Saturday, 14 December 2013

La vida és una il.lusió

Ho diuen les filosofies més antigues, a la Índia i Pèrsia. Ho diu Plató. Ho diu la tradició jueva-cristiana. Ho diuen les cultures més antigues i tribals. Ho diu Calderón de la Barca i els germans Wachowski. Ho diu un mateix quan té 8 anys i descobreix el món. Ara ho afirmen els científics amb una fórmula matemàtica que ho "esclareix" tot.

La vida no és res més que un somni, una il.lusió, un holograma (afirmen els científics). Que hi ha vida després de la mort? I tant! Els científics (i totes les filosofies i religions) ja fa estona que ho han afirmat. Si la vida és una il.lusió, també ho és la mort. Aquesta és simplement un canvi d'estat, un viatge a una altra dimensió que, en aquesta vida il.lusòria, no podem copsar amb els nostres limitats sentits.

No patim pas, que tot és fictici, forma part d'un dels múltiples universos que no coneixem i que hi són. No tenim la sensació de vegades que hi som i no hi som? Heus aquí, és que hi som i no hi som. Tot i res és important.

Anem fent en aquest camí de somni fins que despertem. Això sí, en un altre lloc i en un altre estat... No?

Saturday, 26 October 2013

Cingles

Roques retallant un cel canviant, ara blau, ara gris, ara grana, ara estrellat, que voregen el paisatge feréstec, de la natura original, de l'inici de la vida.

En un temps remot hi havia aigua, un mar que s'ha transformat en un mantell verd tacat del blau de Sau al capdavall del Collsacabra, i Susqueda, més enllà, al bell mig de les Guilleries.

Als boscos de l'obaga hi respiren temps antics i màgics, on hi habiten les fades i els follets entre la boira humida de les avellanedes, rouredes i alzinars.

Un gaig ens acompanya tot el camí fins que ens perdem entre la micologia verge que encatifa la riera avall, que fa baixada. L'enigmàtic silenci maragda de la fageda ens envolta. Sentim el piular d'un pit-roig, o potser era una mallerenga? La font és el camí...

Uns boixos ens saluden des dels núvols, corbs, aufranys i voltors viatgen pel vent deixant un rastre de misteri. Prats verds puntejats de vaques rogenques i salvatges que es passegen a les portes del paradís.

Ens embriaguem amb els ginebrons, les móres i les cireretes d'arboç, amb la flaira de la farigola, l'espígol i el romaní. Entre les lentes passes ens vigilen les llagostes, papallones, abelles, espiadimonis i pregadéus.

Senglars, conills i teixons esperen a la nit a fer crec-crec amb les dents quan mosseguen les avellanes i glans. Una guineu ens desperta. Una perdiu descansa.

Si la boira no et saluda des del capdavall del cingle, no saps el que és estar al cel de Tavertet.

Sunday, 8 September 2013

Pink Skies

Una rosa en esplendor i les galtes d'un nou nat.

Avancen lentament a mesura que l'estiu es desfà i la tardor treu el cap, acompanyats de la fresca vespertina i d'una música silenciosa.

El so de la natura, el batec del cor entre núvols, el sol s'esfuma amb un esclat de sang i vida que deixa un rastre fins que la foscor ho envaeix tot.

Si li pregunten, dirà que és un miratge i que no dura eternament. Si respon, dirà que cada instant és etern.

La memòria és una caixa de fotografies de color rosat, lila i grana. Vespres inflamats plens de màgia i velles il.lusions.

Saturday, 27 July 2013

Per què el patiment inspira més que la felicitat?

Moltes de les grans obres de la literatura són fruit del patiment, o en tot cas del desassossec o malestar interior. El que fa que les persones s'expressin de veritat i amb passió (la mateixa paraula ho diu) és el malestar. Si estem tranquils, el cap sembla que deixa de funcionar. La creativitat va íntimament lligada al dolor. Sí, no hi ha cap mena de dubte.

Crear en sí ja és un fet dolorós i que demana un esforç. Si les nostres condicions són doloroses ens és més fàcil crear, i de fet, ens alleuja. Si estem feliços significa que estem contents, i aquell qui està content, no demana res més; no necessita res més i es queda tal com està: content. Zero creació.

Diuen que passar gana espavila. I la gana espiritual crea genis. Però aquell qui no té gana i està tranquil, no serà capaç de produir res que commogui tant si és per riure com per plorar.

En resum, que estar bé ens fa mediocres i avorrits.

Monday, 24 June 2013

Més fogueres, flames i romaní

I seguim amb les fogueres, en aquest cas la de Sant Joan. Per tot l'hemisferi nord és una nit màgica impregnada de paganisme. En diuen la nit més curta de l'any i també la més màgica, aquest any acompanyada de la lluna plena més gran dels últims temps.

A mi em porta molts records, com segur que a la majoria de persones de la nostra terra. Potser no sóc ànima d'estiu, però sí d'aquesta nit que tots els nens i nenes, joves, grans, vells i velles gaudim per la seva màgia i alegria.

A més aquest any ens hem emportat un romaní i hem vist la flama del Canigó arribar a la plaça Sant Jaume! Un altre record que tinc de quan de petita vam anar a Perpinyà per aquestes èpoques i vam veure-la al Castellet amb el protagonista Jaume de L'Oncle conduint tot el ritual. Aleshores em pensava que la vida era eterna!!!


Tuesday, 21 May 2013

Espurnes

Efectes òptics o realitat? Llampecs que duren un instant ple de calor i llum encegadora. Petites fades que s'escapen de l'espectre de llum per ballar sobre els objectes que són destí de la nostra mirada. Diminuts follets vestits de colors que s'amaguen quan bufa el vent.

Sense espurnes la vida seria avorrida. Sense espurnes les nits de pluja no tindrien colors irisats. Sense espurnes el cervell no funcionaria. Sense espurnes el sol deixaria de conduir-nos pels camins de la vida. Sense espurnes el foc s'apagaria sota la foscor.

Hefest en crea quan pica les espases a l'enclusa. Espeteguen entre les ferradures dels cavalls d'Apol.lo. Creen xarxes a les mans de Zeus.

Si estem tristos només cal que tanquem els ulls i, aleshores, en veurem moltes...

Sunday, 5 May 2013

Bubbles (Bombolles II)

Si les deixes flotar es converteixen en sentiments, que un cop toquen la realitat s'evaporen deixant el seu rastre irisat. Són pensaments amb la mateixa densitat d'un sospir.

Si les vols espantar són les pors rodejades d'un fil d'aigua que desapareixen quan recuperem la força. Només perduren sota l'aigua si són alegries.

Són les vitamines de la creativitat, i el mirall invertit i deformat que és el punt de vista de l'ésser humà davant la vida, i que, alhora, defineix la seva actitud en el viatge cap al mar final.

Si en veus moltes és que hi ha un ésser innocent que no les vol trencar, que estima la màgia i la fragilitat de l'esfera efímera. L'alegria està assegurada.

Sunday, 28 April 2013

Bombolles

Floten a l'aire cobertes d'oxigen i diòxid de carboni. O sota l'aigua cobertes d'hidrogen i oxigen. Poden ser de tamanys minúsculs, imperceptibles a la vista o tan grans com l'univers sencer.

Imiten la forma dels planetes, les estrelles i els satèl.lits, o és a l'inrevés? Són l'admiració de les criatures humanes i animals i a vegades estan fetes d'aigua, fum, terra o foc. Algunes aranyes les duen per barret, i els peixos les fabriquen a tothora. Quan són d'aigua, guspiregen pel matí cobrint les plantes i flors amb la seva forma de rosada.

També són idees, sempre bones idees, espirals de llum que travessen el cervell i es converteixen en bombolles de pensament. Prismes que deformen la realitat, la canvien amb un significat màgic. Sí, són efectes de màgia que quan toquem, plop! es desintegren deixant un vapor de somni que ens transporta fins al més bell de la vida: el somni, una metàfora de la nostra fragilitat i bellesa.

Wednesday, 27 March 2013

Històries, titelles i visions

Crec haver comentat en el post anterior que fa un temps algú em va dir (i ho he sentit i llegit més d'una vegada) que no importava el lloc on vivies si estaves bé per dins. Bé, a part de la reflexió que ja he fet anteriorment, seguidament n'afegiré unes quantes més. Perquè crec que tot això són històries.

Un està bé o malament depenent de molts factors que se'ns escapen de les mans. Un no està bé per dins perquè sí, o perquè s'ho hagi guanyat, o perquè hi posi voluntat. Ho dic per experiència. Jo he posat moltes vegades voluntat d'estar bé i no ha pogut ser. I això per què passa? No ho sé, no tinc resposta. Només sé que el més probable és que siguem titelles. No cal prendre's malament aquesta paraula. Ser un titella de l'univers no té res de negatiu, només és un fet (probablement).

Per què som titelles? Doncs perquè cada vegada tinc més clar que tota aquesta història que el destí el marquem nosaltres i això i allò, no és certa. Jo m'he esforçat en algunes coses molt i no he aconseguit res o m'ha costat terriblement d'aconseguir-les. En d'altres no he mogut un pèl i han vingut soles. Aleshores totes aquestes teories del "will power" i el domini del destí tornen a ser històries.

Si jo he nascut amb una genètica determinada i tinc una certa intel.ligència, caràcter i capacitat de reacció, actuaré en conseqüència, aprendré d'una certa manera, posaré atenció en el que m'interessi a mi i opinaré segons els meus esquemes. Tot ho faré en referència a la meva personalitat, que jo crec que m'he fet jo, però no és així, em ve donada.

Per exemple: Per què vull sopar una amanida? Perquè he vist algú al carrer sopant amanida. I per què he vist aquesta persona i no una altra? Per què m'he fixat en l'amanida i no en les patates fregides de l'altre comensal que hi havia a la taula? No ho sé. Sembla que hagi estat jo qui decideixi sopar l'amanida, però resulta que hi ha mil factors que fan que no sigui "jo". I al final sopo "sobres" de coliflor amb tomàquet, perquè se m'han passat les ganes de l'amanida. I per què? Ni idea, però la meva voluntat segurament hi té menys a veure del que creiem, i simplement hi juga l'atzar i un destí que no domino pas jo ni nigú.

Visions. Un altre motiu pel qual som el que l'atzar, l'univers o el que sigui vol que siguem son les "visions". No serà la primera ni l'última vegada que senti malestar d'avançat i que vegi a venir que quelcom serà difícil de fer o d'aconseguir i que hauré de patir o veure patir perquè això s'esdevingui. Exemple: Un tràmit tan simple com recuperar uns mobles de quan era petita, em va produir una sèrie d'entrebancs... I crec que des del moment que "em vaig separar d'ells" (que no té cap importància, però sembla que a nivell universal en devia tenir...) ja devia estar "escrit", perquè han passat una sèrie d'esdeveniments que, jo, sense saber exactament el que passaria, he patit. Vull dir, que he com "vist" o "previst" que seria complicat "recuperar" aquests mobles. I ja ho he dit, no sembla que hagi de ser important, però en un cert nivell que desconec, ho ha estat.

Em refereixo que les persones devem tenir una certa capacitat de veure o preveure certes coses, i per això a vegades estem malament o bé. És a dir, que no té res a veure que estem al paradís perquè siguem feliços, o tot el contrari, podem estar al paradís i ser feliços. No depèn de nosaltres. Gens. Injust? Potser sí. Que s'ha d'ajustar? El més probable és que també. Però no sabem com, ni quan ni per què. No sabem res!

Thursday, 7 March 2013

Muntanya

Adéu Raval. Per fi! Avui que ja ens han posat internet, reprenc el blog abandonat. Ara des de la muntanya. Des del Coll.

Recordo haver vingut amb el Rubén en un dia d'excursió pels parcs de Barcelona i vam pujar fins a la creu. Ahir vam tornar-hi, com fem quasi cada dia i ara és només a 5 minuts de casa. Vam poder veure una Barcelona aixecant-se del son d'un parell de dies de pluja ben bona i que feia tanta fanta, sota una boirina d'humitat que pujava de la terra.

Fa dues setmanes vam poder veure la Barcelona nevada, em vaig animar a pujar a les faldilles de Collserola, que no queden molt lluny de casa.

La Perla no para de cantar.

Només tenim tres megues de velocitat a internet, el repetidor més proper està a tres kilòmetres de casa cap al sud, a la zona de Gràcia Nova tocant el Guinardó, però m'és igual.

A les nits podem dormir, no hi ha soroll. Hi ha pau.

Tenim llum natural a totes les estances.

Tenim ganes de llevar-nos pel matí i ganes de tornar a casa quan hem sortit.

Fem esport, pugem la muntanyeta, la baixem, la tornem a pujar... Exercici de cames gratuït.

Veiem el mar, Collserola, el Park Güell, el Carmel, el Putxet, Montjuïch...

Un dia algú em va dir que si un era feliç per dins no importava on era. Jo en aquell moment trobava a faltar Londres, el seu clima, els seus parcs, i no vaig contestar per no ofendre, però vaig dir-li al Rubén que en el meu cas, l'ON era molt important. I crec que en el de molts.

Ara som feliços. I el que ens queda!

Friday, 8 February 2013

Josep Pla

A casa meva de petita recordo la col.lecció de llibres publicats en tapa vermellosa de tota l'obra de Josep Pla. Tant el meu pare com la meva mara l'anomenaven, però va ser el Jordi qui em va fer créixer l'interès (com en tantes altres coses) per aquest escriptor en llengua catalana que tanta controversia ha tingut entre el públic d'aquest pais.

Aquesta tardor passada vaig aventurar-me a llegir El Quadern Gris. No cal dir que és un llibre del tot recomanable per moltíssims motius: pels pensaments íntims de l'autor, les meravelloses descripcions dels paisatges i la vida a l'Empordà, per la relació de l'autor amb personatges importants de l'època i les seves hores passades a l'Ateneu, pels episodis divertidíssims explicats amb aquella naturalitat i ironia tan característica de Pla, per les hores a la universitat i les passejades nocturnes per Barcelona, per la menció desdeveniments històrics com la famosa grip del 1918 o els moviments socialistes i anarquistes (que tant el fastiguejaven...), i sobretot pel plaer de llegir bona literatura.

És cert que la literatura canvia les persones, i crec que Pla n'és un dels autors a tenir en compte. I si no ho fa, malament!

Saturday, 19 January 2013

Time

Runs. Sometimes very slowly, sometimes very fast. Sometimes so fast you only remember those days when you were happy or you thought you were. Sometimes it only trails on its track sluggishly like a snail and every day seems exactly the same as the previous one.

One can realize how quickly it goes by looking at newborn children after a while... A little while can be twelve years... But five minutes can be an eternity if you are having an argument with a loved one or a complete stranger, it can be painfully long as a razor cut.

People say happiness goes quickly, and happy times usually run faster than painful ones. And yes, it's true, but thank god the memory usually plays the opposite game, one can remember more often happy times than sad ones as if those good moments were longer.

And times change as well, as do people -remember the twelve year-old kid-, places and the universe. Nothing stays, everything goes. Remembering Heraclitus' words let's get the best of it.