Friday, 1 August 2014

Lost generation (o generació perduda)

En el primer terç del segle XX van néixer una sèrie de dones que no van accedir a l'escola, algunes són encara analfabetes i d'altres han hagut de fer un esforç per poder aprendre a llegir i escriure. En un segle i escaig de canvis constants i modernització, elles només pensen en poder seure a l'autobús, en cuidar dels fills i els néts (i en algún cas, els besnéts), en anar a missa i en veure Sálvame.

Què n'hem fet d'aquestes dones? Ara totes són vídues (o quasi totes). Mentre els marits eren treballant, al futbol, al bar, amb l'amant o a ca la senyora Rius, elles fregaven la casa, cuidaven els fills i xerraven amb les veïnes. D'altres amb més dissort, havien de fregar escales o cosir per poder pujar les criatures mentre el marit, jornaler en atur, perdia el temps deprimint-se, queixant-se i maltractant-les. Algunes altres que van tenir més sort, van poder estudiar i van accedir al món laboral, encara que haguessin de patir tota mena de humiliacions pel fet de ser dones. I un reducte molt petit, adinerat, ha pogut viure sense treballar amb totes les necessitats cobertes, però tampoc cap d'aquestes ha pogut gaudir realment d'una vida independent, ja que d'una manera o altra, han estat sota l'ala del marit, els fills i la família.

Ara ja molt grans, viuen dependents de noies que les van a ajudar a casa perquè els fills i els néts treballen, si és que no han anat a parar a una residència on les empastillen fins les celles i els fan fer activitats de nens petits. Qui les ha vist i qui les veu...

Els marits, o són morts o viuen a casa emmalaltits amb càncer o Alzheimer, i per no canviar, seguiexen tenint el plat a taula fet per la seva senyora o una noia de Colòmbia que ve a ajudar a casa, si és que no són dels quatre senyors que hi ha a les residències. A ells, ben tranquils, no els canvia ni un cataclisme. La última generació d'homes (si no una més...) absolutament convençuts de la seva superioritat envers les dones i la resta d'éssers vius.

Els que han mort, han marxat tranquils, deixant-les a elles que envelleixin poc a poc, perdent la seva bellesa juvenil, perdent la vanitat femenina volant amb el pas dels anys, i ells, com sempre, perdent la responsabilitat que elles no han perdut mai. Algunes dones han "sortit de l'armari" i han decidit rebentar aquesta pensió de viudetat viatjant, ballant salsa i vivint el poc que els queda amb la major alegria i dignitat possible; però la major part, i "gràcies" a la "fabulosa" educació catòlica que han rebut (a llegir i escriure no, però a creure sí que han après, creure en el sentit d'obeir), s'han quedat soles lamentant la seva vida fins l'últim dia.

Què els hi hem fet a aquestes dones? Molt de mal. Són dones ressentides fruit d'una educació pèssima masclista, que elles matixes per ignorància, han intentat traspassar a les filles, però que gràcies a una lluita aferrissada, ens n'hem pogut sortir mitjanament, això sí, no del tot i amb efectes secundaris i seqüeles, i que de cap manera hem de traspassar a les futures generacions.

Esperem nosaltres no ser una generació perduda a la vellesa (si és que arribem), i, encara que no haguem passat una guerra, aprenguem el que no s'ha de fer, però també aprenguem de la dignitat amb la que han intentat viure aquestes pobres dones.

Aquest post està dedicat a totes aquestes dones, especialment a les meves dues àvies de 90 i 99 anys.