Tuesday, 26 April 2011

Calma, calma, que corres massa!!!

... em diu el Rubén. Tot i ser més jove que jo, és molt més tranquil, i suposo, que més feliç que jo.

No és que jo sigui infeliç, tot el contrari! Però sembla que si no faig coses amunt i avall, no em quedo contenta.

El més curiós, és que m'omplo tant el cap de foteses que ni faig una cosa ni faig l'altra.

Ma mare em solia dir que sóc com Cassandra, que ho veig tot a venir i que estic condemnada a que ningú m'escolti. Totalment lògic, és el que passa quan una s'avança a les coses, que ni es viu el present, ni el passat, ni el futur. No és pas la sensació que jo tinc, però sí la que mostro als altres.

Intentarem fer descansar una mica a Cassandra, i que Cristina pugui fer les coses amb calma. D'aquesta manera, sempre surten millor, no?

Monday, 18 April 2011

In the Name of the Father, the Daughter and the Holy Ghost

To forgive.

She is always forgiving, he is always asking for it. If it wasn't for him, she wouldn't be here. He is the Master, he decides, he has the power.

Every time he needed her, she was there. When he spat on her face she ran away. It has been painful, she has been bearing the open wounds. But at the end she cannot feel anything but love.

She has learned how to protect herself from him, but it doesn't matter what he does, she always forgives him. He is the Father, that is for real and cannot be changed. She is the Daughter, it is true and cannot be changed either. The Holy Ghost gave them both the Peace they were looking for.

Welcome back, in the Name of the Father, the Daughter and the Holy Ghost.

Saturday, 9 April 2011

Shhhh...

Tremola, sense fer soroll, és com un brogit intens de vida que es liqua entre les meves mans. Ahir estava tranquil, avui sacsesa els cors i arriba encara més profund que mai.

Però remotament, sense que ningú se n'adoni, una força intensa calma la remor. Com l'ocellam quan s'escola per l'horitzó tenyit de malva, el zum-zum languideix, suaument, lentament.

Fins que un últim so, desperta la pau, i s'adorm en un llit de flors.

Shhhh...

Sunday, 3 April 2011

Primavera al teu cap

Les hores se'm fan petites i el temps desapareix quan entro dins la màgia del teu cap. Les idees no paren de voleiar formant imatges de jardins florits en eterna primavera.

Somrius i el blau dels teus ulls cristal.lins es torna verd marronós. M'hi endinso i de cop sento com la terra tremola sota els meus peus nus i aixeco el vol fins tocar el cel daurat.

Desemmascaro el meu dolor i les meves pors van marxant. Veig una llum que em convida a engolir l'infinit.

Dóna'm de beure del teu oblit. Tanco els ulls i respiro fons. Sempre sé que hi haurà un demà, no importa si aquí o més enllà.

Arruïnar

La tàctica que es fa servir quan es té enveja, quan es vol que no els vagin bé les coses als altres, quan es vol sentir encara que un té un domini sobre els altres. Els britànics no volen que Irlanda sigui pròspera, vinga, arruïnem-la, i a més, fem que se sentin culpables, ells són els dolents.

Els espanyols, els italians, els portuguesos i els grecs, són uns cutres, va fem que s'endeutin el triple i que no surtin de la crisi en la vida. A Espanya la seguretat social és massa bona, vinga, a prendre vent, tothom a pagar, que aquests espanyols viuen massa.

I dins d'Espanya, clar, els que pringuen més, els catalans: som els que més produïm, i resulta que tenim més deute. Altre cop: arruïnem els catalans, així mai podran ser independents, que treballin i que pringuin, que són uns imbècils i cauen molt malament a tothom.

I ja no parlem de la resta de països pobres, que no se'n sortiran mai, perquè encara són més cutres. No estudien, són primitius, tenen religions patètiques i no faran res de bo. Però els països "civilitzats", encara se n'encarreguen més de que no surtin de la misèria. Així el petroli, els diamants i el que calgui són més barats.

A Europa, la Merkel està aconseguint el que Hitler no va poder amb la seva guerra: ella dóna les ordres, i au vinga, tots a retallar. Sí, retallar una mica, estalviar una mica, no està malament. Però resulta que si anem retallant, anem retallant i anem retallant, al final no hi haurà res a retallar.

Suposo que és com el tsunami del Japó: com que tot ha quedat destruït, ara el creixement serà segur. Com quan "es va incendiar" el Liceu, ja està, l'excusa per fer-lo altra vegada. Si hi ha una guerra, es regula la població, i es destrueix: fantàstic, així es pot crear tot de nou.

És la llei de la natura: arruïnar, destruir, per començar de nou altra vegada. És la llei de la selva sí. No ho sé, però a mi em cansa i em deprimeix. M'agradaria no tenir sentiments, ni moral ni principis, ni cap tonteria que suposo m'ha inculcat la meva cultura eminentment catòlica. Viuria tranquil.la, tant me fotria tot, i em seria igual el patiment propi i l'aliè.