Wednesday, 7 October 2015

Wings of time

Sometimes I wish I could fly, and soak my sorrows with the steady wind. Crossing mountains, clouds, following the starlings´ flocks, forgetting what stays behind, only looking ahead, above and below.

Sometimes I wish I could admire the world from above, feeling only the lightness of its beauty. Letting others feel their heavyness, forgetting mine, my condition as a being made of matter.

Sometimes I wish I could become another creature of light, a beautiful animal, an old tree, or a tiny fly, and experience what real life, with another conscience, feels like.

Sometimes I wish I could wash the pain, like the time when goes bye. Covering the universe like the most powerful god, with its humble non-stopping pace.

Sometimes I wish I could not be afraid of anything and feel brave like a lioness when is following its prey, like a fir tree when is breathing during the winter, like the river when is meeting the ocean.

Sometimes I wish my tears would empty my heavy heart, but I can't. I need to see the world feeling happy, but my short sight is blurring eveything before me.

Sometimes I wish I could feel the lightness of the light forever.

Monday, 6 July 2015

Verd fluorescent

Matisat amb blau, o groc, contrastat amb lila i vermell, acompanyat per marró i gris, i sempre amb el fons de blanc i negre.

Si el blau és coratge, el verd és alegria, el vermell és paciència i el lila, amistat... Ningú ha dit que els colors vulguin dir res, perquè són un espectre que veiem nosaltres amb el nostre filtre, i cadascú amb el seu. Així que el taronja pot relaxar, el blau animar i el negre il.luminar.

Perquè no som iguals, perquè sí ho som, però perquè el respecte és essencial, així és com el verd fluorescent té gust a gamba, el groc a pistatxo, el rosa a sardina i el blanc a espinacs. L'aroma de menta és del color del sol, i el perfum de mostassa i gingebre barrejats, són del color de la lluna.

La meva taula de fusta vola per les nits acompanyada dels cants de la Perla, i el llac de la muntanya fa ombra a tots els animalets del bosc de les bruixes de sota de casa.

Trobarem que un no, pot ser el sí més gran del món, i mentre es viu s'espera, i quan es descobreix el seu final, és com una columna de l'inrevés on tot el que no s'ha fet, té possibilitats de fer-se. No cal patir pel que no s'ha fet. Potser no calia, potser ja estava fet, i per què s'havia de fer?

L'avorriment és producte de la creativitat, i les estructures són el resultat dels somnis. Quan anirem a pescar? Quan no quedin peixos al riu. Quan el riu s'hagi transformat en una fulla verda fluorescent, contrastada amb lila i vermell, matisada amb blau o groc, acompanyada per marró i gris, i sempre amb el fons de blanc i negre.

Tuesday, 19 May 2015

Dark Luc

Sóc gran, negre i em tenen por. Però jo tinc més por que els altres. Sóc molt bo, molt tendre, i estimo moltíssim als meus "protectors", però no puc evitar-ho. Veig el "diable" i m'espanto fins al punt de fer-me mal. No recordo qui o què va poder torturar aquesta pobre animeta meva. A nivell universal les injustícies no existeixen. Jo això no ho sé, i per això a casa i amb els meus "protectors" sóc feliç. Però, si veig un dels altres, em torno boig! Quan em curaré? No ho sé... Però, és que m'he de curar? Jo només vull córrer i rosegar ossos!

Ara tinc gana, però la son em venç, aniré al sofà una estona a descansar. Ai, que tinc pipi... Esperaré a que em treguin, no tarden mai més d'una estoneta. M'estimem molt i sóc molt feliç. Ja sortim! Que bé, que bé, que bé! Ui quina olor per aquí, i això, què és? No m'agraden les caques dels altres. Quin descans poder fer pipí! Ui, perill!!! rrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr bupbupbupbupbupbupbupbupbup.... Ja ha marxat, que bé! Anem!!!

Adoro les carícies i sempre me'n donen, i aquest salmó tan bo...! Anem a jugar? Et porto la cordeta, me la llences? Quantes coses... Caic rendit i somio... Corro i corro, em persegueix una manada, no trobo sortida, em mosseguen i no puc respirar... Però sempre noto aquesta mà que em calma. Gràcies, us estimo.

Wednesday, 13 May 2015

Lion

A big lion is looking down at you, from the north, from the cool, from the clouds. Never looking over you with pride, but with hope, with caring soul, with humble eyes, watching your steps, in case you decide to go to see him back one day.

Be patient, don't feel afraid, be yourself and confident. The lion is your angel, your compassionate light. Your soul is waiting for the right time, while life is happening every day. Ride your life, the lion will be your guide.

Among the stars you will see his deep eyes, eternally watching over you, as he has always done, but you never knew before, until now. If you look up, he will show you the way, but you have to look up, towards north, towards the cool, to the clouds, to the stars, and then, you will find the path to follow.

Remember you haven't lost your track. You have the knowledge of your fate. And it will reveal to you every day, when you patiently and fully live your life. Look up! The lion is smiling back at you.

Thursday, 7 May 2015

Presoneres i presoners del mal

Per fer aquest post m'he inspirat en el reportatge Els internats de la por, no apte per a persones sensibles, però sí pels que, tot i essent sensibles, volen conèixer una veritat amagada i no reconeguda.

Criatures desvalgudes, fills i filles d'una guerra, on els guanyadors, s'asseguren que no quedi ni rastre dels perdedors, si no pot ser físicament, doncs ideològica. Nenes i nens repartits per sexe en presons, camps de concentració, que durant el règim franquista, eren coneguts com a "internats".

Alguns eren fills de presos polítics, altres fills de mares solteres, o dones com deien ells "caídas o en riesgo de caer", que serien prostitutes o dones violades. En alguns altres casos, simplement els pares eren molt pobres i no tenien altra opció que internar-los, i d'altres suposo que els pares creien que era la millor opció pels fills (ja que Franco no en donava massa més).

En els casos més extrems de nens orfes, de famílies pobres o fills de presos i dones desamparades, en el reportatge destaquen sobretot els col.legis religiosos públics, orfenats, preventoris antituberculosos i centres d'Auxilio Social, tots ells dirigits per l'Església, com a pacte entre Franco i aquesta, perquè s'encarregués de l'"educació i cura" d'aquestes pobres animetes. Els internats privats eren la opció que Franco donava a les famílies més acomodades, però mai van ser tampoc un referent de bones tècniques pedagògiques i educatives, doncs la tendència de l'època era la disciplina pura i dura.

Pallisses fins a deixar-los exhausts (o vés a saber), abusos constants, violacions, humiliacions davant d'altres nens, fam i set, tortures, explotació laboral (amb l'excusa de l'ensenyament d'un ofici), adoctrinament franquista, experiments mèdics com si fossin conillets d'índies, alguns fins i tot van ser ingressats a l'hospital psiquiàtric de Sant Boi, patint constants tortures (camises de força, electroshocks, sedacions), venda de nens a terratinents i propietaris per a durs treballs al camp, i un llarg etcètera...

Tot maquinat entre el règim franquista i l'Església per destruir el que quedava dels "rebels", per adoctrinar, per fer diners a base d'explotar aquesta pobra canalla enriquint l'Església, ja que el país havia quedat devastat després d'una guerra civil amb autarquia durant la postguerra franquista, sense rebre cap ajuda de l'estranger.

Psicòpates dels dos sexes disfressats amb sotanes i hàbits, maltractant desmesuradament i amb impunitat absoluta unes nenes i nens només culpables d'haver nascut en un mal lloc i un mal moment, però totalment innocents en la seva essència, com a criatures menors que eren. Animetes víctimes d'un terrorisme real, que ha deixat seqüeles en les seves vides, i que ha omplert de pànic els anys més tendres de la seva vida.

Un horror que no ha estat admès per cap polític en aquest país anomenat Espanya, i que una bona part, encara creu que tot això va ser una bona cosa. Cruel, ignorant, assassina i tancada Sefarad... La "Santa Inquisició" va fer tant de mal, com la seva continuada herència, que encara no ha acabat...


El meu pare i els seus germans, també van ser víctimes de l'educació en internat, els quatre nois van ser ingressats a les Escuelas Pías de Puigcerdà, i la nena a les monges de Núria (cap dels dos centres exerceix d'internat actualment), allà dalt a la muntanya, ben lluny de Barcelona, casa seva.

Tot i ser entitats de pagament i privades, i rebent una educació més o menys correcta en moltes matèries, en aquests internats també s'hi estilaven algunes de les pràctiques anteriorment anomenades. El meu pare no em dirà mai del tot el què va viure o veure allà dalt, però sé de primera mà que va patir molt.

Quan mon germà i jo érem petits, una de les amenaces que més por ens feia era quan ens deia "te voy a enviar a un internado", normalment dirigida al meu germà quan suposadament es portava malament. El Dani era simplement un nen molt actiu, mogut i intel.ligent, cosa que quedava fora de la comprensió del meu progenitor en aquells moments, sense cap dubte, gràcies a l'educació desmesuradament repressiva, disciplinària i basada en el càstig enlloc del premi, que va rebre als escolapis.

Com de gran devia ser el terror que el meu pare va patir, i que ens transmetia a través d'aquella paraula: internado...? Quant havia hagut de sofrir ell, per demostrar que aquest era el càstig més dur que un nen podia rebre...? Què li havien ensenyat allà, a part de l'adoctrinament franquista, números, lletres, historia i geografia, religió, i esports com futbol, esquiar i boxa...? Una disciplina que ratllava la tortura...

El meu pare va aprendre a cops forts i reiterats. Com els seus companys. Això no és bo de cap manera. Als nens no se'ls ensenya la violència, ni tampoc amb violència. El meu pare era un nen sensible i va patir molt. Tant abans com ara, no ha pogut suportar mai els uniformes, siguin de l'autoritat civil o siguin eclesiàstics. Abomina els capellans i l'Església, i pateix infinitament i de manera irracional davant les repressions estatals.

Mai em dirà tot el que va passar. No crec que ho pogués suportar. De cinc germans que eren, dos nois i la noia ja no hi són. Més cops durs pel meu pare -si ja n'havia rebut pocs-, i que fan pensar que aquesta educació nefasta hi ha tingut molt a veure.

Això també resulta dolorós per a mi, però tot s'hauria de saber, jutjar, condemnar els botxins -encara que siguin morts per edat-, i demanar perdó de manera oficial i sincera a totes aquestes víctimes d'una bogeria insana i devastadora, que ha deixat seqüeles per a unes quantes generacions.


Wednesday, 22 April 2015

Other lives

Tardor 2014, octubre - novembre, no recordo. Altres vides.

Un dia de desesperació profunda (típic en mi), vaig fer venir una persona que em va dir que en altres vides jo havia estat prostituta en una, i monja just en l'anterior. Suposo que m'ho puc creure o no, però de fet, tant li fa.

Suposo que totes les dones ho han estat en algun moment i no em va dir res de nou. Va fer un easy guess aprofitant la meva vulnerabilitat. Hagués estat fantàstic si ja m'hagués dit que he estat recol.lectora, esclava, dona de patrici, llevadora, pastora, militar, bruixa o marquesa. En el cas de ser home, doncs el seu homònim en masculí, afegint-hi metge, escrivà, caçador, rei, artista o pagès.


M'imagino com devia haver estat el meu temps com a prostituta al sud de França (crec que em va dir el sud de França, molt novel.lesc, això sí). Sembla ser que a mi no m'agradava, que m'hi vaig trobar obligada per pura necessitat vital. Passaria gana, i la manera més fàcil era tirar-me al carrer a recol.lectar quatre francs a canvi del meu propi cos. Les seves paraules textuals van ser que jo "hacía la calle", o sigui, que de bordell fi i elegant res. Que de clients educats, tampoc. En fi, suposo que tota una experiència traumàtica...

Algunes dones potser no tenen tants problemes, i fins i tot escullen elles aquest destí, però jo era de les que sí en tenia, segons les seves paraules. No em va dir si hi havia fills pel mig, però no ho dubtaria pas, i potser és el que em va fer decantar-me per aquest ofici fàcil i que tota dona pobra s'ha pogut veure obligada a fer en alguna circumstància.


I just al segle XIX o principis del XX suposo, vaig ser monja. Es veu que tampoc va ser molt agradable. Suposo que devia trobar a faltar una mica de carnalitat del sud de França. M'ho va dir en un moment en el que em vaig posar a plorar, resulta que era perquè estava "rememorant" aquesta vida passada (!?).

Aquesta vida devia ser com estar tancada al món. Jo devia ser la típica monja tímida, tirant a mística, que s'ho creia i que es flagelava només de tenir un pensament impur.

És curiós perquè tinc la sensació que he heretat bastant de les dues vides. Per una banda, la meva aversió als homes que busquen sexe sense més, provocant-me una ràbia interna que no entenc més enllà de la que hauria de ser normal, o fins i tot, que no hauria d'existir, convertint-me en feminista acèrrima. I per l'altra, aquest misticisme, nostàlgia, timidesa que frega l'autisme, espiritualitat extrema, sentiment de culpa i auto-càstig, típic d'una monja convençuda.

A continuació, aquest bon home, em va dir que en aquesta vida se'm donava l'oportunitat de regular excessos i mancances. Doncs molt bé, perquè segur que hauré de viure unes quantes més perquè això es reguli. A veure si em tocarà a mi fer-ho tot! Les coses van lentes, i en una vida no es pot solucionar el trencadís de moltes, segur que això també ho sap aquest "gurú". Bona herència m'han deixat, i molta feina per fer. Segur que no arreglaré pas res, i potser tampoc hem nascut exactament per arreglar res.


Recordo com a curiositat, jo tenint vint anys i vivint a casa la meva àvia (ui, com vaig patir!), que entre els meus plors no sabia què fer, si fer-me prostituta o monja. Té pebrots!!! Suposo que eren les meves referències anteriors, i per això era la única cosa que se m'acudia. Doncs ni he fet una cosa ni l'altra. El Jordi em va ajudar, i seguint un instint i recomanació d'una campiona de natació, vaig estudiar vàries coses, entre elles quiromassatge. I és el que faig actualment, i el Rubén també em recolza. La meva vocació ara mateix és curar mals d'esquena i de cames, ni més ni menys. Sense equívocs, sense dobles intencions, només ajudar a que les persones puguin deixar de sentir dolor físic.

Més enllà de les meves suposades virtuts bruixístiques, com aquest bon home em va fer entendre que tinc, ara per ara, fixing backs is my job.

Veritat o mentida (jo sóc molt escèptica), si més no, aquest senyor em va donar idees per escriure uns quants llibres. Mínim dos!!! Però haurà de ser combinant-ho amb el quiromassatge. Arreglaré alguna cosa? Espero que, com a mínim, alguna esquena.


Friday, 27 March 2015

Sofistes, cínics, il.luminats, inútils i filòsofs

Recordo, durant les classes de filosofia a l'institut amb el professor (i gran mestre) Jordi Ramírez, el dia que ens va parlar dels sofistes. Desgraciadament els qui ens volen governar ara, són uns sofistes. Per mi, un exemple claríssim de sofista és l'Albert Rivera, és el rei del sofisme. I Pablo Iglesias, d'una manera més destralera i, segons el meu punt de vista, menys elaborada i convincent, també intenta argumentar amb sofismes.

Queda clar el que són els sofismes, oi? Argumentacions retòriques totalment falses (o fal.làcies), que tenen una aparença d'argumentació lògica i ordenada. Doncs només cal escoltar-los una estona, que si tens accés a la televisió no és difícil, per veure que les seves argumentacions són totalment buides i interessades a convèncer de no se sap què als seus votants. Intenció final? Viure descaradament de la política sense moure un dit, només la llengua, sense cap interès real per fer res per ningú.

Els sofistes a l'Antiga Grècia és exactament el que feien, i les seves intencions eren clarament aquestes. Suposo que per això Sòcrates no els suportava (a més van ser els impulsors de la seva mort). No tenien cap intenció pedagògica, en el sentit primordial de pedagogia com educació ni política, en el sentit primordial de govern de la polis. No eren filòsofs, o amants de la saviesa, eren simplement sofistes, és a dir retòrics amb ànima de voltor.


Cínics són molts dels nostres actuals polítics. Cínic és aquell qui diu tot el contrari del que pensa amb un caire de frivolitat en la seva argumentació. Per mi, un exemple de cínic perfecte és Tony Blair, que actualment ja no governa, però que quan ho va fer, era el polític amb major grau de frivolitat i cinisme sobre la capa de la terra. Va dur un país (arrossegant d'altres) a la guerra, fent justificacions absolutament falses, que es diferencien dels sofismes, per la seva clara intel.ligència argumentativa, i com clarament no es creia ni una de les seves paraules, però amb el seu carisma va fer que tothom el cregués. Un personatge totalment pervers i fàustic que encarna la falta d'escrúpols absoluta davant els seus electors i conciutadans, a més de la resta del món. Diabòlic i cínic, com el mateix Llucifer.

Obama és un gran candidat al cinisme, però el perd un bocí d'ànima que li queda, gràcies a la seva educació moral, i que l'està matant per dins, tot i que cada dia sembla trobar-se molt millor en el seu paper de cínic. La població afro-americana dels USA ha estat força enganyada, com era d'esperar...

Alguns membres del PP espanyol també mostren un elevat grau de cinisme (per exemple Aguirre, Montoro i Wert), però la seva "patositat" provinciana els delata massa ràpid. Un gran cínic del PP ha estat Josep Piqué, un símil de Blair amb menor poder, per sort... L'alemanya Angela Merkel, també és una bona candidata al premi al cinisme, però en diferent grau, els alemanys sempre es creuen més el que diuen que els britànics (Blair), que tenen una major capacitat innata al domini de la hipocresia.


Il.luminats. Clarament els més perillosos: Hitler, Aznar, Castro, Napoleó, Neró, Mao Tse Tung, Kim Jong Un, Lluís XIV, Akhenatón i un llarg etcètera (Franco i Mussolini tenien un punt més d'inútil en el cas del primer, i de cínic en el cas del segon, i Stalin, de persona sense ànima, un simple psicòpata) ... No cal dir massa més, oi? Es creuen per sobre del bé i el mal, han estat tocats per la mà d'algun déu, segons ells mateixos, i la resta de gent, ja l'hem cagat, perquè vénen a salvar-nos, i normalment això va de la mà d'un extermini, guerra, esclavitud, repressió o tot alhora.


Els inútils, que d'aquests en corren massa, i fa una ràbia immensa que governin, perquè no saben ni llegir ni escriure, com aquell qui diu. Exemple actual i arxi-conegut: Mariano Rajoy. No serveix per a governar. Per alguna cosa servirà, però per a governar NO. Jordi Hereu com alcalde de Barcelona, Maduro com hereu del govern de Chávez, o George Bush com a president dels USA (quin gran inútil!).


Sòcrates deia que havien de governar els filòsofs, però fins i tot aquests venen la seva ànima al diable. Pepe Mujica és un gran filòsof, però fins i tot Monsanto l'ha pogut entabanar. I si no la venen, ja s'encarrega en Llucifer d'endur-se-la amb la dalla, com va passar amb Lluís Companys, o el mateix Sòcrates.


Monday, 9 February 2015

Sapastre

Avui, m'ha vingut al cap aquesta paraula que ens deia la mare quan érem petits. La feia servir quan érem destralers, no anàvem amb compte, o si feiem ximpleries, tiràvem coses per terra i les trencàvem, etc. Crec que és una paraula que hauríem de recuperar i no només per la canalla, ja que les criatures són sapastres perquè estan aprenent, sinó també pels adults, perquè aquests TAMBÉ estem aprenent.

Som sapastres en moltes coses de la vida, principalment en les relacions humanes, i amb els altres éssers vius i l'entorn. Si des de ben lluny ens veiessin, no pararien de fer servir aquesta paraula. Però per això hem nascut en aquest món, per a ser sapastres i per intentar aprendre dels nostres errors. Si no ho aconseguim, haurem de tornar a començar amb més ganes i més paciència. Una bona definició de l'ésser humà és el seu talent innat per la "sapastreria".

Monday, 12 January 2015

Circus

Si no tenim sentit de l'humor anem perduts... Fins i tot encara que ens sembli que ens falten molt al respecte, un no és humiliat si no es deixa humiliar. És molt difícil de vegades, doncs ens prenem molt seriosament qui som i no sabem reaccionar adequadament, ni que sigui comptant fins a deu.

Aquests dies es parla molt de la matança de 12 caricaturistes per part de fanàtics religiosos, etc, etc... Doncs si són fanàtics o no, religiosos o no, tant li fa. El problema en general és les constants matances cada dia pel mateix tema, ens prenem massa seriosament a nosaltres mateixos. Desgraciadament, sovint l'opressió i la supressió és tan forta, que ens hem de defensar, és comprensible... Doncs aquests que oprimeixen i suprimeixen també haurien d'aprendre a ser més alegres, i deixar els altres estar...

Jo no entenc quina obsessió hi ha en controlar els altres, el nostre entorn, els altres ésser vius... No ho he entès mai. I suposo, que en certa mesura jo també exerceixo control, però, si us plau, afluixem tots una mica. Siguem menys egoistes, menys colonialistes, menys tirans, menys fanàtics, menys intolerants. Tranquil.litat, si us plau, que la vida són dos dies i no cal convertir-la en un circ ple de llàgrimes de pena, sino en un circ ple d'alegria i respecte.

Monday, 5 January 2015

Puzzle

Triangular, rodó, quadrat, trapezoide, petit, gran, amb relleu, sense, de mil formes. Verd, blau, rosa, lila, groc, taronja, vermell, negre, gris, irisat, blanc. De fusta, de cartró, de tela, de menjar, de plàstic, de paper, d'oli, d'aigua, de ceràmica, de pedra. Dibuixat, fotografia, pintura, grafitti, colors naturals, gravat, collage. Paisatges, animals, obres d'art, objectes quotidians, retrats, portades, natura, ciutats, pobles, rius, mars, muntanyes, ponts. D'una peça a l'infinit, passant per dues, cinc, deu, vint, cinquanta, cent, mil, deu mil. Tots es poden resoldre, fins i tot els que tenen peces trencades o perdudes, només cal paciència i temps. Sembla que no, però tots en tenim.