Wednesday, 26 December 2012

El Trencanous

Ahir, per acabar de celebrar un Nadal rodó, mentre feia el caldo, vaig mirar el Trencanous que es va emetre des de la Royal Opera House de Londres l'any 2001 per la BBC. Abans de posar-ho per Youtube, em va venir com un llamp al cap, vaig començar escoltant el cant de la Sibil.la i després d'un intent de veure el Nabucco de Verdi, la ment em va recordar que havia de fer honor a aquesta obra meravellosa de Tchaikovsky. Era el dia de Nadal.

El Trencanous és Nadal per a mi. Ho és perquè el meu pare tenia un bon costum, que va heredar de l'ambient burgès en el que es va criar i que ho va transmetre als seus fills, que és el seu amor per la música.

De petits vam poder assistir a concerts de música, que s'anomena clàssica, quasi cada 15 dies al Palau de la Música Catalana (de vegades anaven els meus pares sols, de vegades els 4, de vegades el Dani i jo sols, i de vegades el meu pare i jo o el Dani, i alguna vegada la meva mare i jo o el Dani). Els meu pares tenien dos llocs que pagaven anualment en una quota que, anys més tard, vaig descobrir que eren 16.000 pessetes l'any, i que vaig pagar jo l'últim any que vaig viure a la casa de la meva infantesa.

A més d'aquest "luxe", el meus pares tenien el costum de regalar-nos per Reis un vinil de música, un llibre i la joguina que ens fes il.lusió. Però la música i el llibre eren sagrats (quan va aparèixer el VHS també ens regalaven una peli). El tema musical sempre ho duia el meu pare, que té una vasta cultura en aquest camp, i si al Dani li regalaven la banda sonora de "La Historia Interminable", a mi em compraven "El Trencanous". Un disc que vaig escoltar moltíssim, i que fins i tot li agradava al Dani, més fan de la música contemporània del moment i de bandes sonores de les pel.lícules dels 80.

Em sé la música de memòria, especialment la segona part, que no recordo però segur que estava a la cara B del disc. Adoro la peça i em recorda l'any i mig de ballet que vaig fer quan era petita, i que vaig deixar en un atac de timidesa aguda perquè no volia fer el festival de final de curs.

Veure i escoltar ahir El Trencanous em va emocionar. Em va recordar moltes coses bones que el meu pare ens va oferir al meu germà i a mi de petits: cultura musical en tots els sentits. Vaig recordar amb nostàlgia un conte de Nadal ple de màgia que no és altra cosa que una metàfora de la vida.

Tuesday, 25 December 2012

Gallina vella fa bon caldo

Això diuen. Al Rubén li toca treballar aquests dies, i ahir, per fer una mica de Nadal, vaig pensar en comprar una gallina. Va ser una idea potser una mica esbojarrada, mai he fet caldo de gallina, ni sé quanta estona s'ha de coure. Ja porto un parell d'hores ben bones fent el caldo i la gallina encara està més dura que una pedra. Ja m'ho va dir la iaia, que quan li vaig dir, es va fer un fart de riure!

La idea és aprofitar la gallina i fer-la al forn, a l'estil gall d'indi nadalenc, i així tenim caldo i "pollastre". No sé què en sortirà de tot això, però el que sé segur és que, per Nadal, aquest any no menjarem caldo, el menjarem per Sant Esteve, si no és que encara l'estigui coent fins el dia del meu aniversari!

Monday, 24 December 2012

Nevada del 62

Avui he parlat una estona amb la iaia. Li he preguntat si volia anar a missa de gall, que jo l'acompanyava. Ha estat contenta, però m'ha dit que no, que miraria la missa de gall des de Montserrat que donen a la tele. És millor, tampoc està per anar donant voltes a les 12 de la nit per Barcelona.

Si hagués estat a l'any 1962 encara hauria estar més difícil. Tal dia com avui al vespre ara fa 50 anys, va caure una nevada que tota persona que l'ha viscuda, la recorda. La iaia fins i tot m'ha explicat una anècdota. I m'ha dit que aquesta nit mirarà el programa que donen a TV3 recordant la nevada. Queden 30 minuts i jo també el miraré. Llàstima que aquestes coses passin tan poc sovint...

Saturday, 22 December 2012

1 3 0 0 0

Ara comença el 14è Baktun. També ha començat l'hivern. Quina casualitat. Després vindrà la primavera, i l'estiu (horror!) i altre cop la tardor i l'hivern. I així successivament fin el 15è Baktun que serà d'aquí 13000 anys.

Tot plegat només són números i divisions que fem nosaltres, no té més transcendència. L'univers segueix el seu curs amb o sense Baktuns, hiverns, primaveres, estius calorosos, tardors, més hiverns i totes les hores del rellotge.

Així que a portar-se bé i no fer mal a ningú, que a l'univers això potser tampoc li importa, però a mi sí.

Monday, 17 December 2012

Acting

A good profession. Not everyone can do it but everyone does it every day. Most people act in their lives, actually 100% of adults do. I envy the real actors, the ones who make a living of it, this is like heaven. No need to pretend in real life (well, it depends on the situation), but letting yourself go being someone else.

I could be an actress, I have all the potential: enough shyness to be bold on stage, clownish attitude, drama queen scenes, bad temper, good sense of humor, sarcasm and wit, film/drama lover, and a horrible memory for silly things but great for what I like.

The show must go on!

Wednesday, 21 November 2012

Love is a kind of magic

Like the upcoming of the seasons.

I does exist but it is also natural. It changes, it is real, like magic. Before our eyes it is a true thing happening. Inside our soul it is a soft sweet flavored feeling. Like a story we like, it doesn't matter if it happened or not, if it is a legend or it is for real. We will never know. Legends can be real, and reality always becomes a legend. If it wasn't for love, we would never be able to do a single thing. We would not be able to get up in the mornings.

Like life. Like magic.

Monday, 12 November 2012

Pluja de màscares

L'ombra de l'aigua balla a la font fonent-se amb la pluja brillant.
Papallones de gotes blaves i verdes fan pampallugues davant dels ulls.
Darrera les muntanyes s'amaga el sol i deixa un rastre de vida prim que encara perseguim.
A l'oest, sempre anem a l'oest per no perdre mai la llum de vista.
I a la nit, cerquem la lluna i les estrelles que ens fan companyia.
Després esperem que ploguin màscares del cel.
I volem veure-hi a través però mai ser vistos.

Wednesday, 31 October 2012

Taronja

Com l'aire d'estiu. Com el suc que hem près aquest matí. Com la caseta de llana de la Perla. Com el sol ponent. Com el riure d'un nadó. Com l'esperança que algun dia retrobarem l'alegria. Com les ales d'un ocell tropical. Com el licor destil.lat de nostàlgia. Com el pèl de la Nina. Com l'intent de llegir un llibre de poesia. Com el somni d'una dona a punt de parir. Com les formigues de la marabunta. Com les mentides d'un comerciant. Com els records d'abans d'ahir. Com el mercat de Santa Caterina. Com la calor d'un foc d'hivern. Com les entrevistes d'un periodista impacient. Com les campanes quan toquen a sometent. Com les nits d'insomni d'un aventurer. Com les noces d'una jove d'ulls verds a la Índia. Com la flauta d'un concert barroc. Com les rajoles del terrat. Com els cigrons a la cassola. Com la llum que passeja pels vitralls d'una catedral francesa. Com la torba a Escòcia. Com una fotografia antiga castigada pel temps i la destraleria. Com les fulles dels faigs a l'octubre. Sí, taronja, com els colors de la tardor.

Friday, 19 October 2012

Els funcionaris i la pedanteria

Sembla ser que són dues paraules que són sinònimes. Igual que polítics i cínics. No sé què ho té, però la gent que té carrera i ha passat uns quants exàmens es torna pedant de cop. Igual que la gent que utilitza el poder es torna un exemplar de cinisme recalcitrant. Quin fàstic d'hipòcrites tots plegats.

Els "artistes" són un altre gremi que déu n'hi dó l'angúnia que fan. És clar, els que s'anomenen a sí mateixos artistes i el que en surt és una merda punxada en un pal. Però, a diferència dels altres, aquests no emprenyen gaire...

És trist que els mitja merdes i els mediocres que han tingut la sort d'estudiar alguna cosa es creguin qui sap què. Em sembla que últimament sóc més susceptible a la supèrbia del que ja ho era abans, i això que jo en sóc un exemplar molt destacat. Això sí, sense estudis i cap vergonya.

Monday, 15 October 2012

El desig del solitari (definició subjectiva de l'ésser humà)

1. Un cúmul d'imaginació l'acompanya quan és petit i el fa parlar amb ell mateix en un diàleg intern interminable que serà el seu únic contacte amb la realitat fins la mort.

2. Sempre sent que els altres no comprendran gens. Intenta no opinar gaire sobre res, però el dia que ho fa no conté les paraules i fins i tot pot arribar a extrems insospitats de "sinceritat".

3. Creu que sempre té la raó, encara que no ho digui. Si ho diu, les argumentacions poden ser enravessades i complexes, o simples però contundents. Si cal la pedanteria és l'arma més utilitzada en el moment d'argumentar, li agrada tenir la última paraula.

4. S'autocompadeix sovint i quan es troba perdut culpa el món i qui el forma per ser tan injust.

5. És tan egoista que creu que és únic.

6. Quan troba un amic, vol complaure'l i amaga tot el que creu que no li agradarà, i això ho pot pagar car tornant a quedar-se sol el dia que decideix que s'ha acabat agradar.

7. De vell ha decidit que tant li fa tot i que això dels amics no existeix a la natura, i es torna encara més solitari del que ja era quan va néixer. Reflexiona que la companyia pot ésser bona o grata però sempre és falsa i acaba sentenciant la pura realitat: no estem sempre tots sols?

Tuesday, 18 September 2012

República Independent de Catalunya

No solc parlar de temes polítics amb tanta vehemència, però amb el tumult que està havent-hi aquests dies despés de la demostració a tothom que no estem contents, que volem marxar, només fan que acabar d'enfurismar-nos i fer créixer un sentiment que en molts ja era viu, però pacífic, i que ara comença a tenir un to de ràbia generalitzada.

Certament són una màquina de fer independentistes. Jo normalment me'n ric dels seus comentaris amenaçadors i insultants, perquè penso que ja és prou trist i penós tenir l'ànima tan bruta i fosca. Però quan és una darrera l'altra, i amb una supèrbia ignorant enlloc d'admiració (excepte algún pobre marginat que deuen apedregar) que és el que haurien de tenir cap a nosaltres, només puc dir una cosa: que es proclami ben aviat la República Independent de Catalunya!

Avui, la gota que ha vessat el meu got ha estat l'estúpida carta del ridícul del borbó que té Espanya per monarca, demanant a tots els "espanyols", evidentment ho dirigeix als catalans, el que no té nom... El que ell mateix ni cap de la seva nissaga han fet mai, sinó tot el contrari. I això m'ha emprenyat moltíssim. Ell sí que hauria de callar, i molt!!! Borbó, tal i com vas fer públicament ridiculitzant-te a nivell internacional una vegada més: "¿Por qué no te callas?". Tú, exemple de res, de corrupte, assassí d'animals en perill d'extinció, masclista faldiller i vividor paràsit. Tú, igual que els teus avantpassats absolutistes, acabes de demostrar d'on vens. Molts catalans (i evidentment espanyols sobretot) es van creure la pantomima que vas organitzar el 23F per poder governar sense "problemes", i vas mentir a una Espanya i sobretot Catalunya dolguda i ressacosa després de 39 anys de dictadura militar! Però s'ha acabat el bròquil. No es pot ser més hipòcrita i poca vergonya. I ho dic jo, persona que mai deixa per escrit res que pugui fer mal a ningú, però que en té prou de ser maltractada juntament amb els meus compatriotes de veritat.

Ja n'hi ha prou, estem farts, cansats, dolguts i molt ferits per una nissaga d'ignorants que es han maltractat generació rere generació amb paraules i fets. Procamem la República Independent de Catalunya ja! Perquè jo riuré de felicitat, RIC en el moment que sigui lliure i que seré feliç, i perquè la nostra ànima sí que ha estat, és i serà RICa, i sense el vostre expoli deixarem de ser maltractats i humiliats.

Força Catalans, que venen temps en que ens haurem d'ajudar els uns als altres!

Sunday, 16 September 2012

Shylock

És molt fàcil acusar de "Shylock" a qui et dóna i després espera alguna cosa a canvi. És fàcil cridar "jueu" (com si fos un insult, que per a mi no ho és) a qui et presta i després reclama el que és seu. És fàcil acusar de garrepa a qui mira d'estalviar i no et dóna tot el seu patrimoni a canvi de res.

Resulta que el que crida és més "Shylock", "jueu" i garrepa (considerant que això siguin insults, que per a mi no ho són, si més no els dos primers) és aquell qui realment ho és. És el lladre, el que roba i a sobre a canvi t'insulta -o si més no, encara no no te'n sentis d'insultat, aquell té la intenció de fer-ho. El que expolia i a canvi encara et demana que produeixis més, quan ja no pots més. El que demana préstec i no només no el torna sinó que t'escup a la cara i se'n riu de tu.

El problema no és treballar per un altre, o deixar préstecs a canvi de res o fins i tot ésser robat. El problema ve quan, a més, abans que hi puguis pensar, es dediquen a insultar, a donar patades i a maltractar. Si tan sols fossin més intel.ligents i mostressin respecte, potser ni hi pensaríem, aniriem fent, com hem fet sempre, i ja està.

Però no és així, i les persones el que demanem és respecte, només això. I hi ha moltes dites que diuen que tot el que fa mal, ben lluny! Jo ja fa temps però que no me'n sento d'insultada, que me'n ric, que ho trobo còmic; tanmateix, com que no m'identifico amb l'insultador, vull que em deixi en pau, i no vull portar el seu mateix nom, que només és estendard de vergonyes i explotació arreu del món.

Saturday, 15 September 2012

From Barcelona

És la resposta que jo donava al Regne Unit quan em preguntaven "Where are you from?". La millor part venia quan em deien "Oh, you don't look Spanish!", i continuaven dient que si semblava italiana, brasilenya, francesa i en alguna ocasió em van dir que semblava polonesa. Aquesta última em va agradar, perquè sí que ho sóc de polaca, de fet vaig dir que en certa manera sí que ho era!. Fins i tot, un dia un amic anglès, sabent els meus orígens de Barcelona, Catalunya, em va preguntar si era jueva, només pel meu aspecte peculiar (no crec que tingués cap noció de la gran part de les arrels jueves de Catalunya) i li vaig dir que era molt probable que sí.

És curiós, sembla que la paraula Spanish o from Spain, que jo intentava evitar amb aquesta resposta From Barcelona, i que tothom coneixia, tampoc m'ho atribuien amb gaire facilitat. Potser perquè tinc el cabell clar com una polonesa, un nas llarg i jueu, un accent en anglès que, ben bé no se sap d'on era i que deu sorgir de la ignorància barrejada amb la capacitat de pronunciar sons a la catalana i no a l'espanyola, o potser perquè arrufava el nas i en més d'una ocasió responia "Because I am not Spanish" somrient, i em tornaven el somriure com si estessin pensant que ho deia mig en broma.

Tinc la intuïció que a partir de ben aviat no caldrà dir només From Barcelona perquè ens coneguin, tot serà molt més fàcil, encara que més d'un ens vulgui fer pensar el contrari. From Catalonia sona bé, oi?

Sunday, 26 August 2012

Dos mesos

La iaia m'ho ha recordat. Avui, un dia un pèl menys calorós que aquests últims dies infernals que m'estaven fonent les neurones, ella m'ho ha recordat.

Han fet una missa en el seu honor a Montserrat, que retransmetran diumenge que ve per TV en diferit. Ningú no l'ha poguda acompanyar, ella no es veu en cor ni de pujar tantes hores a un cotxe. Suposo que la calor i les cames li impedeixen cada cop més la mobilitat. Ha resat per ell a casa.

Ara ja fa dos mesos i cada dia l'enyora més. Jo li dic que ell està bé, i ella ja ho sap, però és ella qui està sola, i el troba a faltar moltíssim. Ell era savi, ho va fer bé, s'ha estalviat la pitjor calor que deu haver passat en els 93 anys de vida que va viure i la desgraciada decadència que s'està vivint en aquest món. Ho va fer bé, ara està tranquil.

Wednesday, 22 August 2012

Fa calor

Massa calor. Cada vegada suporto menys aquests estius tan llargs que es mengen la meitat de la primavera i de la tardor, ens turmenten durant els mesos que els pertoca i fins i tot envaeixen dies i setmanes d'hivern. És insuportable. El mal de cap i les poques ganes de fer res s'apoderen de mi. Em venen ganes de marxar lluny, i aquesta vegada més lluny encara. Aquest sol extrem em destrueix completament, per mi és com estar literalment a l'infern. Em sembla que no he nascut ni en el lloc ni en el moment adequat. De fet a vegades em replantejo per què he nascut.

Thursday, 9 August 2012

Flow

Reading a good book is like having a good conversation. Actually, reading Auster's books is like following an extraordinary fluent, coherent, dynamic and natural conversation. It's like feeling the words inside you, as if the words were coming out of your brain, not his: the way Michelangelo expressed once, the statue is inside the marble piece, he was just uncovering it.

All goes with the flow, the words are put together in an extreme beautiful sequence, digging in your soul and swallowing you up as a silk blanket wallows a couple in a love bed. Actually, reading him turns you on, not because of any erotic passage, but because of the mastery in the use of thoughts put down into words.

Sure life is only worth it when you live it deeply, and mostly becomes painful to get to that stage, to the edge of self-contempt and self-destruction. This means living to the fullest. Happiness only comes out once the pain is overcome. Happiness only exists because the pain exists, never is the other way round, at least when you reach adulthood.

As a child you only learn, and that is the only happiness we can experience, when we learn, dare, experiment and risk. As children and young, we don't fear, we only do. If we stop learning, we start fearing, and suffering comes up. We must keep learning until the day we die, is the only way we can be alive and happy. Never Fear.

Wednesday, 18 July 2012

18 de Juliol

Una data que sempre m'ha encuriosit, avui he mirat a la Wikipedia i realment és un dia en el qual han passat moltes coses.

Una d'elles ja la coneixem, és l'inici de la guerra civil espanyola l'any 1936. N'hi ha una altra que m'ha impactat, i és la publicació de Mein Kampf de Hitler tal dia com avui de l'any 1925. Hi ha una altra referència que no sé si serà tan acurada però impressiona: l'inici del famós foc a Roma pressuposadament instigat per l'emperador Neró l'any 64 (la data varia del 18 al 19, igual que la causa o inici de l'incendi).

Evidentment hi ha alguna notícia més positiva, com la canonització de Tomàs d'Aquí l'any 1323 o la fundació de la ciutat de Mèxic-Tenochtitlan l'any 1325. Suposem que són positives. O el naixemnet de Nelson Mandela l'any 1918.

El fet és que hi ha dates més plenes històricament que d'altres i potser coincideix en l'ubicació del dia en el marc de l'any. Han passat més de la meitat de dies i ens trobem més enllà de l'equador del cicle anual, just enmig de la canícula estival a l'hemisferi nord, quan més calor fa.

Si la calor no ens altera, potser ho fa la llum espectacular de juliol. Desgraciadament l'obra de Hitler va veure la llum pública tal dia com avui ara fa 87 anys i no sé on vam anar a parar...

Monday, 2 July 2012

En el nom del bé i del mal

L'altre dia el Rubén em va dir mentre veiem la saga de Star Wars, que no hi hauria bé si no hi hagués mal. Que si tot fos amor i alegria, encara potser seríem més gent al món i probablement tot estaria pitjor.

Certament la dicotomia fa que una part li doni valor a l'altra. Però jo crec que la cosa va més enllà. Fer el mal ja sabem que és: fer patir el proïsme sigui la terra, les plantes, els animals o les persones. Què és fer el bé? Per antonomia seria no fer patir. I com es fa això? En alguns exemples que coneixem, hem vist que és contenir-se quan fa falta, ser humil quan és necessari, és aprendre a acceptar la vida i la mort com venen, i sobretot viure en pau amb un mateix i el món que ens envolta.

Fer el bé és respectar. Respectar-se un mateix, i respectar animals, plantes, la terra i la resta d'humanitat (encara que costi a vegades). Però per què costa tant? Doncs perquè probablement per naturalesa o per posterior malaprenentatge, els humans no ens podem contenir, ni ser humils, ni acceptem negatives ni sabem viure en pau.

Sabem per llibres que hem llegit, o fins i tot per persones que hem conegut, que hi ha éssers humans que sí que són respectuosos (en l'anterior post parlo del meu avi, un exemple d'aquest respecte constant cap a la vida i el que l'envolta). Sabem que aquestes persones són exemples a seguir, i que són sàvies i dignes d'admirar. Sabem que són persones que han trobat la pau, o si més no, una pau més gran que la resta de mortals angoixats i insatisfets amb les seves vides.

Perquè no podem ser tots així? No ho sé. Suposo que aquesta és la "gràcia". Potser naixem amb aquest sentiment, el perdem, i el que hem de fer és tornar a aprendre a viure en pau. I en aquest procés de pèrdua, molts ja s'hi han (o ens hi hem) quedat, i estan tan a les fosques que no saben retrobar el camí. I per això és necessari estar constantment creant històries de la lluita entre el bé i el mal per retrobar el camí perdut.

Ànimes sàvies que estan per sobre del bé i del mal, sou la llum per als que estem a les fosques.

Tuesday, 26 June 2012

Ulls blaus...

... intel.ligents i valents que travessaren la mirada de la meva àvia. No n'hi havia cap altre que se li pogués comparar, tots els altres feien una cara de babaus... Això és el que un dia em va explicar la iaia quan el va conèixer a ell, al Laureà. Un nom atípic, poc comú i sobretot noble com ell. Un nom que era digne d'ell.

Guapo, treballador, tremendament intel.ligent, honest, íntegre, discret, humil, molt humil i SAVI. Tothom adora el Laureà.

Ell em va cuidar de petita. Quan sortia de l'escola em venia a buscar i passavem la tarda junts, quasi no ens dèiem una paraula, però ell sempre tenia un ull vigilant que no em passés res.

I quan el vaig tornar a necessitar, ell i la iaia em van fer de pares, ni més ni menys que als 19 anys, i completament alienada per una bogeria que només ells van saber suportar.

Va ser el meu segon pare, i m'atreviria a dir que el primer en els moments que més ho vaig necessitar. No n'hi ha un altre com ell, ja ho diu l'àvia. Amant de la vida fins l'últim minut, s'ha despedit com un cavaller, amb el cap alçat i serè.

T'estimem avi, infinitament.

Friday, 22 June 2012

Ego

Human beings think what is important in this world is to be known by a large number of people. Yes, it might be important to be known, but I don't think the number of people is so significant.

It is a matter of ego? Yes, it might be. Probably we need to feed our egos with praise and acknowledgement. But shyness it is also a good thing sometimes. I believe we need to "hide" a part of us to feel OK, we need to sense that we have an inner side to be different from others. If we hadn't that bit, we probably wouldn't have what it's called personality or character.

If the "ego" is the I, and the I needs others Is to feel different and part of the world, this same I has to behave with a certain timidity. Real humbleness and modesty come from real shyness. Respect is the immediate behavior as a result coming from the correct use of modesty and shyness.

All these probably silly words smash down the modern marketing theory, however some of the so-called shy people sometimes are the most well-known women and men in this world.

Thursday, 7 June 2012

Sol

Estem en els dies de màxima llum, ens acostem al solstici d'estiu i el sol pica fort. Segons els científics, la llum ens afecta positivament, per això la gent prefereix l'estiu a l'hivern (encara que es fregeixi de calor).

En un pais com el nostre, on la llum solar no hi falta ni el mateix 21 de desembre, crec que no cal exagerar tant. Els hiverns d'aquí són fantàstics, de fet, poden ser molt càlids. Qui realment pateix les conseqüéncies de la falta o excés de llum són els habitants de països de latituds més al nord o al sud, acostant-nos als pols.

Recordo quan vam anar a Noruega al mes d'agost, havia passat un mes i mig des del solstici, que tantes hores de llum m'atabalaven increïblement. M'angoixava anar-me a dormir a les 11 de la nit i que encara fos de dia, i no diguem llevar-me a les 8 i que fes 4 hores que hi havia sol. A Londres també tenia una sensació similar però era molt menys agobiant, les hores de llum eren moltes, però no tantes com per sentir angoixa, ans el contrari.

Els hiverns han de ser més durs, segons diuen, la falta de llum els deprimeix molt. Jo que sóc fan del fred, la foscor tampoc em molesta, però reconec que sí que em devia afectar, perquè els mesos de gener i febrer a Londres sempre se'm feien una mica llargs.

L'únic problema que hi ha actualment és que el sol pica molt, i crec que és perquè deu estar morint, i les explosions que fa són molt intenses. Tot i el nostre excés de dioxi de carboni, el cicle solar va per altra banda, i com ha passat anteriorment en la història de la terra, nosaltres hi pintem ben poc tant si hi fa calor com si hi fa fred. Ja m'ho va dir un dia el Jordi.

Monday, 7 May 2012

www.empresa@anarquia.com

Si es vol arribar a ser algú en aquesta vida sense que ningú et digui el que has de fer (comptem que la llibertat ja és de per sí un terme ambigu, com ja he comentat en anteriors posts), una de les maneres és emprenent.

Muntar la pròpia empresa, és igual del què sigui, però fent el pas. Com que jo sóc anarquista de veritat, és a dir, crec que cada persona és mestressa de sí mateixa, i que la pròpia responsabilitat i consciència personal és la que hauria de regnar en aquest món, actuant amb llibertat i respecte al món que ens envolta, crec en l'impuls empresari. Important: les persones que han usat la paraula anarquia per destruir, són de la mateixa mena de les que han fet servir la paraula religió per matar: això és un NO-NO!.

Un escriptor que viu de sí mateix és un empresari. També ho és el fotògraf, el constructor, l'informàtic i el dissenyador, el pastisser i el fuster. Tot són oficis, i tots tenim dret a exercir-los en llibertat i amb respecte.

Jo m'hi apunto.

Friday, 13 April 2012

Ser un geni creador és cansat

I satisfactori. (En oposició a ser un ruc, que és molt fàcil).

Cadaqués va ser el nostre destí de dilluns i dimarts passat. Fèia 10 anys que hi havia estat i potser ja era hora de tornar-hi. Suposo que és obligació passar per Port-Lligat i en mesura del possible visitar la casa museu de Dalí i la seva esposa Gala.

Revisant l'entrevista que Soler Serrano li va fer ara fa una pila d'anys, em va venir a la memòria un detall: jo recordava perfectament el dia que van enterrar a Dalí. Va ser una tarda de l'any 1989 i jo estava a casa amb el meu avi matern que, sempre molt seriós, tenia posat a la tele aquest esdeveniment. Com a nena de 9 anys, em va impactar tota aquella parafernàlia digna d'un enterrament reial.

Quan tenia 14 anys, recordo que la professora d'història del Vila de Gràcia, la Genoveva Biosca, va organitzar un viatge a Figueres, i jo m'hi vaig apuntar ràpidament. El teatre museu de Dalí em va deixar bocabadada.

Als 22 anys vaig descobrir Cadaqués amb el Jordi. I l'any 2009 vaig realitzar la meva segona visita a Figueres. El motiu principal potser no era Dalí, però ajudava força.

Ell es definia com a un geni. Jo no el contradiré. Sembla que ser un geni sigui divertit i que a més ell en va treure un profit econòmic que a molts molestava. Doncs en la seva defensa, crec que ser un geni és molt cansat. Que tampoc cal ser tan crític si un no és dins la pell d'un geni.

Produir una obra d'art o esriure un llibre és com donar a llum, l'esforç és extrem. Potser la inspiració ens ve de cop, però en un moment en el que estem molt deprimits, o eufòrics, o desbordats. Sempre a l'extrem, sempre al límit de l'abisme. Si no com pot sortir una obra amb qualitat? A més, és necessari un treball intens d'aprenentatge i pràctica, i això encara és més esgotador. Perque el geni neix i es fa.

Una obra magnífica nomes ho és si ens colpeix, si ens diu alguna cosa. El creador/a ha hagut de passar per un procés d'alegria, eufòria, dolor, o el que sigui, per poder parir l'obra, no? Pensem en tots els creadors o creadores que ens colpeixen: Santa Teresa de Jesús, Miquel Àngel, Wagner... Per poder crear obres úniques, van patir en les seves carns allò que van donar a la resta de la humanitat.

És o no és cansat ser un geni creador? Ara, és molt satisfactori.

Sunday, 11 March 2012

Llibertat, talent i espècies perilloses

La llibertat té un preu: bàsicament, que aquesta no existeix. És com la felicitat o el benestar, en sí, no existeixen. Per què? Doncs, perquè si jo he de ser feliç o lliure, algú ha de ser esclau o infeliç.

Si jo vull menjar una amanida, una escarola, un tomàquet i una pastanaga han de morir. Si tinc més gana i vull menjar carn, un pollastre, una gamba o una sardina han de deixar de viure per alimentar-me. Perquè la meva llibertat de viure triomfi, totes aquestes espècies vives han de ser esclaves de la mort.

Perquè una criatura neixi, la mare ha de patir. I perquè jo pugui manar, altres han d'obeir. Si jo vull ser "lliure" i fer el que em doni la gana, de segur que altres patiran la meva voluntat de lliure albir. Puc ser lliure de ser mare, però esclava dels meus fills. O lliure de no ser-ho, i esclava de no ser mai mare.

Si tinc un talent sóc esclava d'aquest i tota la vida m'he de dedicar al meu talent. Això suposadament ens fa feliços, però probablement altres éssers vius patiran les conseqüències d'aquest meu talent. Si jo pinto bé, moriran arbres per fer els meus llenços i la llibertat dels paisatges quedarà capturada i transformada per ser els meus esclaus dins l'obra. També altres pintors més mediocres patiran el meu talent i potser moriran de gana o de pena i deseperació.

Hi ha un grup d'humans que sembla que tenen tots els talents, d'aquests més val alllunyar-se'n, perquè tota cosa viva que s'hi acosti morirà per l'efecte "vampir". És a dir, les persones que ho saben fer tot o tenen un talent descomunal, són aquelles que xuclen absolutament de tot el que els envolta, així que com més lluny millor!

També hi ha aquells que són efecte "tsunami" o "piconadora", que potser encara són pitjor, que per sobresortir (o sobreviure) han de xafar i destruir tot el que els envolta. D'això en tobem en el món animal i vegetal també. Encara hem d'estar més alerta amb aquests individus.

Si volem ser lliures, conservar un talent constructiu i evitar les males puces, hem de saber que tot està dins el nostre cap, i només ho podrem suportar si som forts; perquè la llibertat no existeix, el talent s'ha de conrear i les males puces sempre hi seran.

Thursday, 23 February 2012

Feeling blue

Wanting to step out of the pressure, to get out of the cage. I cannot stand it anymore. Listening to a voice, I can read sometimes the inspiration to relieve myself.

I am not thinking of the past, I see no future and present is melting down like a slob lunatic cheese. I want a future, I am getting tired of having it lost through my fingers, getting tired of the blue.

Yes, blue-face, I will wake up tomorrow with a blue face. Don't you feel blue as well?

Friday, 17 February 2012

Am I wrong?

Yes, I am. I chose it. Not fair, maybe. What I deserve, probably. To go back, no option. To go further, always. The sun running after the moon, never catching up, never touching each other but in virtual eclipses.

Fire, tiring power consuming what it must be not consumed, but in the end, it is. Writing lots of words for others, sharing the inner thoughts, the own business out to the light.

Him, always happy, always having all the time of the world. Her, always concerned, never seeing the light. OK, this is what it is, this is what she doesn't want it to be. Come on, leave her alone, she doesn't really know how to do it, but she wants to do it.

Never say goodbye, always say hello. But in the meantime have it yours, because IT is yours.

Tuesday, 17 January 2012

Remeber when...

... we were old enough to be young.
When somebody told us to be free.
When your mother met my father.
When together, life was rosy pink.
When the distance was the guiding star.
When summer was full of light music.

If we could go back and look to the future, we would know everything is still to come. Tomorrow I'll call you and we'll talk about love. Lost in my sparkling words we'll be the last hope for our lives. It is my pleasure to have seen the moonlight every night and to have the sunshine inside my heart.

Let's sing until dawn, let's have another sip of invisible power...

Wednesday, 4 January 2012

Wooden life

Quina diferència hi ha entre l'arbre i la fusta? Doncs la mateixa que entre la vida i la mort. I quina diferència hi ha entre el valor i la covardia? Doncs exactament el mateix.

La condició de ser arbre implica ser alhora fusta, és un estat latent i inherent a ser arbre. La condició de ser fusta implica que en un passat es va ser arbre, però se li va treure la vida.

Quan som vius, la mort és latent en nosaltres. Quan som morts en un passat vam ser vius.

Per ara sóc arbre i no tinc intenció de ser fusta, encara que el món s'hi entossudeixi. I no penso ser una fusta vivent fins que arribi l'hora. Per tossuda, jo.