Wednesday, 27 March 2013

Històries, titelles i visions

Crec haver comentat en el post anterior que fa un temps algú em va dir (i ho he sentit i llegit més d'una vegada) que no importava el lloc on vivies si estaves bé per dins. Bé, a part de la reflexió que ja he fet anteriorment, seguidament n'afegiré unes quantes més. Perquè crec que tot això són històries.

Un està bé o malament depenent de molts factors que se'ns escapen de les mans. Un no està bé per dins perquè sí, o perquè s'ho hagi guanyat, o perquè hi posi voluntat. Ho dic per experiència. Jo he posat moltes vegades voluntat d'estar bé i no ha pogut ser. I això per què passa? No ho sé, no tinc resposta. Només sé que el més probable és que siguem titelles. No cal prendre's malament aquesta paraula. Ser un titella de l'univers no té res de negatiu, només és un fet (probablement).

Per què som titelles? Doncs perquè cada vegada tinc més clar que tota aquesta història que el destí el marquem nosaltres i això i allò, no és certa. Jo m'he esforçat en algunes coses molt i no he aconseguit res o m'ha costat terriblement d'aconseguir-les. En d'altres no he mogut un pèl i han vingut soles. Aleshores totes aquestes teories del "will power" i el domini del destí tornen a ser històries.

Si jo he nascut amb una genètica determinada i tinc una certa intel.ligència, caràcter i capacitat de reacció, actuaré en conseqüència, aprendré d'una certa manera, posaré atenció en el que m'interessi a mi i opinaré segons els meus esquemes. Tot ho faré en referència a la meva personalitat, que jo crec que m'he fet jo, però no és així, em ve donada.

Per exemple: Per què vull sopar una amanida? Perquè he vist algú al carrer sopant amanida. I per què he vist aquesta persona i no una altra? Per què m'he fixat en l'amanida i no en les patates fregides de l'altre comensal que hi havia a la taula? No ho sé. Sembla que hagi estat jo qui decideixi sopar l'amanida, però resulta que hi ha mil factors que fan que no sigui "jo". I al final sopo "sobres" de coliflor amb tomàquet, perquè se m'han passat les ganes de l'amanida. I per què? Ni idea, però la meva voluntat segurament hi té menys a veure del que creiem, i simplement hi juga l'atzar i un destí que no domino pas jo ni nigú.

Visions. Un altre motiu pel qual som el que l'atzar, l'univers o el que sigui vol que siguem son les "visions". No serà la primera ni l'última vegada que senti malestar d'avançat i que vegi a venir que quelcom serà difícil de fer o d'aconseguir i que hauré de patir o veure patir perquè això s'esdevingui. Exemple: Un tràmit tan simple com recuperar uns mobles de quan era petita, em va produir una sèrie d'entrebancs... I crec que des del moment que "em vaig separar d'ells" (que no té cap importància, però sembla que a nivell universal en devia tenir...) ja devia estar "escrit", perquè han passat una sèrie d'esdeveniments que, jo, sense saber exactament el que passaria, he patit. Vull dir, que he com "vist" o "previst" que seria complicat "recuperar" aquests mobles. I ja ho he dit, no sembla que hagi de ser important, però en un cert nivell que desconec, ho ha estat.

Em refereixo que les persones devem tenir una certa capacitat de veure o preveure certes coses, i per això a vegades estem malament o bé. És a dir, que no té res a veure que estem al paradís perquè siguem feliços, o tot el contrari, podem estar al paradís i ser feliços. No depèn de nosaltres. Gens. Injust? Potser sí. Que s'ha d'ajustar? El més probable és que també. Però no sabem com, ni quan ni per què. No sabem res!

Thursday, 7 March 2013

Muntanya

Adéu Raval. Per fi! Avui que ja ens han posat internet, reprenc el blog abandonat. Ara des de la muntanya. Des del Coll.

Recordo haver vingut amb el Rubén en un dia d'excursió pels parcs de Barcelona i vam pujar fins a la creu. Ahir vam tornar-hi, com fem quasi cada dia i ara és només a 5 minuts de casa. Vam poder veure una Barcelona aixecant-se del son d'un parell de dies de pluja ben bona i que feia tanta fanta, sota una boirina d'humitat que pujava de la terra.

Fa dues setmanes vam poder veure la Barcelona nevada, em vaig animar a pujar a les faldilles de Collserola, que no queden molt lluny de casa.

La Perla no para de cantar.

Només tenim tres megues de velocitat a internet, el repetidor més proper està a tres kilòmetres de casa cap al sud, a la zona de Gràcia Nova tocant el Guinardó, però m'és igual.

A les nits podem dormir, no hi ha soroll. Hi ha pau.

Tenim llum natural a totes les estances.

Tenim ganes de llevar-nos pel matí i ganes de tornar a casa quan hem sortit.

Fem esport, pugem la muntanyeta, la baixem, la tornem a pujar... Exercici de cames gratuït.

Veiem el mar, Collserola, el Park Güell, el Carmel, el Putxet, Montjuïch...

Un dia algú em va dir que si un era feliç per dins no importava on era. Jo en aquell moment trobava a faltar Londres, el seu clima, els seus parcs, i no vaig contestar per no ofendre, però vaig dir-li al Rubén que en el meu cas, l'ON era molt important. I crec que en el de molts.

Ara som feliços. I el que ens queda!