Monday, 29 December 2014

Birthday

Light comes through darkness. Always. There is no existence of the first without the second. We are born as a metaphoric light-bearing. And we come from darkness. Now it is time for light. Darkness has been going on for so long. Through the dark shape, comes the light energy, on a birthday date, in a late youth on its way to senior times. Still having a young companion full of energy and love, who has been working hard to get to the light, and he is getting there. Everybody is getting there. The light, in a good measure, feeding us slowly until the last day. Thank you darkness for making understand everything. Thank you, my little lights for making it real, at last!

Thursday, 11 December 2014

Staircase

Rodar amunt i avall, a la dreta i a l'esquerra, endavant i endarrera. Rodar sense parar, cap frontera ho aturarà. Dispara foc i mira enrera, després sabràs perquè. Si no hi penses, segur que hi tornes. Pensant és quan dubtes. Deixem-ho estar, no cal donar-hi més voltes, que ens marejarem. Distància curta però infinita, i sempre a prop. Quan tornarà? No ho sabem, potser mai més, potser demà, potser després. Immens com l'univers i petit, petit, petit. El cap es buida i respira aire fresc. Sempre endavant, si pot ser amunt, per quan s'arribi al cim, hi hagi una bona vista, després tot va avall i és més fàcil. Encara toca pujar, però amb l'ànim més calmat. Bufa i respira poc a poc, les herbes acompanyen i els arbres ensenyen la veritat. Només hi ha un camí, només un, d'entre els milions a escollir. El bo.

Tuesday, 7 October 2014

Memòria

La va perdent poc a poc en els afers diaris, no sap en quin dia viu, ni recorda el que ha esmorzat. Sí que sap que ha esmorzat, fins i tot té por d'engreixar-se perquè es passa el dia menjant, diu ella... Però recorda perfectament quin era el ritme dels tambors de Calanda (i els d'Híjar) a la rompida de hora per Setmana Santa, o quan de petita trepitjava el raïm per la verema a Vallençana. No hi vol anar, però més tard demana al seu fill si podria dur-la un dia...

Ho estem buidant tot, i ella encara hi és, encara que no tingui memòria d'ahir, està lúcida i ho recorda tot. Però no queda altre remei. Un lloguer és el que té, i tota una vida, deixa molts records, molta memòria, molta història que no es pot llençar a la brossa, ni desfer així com així.

Farem el que podrem, i no deixarem que la teva memòria se'ns escapi entre les mans. No t'ho mereixes. Quedi el que quedi, es part de tu. Ens veiem aviat a Horta, la missa és llarga i t'espera amb ànsia.

Dedicat a la abuela Carmen Masoliver, Barcelona 1915. Amb els seus 99 anys i la seva esplèndida memòria, no deixarem que el vent se l'endugui.


Friday, 1 August 2014

Lost generation (o generació perduda)

En el primer terç del segle XX van néixer una sèrie de dones que no van accedir a l'escola, algunes són encara analfabetes i d'altres han hagut de fer un esforç per poder aprendre a llegir i escriure. En un segle i escaig de canvis constants i modernització, elles només pensen en poder seure a l'autobús, en cuidar dels fills i els néts (i en algún cas, els besnéts), en anar a missa i en veure Sálvame.

Què n'hem fet d'aquestes dones? Ara totes són vídues (o quasi totes). Mentre els marits eren treballant, al futbol, al bar, amb l'amant o a ca la senyora Rius, elles fregaven la casa, cuidaven els fills i xerraven amb les veïnes. D'altres amb més dissort, havien de fregar escales o cosir per poder pujar les criatures mentre el marit, jornaler en atur, perdia el temps deprimint-se, queixant-se i maltractant-les. Algunes altres que van tenir més sort, van poder estudiar i van accedir al món laboral, encara que haguessin de patir tota mena de humiliacions pel fet de ser dones. I un reducte molt petit, adinerat, ha pogut viure sense treballar amb totes les necessitats cobertes, però tampoc cap d'aquestes ha pogut gaudir realment d'una vida independent, ja que d'una manera o altra, han estat sota l'ala del marit, els fills i la família.

Ara ja molt grans, viuen dependents de noies que les van a ajudar a casa perquè els fills i els néts treballen, si és que no han anat a parar a una residència on les empastillen fins les celles i els fan fer activitats de nens petits. Qui les ha vist i qui les veu...

Els marits, o són morts o viuen a casa emmalaltits amb càncer o Alzheimer, i per no canviar, seguiexen tenint el plat a taula fet per la seva senyora o una noia de Colòmbia que ve a ajudar a casa, si és que no són dels quatre senyors que hi ha a les residències. A ells, ben tranquils, no els canvia ni un cataclisme. La última generació d'homes (si no una més...) absolutament convençuts de la seva superioritat envers les dones i la resta d'éssers vius.

Els que han mort, han marxat tranquils, deixant-les a elles que envelleixin poc a poc, perdent la seva bellesa juvenil, perdent la vanitat femenina volant amb el pas dels anys, i ells, com sempre, perdent la responsabilitat que elles no han perdut mai. Algunes dones han "sortit de l'armari" i han decidit rebentar aquesta pensió de viudetat viatjant, ballant salsa i vivint el poc que els queda amb la major alegria i dignitat possible; però la major part, i "gràcies" a la "fabulosa" educació catòlica que han rebut (a llegir i escriure no, però a creure sí que han après, creure en el sentit d'obeir), s'han quedat soles lamentant la seva vida fins l'últim dia.

Què els hi hem fet a aquestes dones? Molt de mal. Són dones ressentides fruit d'una educació pèssima masclista, que elles matixes per ignorància, han intentat traspassar a les filles, però que gràcies a una lluita aferrissada, ens n'hem pogut sortir mitjanament, això sí, no del tot i amb efectes secundaris i seqüeles, i que de cap manera hem de traspassar a les futures generacions.

Esperem nosaltres no ser una generació perduda a la vellesa (si és que arribem), i, encara que no haguem passat una guerra, aprenguem el que no s'ha de fer, però també aprenguem de la dignitat amb la que han intentat viure aquestes pobres dones.

Aquest post està dedicat a totes aquestes dones, especialment a les meves dues àvies de 90 i 99 anys.

Friday, 4 July 2014

Fer exercici

No es limita a la vessant física. Fer exercici sempre implica la vessant mental o psicològica. No estarem mai en forma físicament si no ho estem mentalment.

La millor dieta per aprimar és exercitar el cervell. Fins i tot, el que no s'aprima encara que faci servir el cap, és perquè no vol.

És molt senzill: només cal fer abdominals, flexions i peses mentals, així com sortir a córrer o a caminar amb el cap. Ho acabarem fent amb el cos, i tot funcionarà millor.

Les persones que troben excuses per no moure's, si aquests mateixos pensaments els fessin servir com a motors per activar-se, ho canviarien tot.

Un molt bon exercici és saber-se desenfadar quan ens enfadem. Enfadar-se, sovint ajuda a activar-se, però un cop passem a l'acció, la ira ha de desaparèixer amb aquest moviment. Aquest és un dels exercicis mentals més difícils.

Per sortir d'un estat d'ànim baix, és el mateix: hem de fer exercici. Si en aquest cas no podem mentalment, aleshores sí que pot anar molt bé l'exercici físic, tant pot ser córrer com tocar la bateria.

Ens hem de moure, o si no deixem de ser. Heràclit ja ho deia i també la ciència moderna, tot es mou i nosaltres hem de fluir amb aquest moviment. El que potser no sabrem mai és si anem endavant o endarrera, o si fem com el pèndol; però això tant li fa, l'important és moure's i fer exercici físic i mental, a algun lloc arribarem.

Thursday, 5 June 2014

Llum

Dos Àngels t'acompanyen, un a cada banda i el desig de les dues es farà realitat. El camí cap a la llum és curt, ja gairebé hi ets, la teva ànima deixa de patir i s'omple de joia. Estàs perdonada i tu també has perdonat.

Saps que ens tornarem a trobar i les dues estarem banyades per una llum intensa de pau i felicitat. Ja no patiràs més. T'estimo i per això et deixo lliure, m'estimes i per això marxes. Seràs un àngel diví ple de llum i podràs ser per fi feliç i estar en pau.

Adéu Elisenda. Que la llum et guiï i ompli la teva ànima.

Tuesday, 22 April 2014

Bursting out

Let me burst out. Don't repress my feelings. Don't stop me. Please. Drops of salty water and full expression is what I need. It is part of life. It is part of my life. Do your thing, I will do mine. I bother nobody. I do it in silence. At least, le me do it!

Words, actions, time running through our hands... Let the word be, respect the world. We must stop this craziness and start loving what gives us life. I bear this suffering and nobody understands, they always see a sad soul but they never ask why. They simply don't care. OK... it's up to them, I won't say a thing because every time I do I suffer more. And I will do it again, even if I say I won't. I can help it. I have to burst out. And it is in our consciousness. Old pagans use to respect, and animals do respect. What is wrong with us?

STOP it now! Or you'll regret it, because I know it and I am not scared of what all of you are. Because I know, and knowledge puts fear away.

Just think about it and let life be!!!

Wednesday, 5 March 2014

Estupidesa

Seguint amb el tema dels mestres i mestresses no desitjats... Ha arribat un punt que me n'he cansat. Si jo no dono lliçons, no n'espero pas i no són benvingudes. Em cansen i em saturen. Haver d'aguantar comentaris tipus "Necessites teràpia"... Ai mare, el que necessito és que em deixin treballar traquil.la, com jo deixo treballar als altres! Qui em coneix ja ho sap, sóc una mula, i l'únic que m'emprenya són els pals a les rodes, els setciències, i els mestres estúpids que volen idiotitzar als altres. A més, en el cas que hagi d'anar a teràpia no m'ho pagarà pas el que m'ho diu. I si jo no puc pagar, ja puc necessitar-la, que t'asseguro que no la faré, abans necessito menjar, no "teràpia"!!!

A la merda els mestres no desitjats. El que hauria d'aprendre més d'un, és a deixar de donar classes "gratuïtes" d'estupidesa a qui no les demana.

Monday, 24 February 2014

De mestres i lliçons

Avui en dia tothom sap de tot, tothom és mestre i tothom dóna lliçons. Què faria jo sense totes aquestes lliçons diàries? Doncs si li donem la volta a la truita, sí que són mestres i donen lliçons... En alguna ocasió de coses que m'aporten benestar, i en molts casos, del que no vull pas fer i situacions de malestar. Però s'ha de reconèixer, que molt sovint seran útils -tothom té quelcom per ensenyar, sigui bo o dolent.

Jo no sé res, i cada dia me n'adono que sé menys. I si sabia alguna cosa, crec que ja l'he oblidada. Només sé unir quatre frases per dir que, tot i que agraeixo les lliçons i els grans mestres que ens envolten, a vegades m'agradaria poder escollir si vull o no vull rebre les lliçons, i si el mestre que apareix és el que m'agrada... Però aquesta és la gràcia de la vida. Els bons i els mals mestres apareixen quan apareixen, i nosaltres no hi podem fer res...

Saturday, 1 February 2014

Roda

Sense angles, llisa, suau, llisca entre les idees i els pensaments d'un genet aventurer.

Dansant entre dos núvols de pols avança pel camí, espetegant entre les pedres, aplaudint com dues mans satisfetes d'un bon concert de música.

No es cansa, no pateix, no es queixa, només avança i no mira mai enrere.

Si corres potser l'atraparàs, si la cerques, ella et vindrà a trobar.

Batega entre pluja, vent i herba, allà on l'esperen, sempre, infatigable, treballadora, alegre i infinita.