.lent, tant, que acabava sent tot plegat massa real (una mica snuff i tot...). Per aquest motiu jo pensava "Ai Cristina que patiràs veient a la Gena per aquí altra vegada" (allò meu dels malsons quan una peli és una mica massa potent).

Doncs no! No vaig patir gens, i a més m'ho vaig passar molt bé. "Gloria" és un suposat thriller que té més de comèdia que d'un altre gènere. Gena Rowlands està molt bé, divertida, superada i amb el seu estil peculiar. A més, aquesta pel.lícula és força dinàmica, que no és un fort de Cassavetes. Sembla que hi ha un guió, cosa que a "The killing of a Chinese bookie" ho dubto en molts moments (prendre nota de Mr Sophistication, un dels personatges més "freaks" i alhora tendres que he vist mai al cine).

Aquest post va dedicat a..... exacte! Mr Sophistication i tots els i les actors/cantants de cabaret.

The Globe and the Moon

2008-09-11T22:06:00.000+02:00

Ui, estic tan cansada que parlo com borratxa i tot hehehe. Potser la culpa de tot és de la nova feina, de que ja és dijous, i de que ahir vaig anar amb el Jordi i la Joana a veure "Midsummer Night's Dream" després de treballar i vam arribar tard a casa. Tot i el gran cansament, no me'n penedeixo de cap de les tres raons que el causen, especialment la de que és dijous.
Com ens va agradar l'ambient del Globe...! Com bé puntualitzava la Joana, semblava de verbena, amb els llums, el riu, Saint Paul's cathedral de fons (impressionant! No me'n cansaré mai). El Globe és un teatre preciós, amb un ambient molt màgic on la gent sempre està molt distesa. Com bé puntualitzava el Jordi, quasi sempre fan comèdies de Shakespeare, les tragèdies les deixen pel West End i, antigament, l'Old Vic.
Tot i que l'estiu està acabant, la temperatura era agradable i la posada en escena era, doncs... molt estiuenca com bé diu el títol. El teatre/drama anglès és insuperable. Les posades en escena i la direcció són sempre excel.lents. En aquesta comèdia de Shakespeare, el real atrezzo eren les dinamiquíssimes interpretacions dels actors. Un vestuari bonic, quatre flors i una làmpara esfèrica que fèia de lluna (que de pas il.luminava l'escenari) emmarcats en la circular construcció (el Globe) acabaven d'arrodonir la "performance".
Ai... qui fos un actor/actriu del Globe i poqués parlar aquell fluid anglès, sabés ballar, cantar i tingués prou memòria per recordar tots els versos sense equivocar-se... Ara amb aquest cansament no m'hi veig molt hehe. Li demanaré a Puck a veure si pot fer un encanteri....

Good night

Dedico aquest post a la lluna i a la màgia (si els coneixeu personalment veureu que són encantadores totes dues ;-) )

Nota: la fotografia és de l'eclipsi de lluna del dia 16 d'agost a la mitjanit.