Wednesday, 23 March 2011

Temps

Ella ho necessita, però no sap com dir-ho sense ofendre. No sap que pot comptar amb ell. Ella no sap expressar-se, se sent intimidada, fins i tot atacada, però ell mai té ni tindrà la intenció de fer-li mal.

Ell l'estima, i molt, n'està enamorat.

Són molt joves, ella només té un any més que ell, l'edat ideal. Ell és intel.ligent, però ella se li escapa de les mans. "Les dones són difícils, no saps mai què els passa pel cap" pensa... Ella només pateix, no pot pensar, només sent. Un núvol de sensacions li recorren el cos, por, dolor, desig, ganes de viure i alhora de morir. Ell només sent una cosa: felicitat quan està amb ella.

Tots dos volen estar junts, però no saben com dir-ho, ni com fer-ho. Només necessiten temps.

Sunday, 20 March 2011

Folk dels 30

Motiu d'orgull, podem estar contents. Poetes, músics, científics, artistes i creadors de tota mena. L'alegria de viure se'ns encomana. No ho sabíem i estem vivint en un pais de creadors...

Fa uns anys, ma mare em va dir: els italians són alegres perquè viuen voltats de coses boniques. Ara podem dir que els catalans hem après a ser alegres perquè creem coses boniques.

Un calfred recorre la nostra espinada escoltant el folk de Els Manel, Els Amics de les Arts, o Mishima, la sensació de benestar és inevitable. En Sisa, en Comelade i en Tomeu han deixat una bona herència. I a més, són un pèl més simpàtics que en Dylan.

Monday, 14 March 2011

Octubre de felicitat

El mateix dia de l'aniversari de la meva mare, el meu germà i la meva cunyada ens van donar una notícia que ens va fer plorar a tots d'emoció: serem tiets!!!

Sense dobles intencions, la parelleta van plantar un cirerer, van escriure un poema, i, si tot va bé, a l'octubre tindran un nen o una nena. Com diu la dita, ja ho tenen tot quasi fet.


I no oblidem que, segons els anglesos, geniuses are born in Autumn.

Felicitats guapos!

Saturday, 12 March 2011

Teresa: 60 vides infinites

En 60 segons es planta una llavor. En 60 minuts es llegeix un llibre de poesia. En 60 dies es comença a gestar una nova vida. En 60 setmanes ens fem un any més vells. En 60 mesos un cirerer floreix 5 vegades.

En 60 anys una dona ha estat la força de la creació.

Filla d'un matrimoni ric en generositat, germana d'un home treballador i bondadós, es va casar i va tenir dos fills, ben peculiars i diferents a la resta. La seva força creadora no li va impedir lluitar contra la natura, i per més que els metges li diguessin que no podia, ella va tirar endavant i va tenir-los costés el que costés, quasi deixant-s'hi la pell.


Sempre lluitant per fer el què el cor li dèia, dibuixava ex-libris, amb traç net i d'aparença senzilla, lleugers com una ploma. Tot i l'esforç que comporta l'acte de creació, la seva obra, semblava que només perfilava els desitjos dels déus, que una mà invisible li guiés la seva, que el dibuix fos una imatge que les muses mostraven davant els seus ulls privilegiats.

Prolífica en tot, sempre impulsant i participant, fundadora d'associacions, mentora de la creació artística, defensora de la dona mare, artista i treballadora, ella anava evolucionant. Viatges, llibres, cursos, estudis, constant evolució espiritual...

Catalunya, Europa, Tailàndia, la Índia, Cuba, Mèxic, Xile, Estats Units, el món era als seus peus esperant que ella digués alguna cosa sobre ell. Les seves primeres paraules editades, però, van sorgir de l'amor que tenia per la princesa trista. Una força li va demanar que la salvés, amb un amor infinit, omplia pàgines de belles paraules que, desde llavors, ja no l'han abandonada mai.

Comentaris, articles, llibres de poesia, contes, novel.les curtes i assaig, amb un to femení, dolç i sensible com una aurèola que protegeix les seves paraules, sempre sorgit del més fons de l'ànima i el cor.

Ella, amant de les cultures orientals, de l'art, el cinema, la literatura, els viatges i de sempre aprendre del Tot, seguia generosament donant paraules a tots els que les escoltaven amb els ulls de l'ànima.

Completament autodidacta i, com una formigueta, sempre ha arribat lluny, i fins ara. Porta 60 anys, i la seva ment i la seva ànima són joves com el primer dia. Com el dia que va començar a escriure L'Isaac, un conte per a nens ple de tendresa, innocència i bellesa infinita. Ja aleshores apuntava lluny, ja dèia que volia ser il.lustradora, escriptora, mare i creadora.

Ella va néixer amb els ulls oberts, i més enllà del que la seva vista física li permetia, ella sempre va veure-hi l'infinit. Sempre es va posar a la pell de l'altre, i sempre va escoltar les muses.

Aquesta dona que m'ha donat la vida, ha fet 60 anys. I per molts més fins l'eternitat. T'estimo mama.

Friday, 11 March 2011

Tsunami again

Imparable, arrassant tot allò que troba. Les càmeres només podien filmar el què veien i sense poder fer res més. Només donar l'alerta per salvar vides, per evacuar la zona, intentant evitar el pitjor.

Una alerta darrera l'altra, i sentències que hem sentit milers de vegades però que són certes: la nostra vida és fràgil, i sovint està més enllà de les nostres mans el poder dominar-la.

Thursday, 10 March 2011

True Love

El Regne Unit i jo tenim una relació tan íntima que "ell" no vol que marxi del tot... Al principi, no podia viure jo sense ell, i ara ell no pot viure sense mi...

Tot i donant un avís o dos per telèfon i enviant tots els meus documents, encara no m'han donat de baixa com a contribuient de la Reina Elizabeth II and company.

No vol que deixi de pagar les meves taxes. No vol que deixi de pagar les meves tarifes telefòniques. No vol que perdi el meu anglès (la comunicació amb ells és forçosament per telèfon, les oficines són pràcticament inexistents). No vol que l'oblidi, no em vol deixar. L'amor és cec i possessiu.

Ai Romeu, no em deixis, la teva Julieta és tan feble, t'estima tant, que es deixa seduir pels teus encants, encara que sigui el pagament de taxes. That is what I call TRUE LOVE!!!

Thursday, 3 March 2011

Lucky Lady, Lady Luck

Quan les coses van sortint, solem dir que és sort, good luck, bona fortuna.

En més d'una ocasió, he parlat d'aquest tema amb el David, un bon amic meu.

Ell és amant de la sort, però crec que també la sap buscar. Fa molt de temps, un dia, vam parlar de la creació artística: És divina o humana? Ell em va dir que sí, potser el resultat era diví, però que hi havia molt d'esforç humà al darrera.

Segons Michelangelo, ell no feia les escultures, sinó que sorgien de dins el marbre, que ell només les descobria.

Quan un té sort, no sap mai què pensar... L'he provocada jo? Ha vingut sola? Bé, sigui una cosa, sigui l'altra, o la barreja d'ambdues, benvinguda sigui. I fem el possible perquè es quedi amb un ampli somriure.

Luck be a lady tonight, Luck if you've ever been a lady to begin with, Luck be a lady tonight.

Wednesday, 2 March 2011

Promesa i agraïment

I com que les promeses s'han d'acomplir, aquesta nit passada he somiat en colors!!!! I fins que no he rebut la gran notícia a les 11 del matí, no hi he caigut.

He somiat que estava a casa la iaia, i que em tractava molt bé com sempre, que el iaio també hi era, i es cuidava de netejar unes gotes d'aigua al terra que jo embrutava. La iaia em dèia que no patís, que ja ho netejaria el iaio. Ella em deixava menjar i dormir a casa seva, com sempre havia fet.

Ella duia la cara pintada, però no era maquillatge convencional, era el planeta terra, i recordo molt bé que duia un blau elèctric que representaven els mars i els oceans, i els continents eren una barreja de verd, groc i marró.

A dins de casa hi tenia una orquestra que sempre assajava el mateix, era una peça preciosa que emocionava a qualsevol que la sentia. L'havíem sentit milers de vegades, però cada cop que la tornàvem a sentir, ens emocionàvem. Els avis fins i tot la ballaven com si fos ballet clàssic, fent un pas reverencial. I jo recordo baixar una escala de marbre blanc, molt barroca i sinuosa, a vegades estreta i a vegades ampla. Era l'escala que baixava del principal dels avis al portal.

Els músics eren molt joves, adolescents i els seus instruments brillaven alhora que sonaven de meravella. Poc després m'he despertat.

Colors i més colors. Estic profundament agraïda als meus amics, família i parella per les meravelloses paraules d'ànim constants. Ells han fet que jo sigui feliç. I agraïments a SpainErasmus, sou una benedicció.

Tuesday, 1 March 2011

NightDreams

Why when I dream is always dark? I mean, it is usually night time, or day time, but the light is mild and diffuse. I know in my dreams usually is day time, but I don't remember seeing a great light, like a massive sunlight dazzling my eyes. Maybe only in occasional dreams. Do I have a dark mind? Or maybe it is only a mirage, an illusion, a darkening distortion of reality? Or I adapt myself to the real time, which means night time? Dreams are only dreams, usually weird mixtures of images and feelings. But mine seem to be always in the dark.

Sometimes I feel like I want to wake up, because I am suffering, and sometimes I wake up and I want to get back to the dream because I liked it. I dream of many things... My family, my boyfriend, animals, green and woody landscapes, the sea, people who I don't know... I dream I am naked, but I never feel embarrassed because of that. I also dream of places I have been and some I haven't. Both never look like they really are, but I know where I am.

Last night I dreamed I was on a helicopter with my mum and my brother. First of all my mum was flying it, but she couldn't control it, and then my brother did it, and we kind of crushed without any injuries. I never get injured in my dreams, or at least, I don't think I see any actual sign of open wounds or whatsoever. Who knows what I was thinking of when mixing all those things up.

I had a second dream I can remember. My boyfriend and I were on a bus, and he started driving it because the bus driver had a pain on his feet. My boy doesn't have a driving license in the real world, but apparently, he was good driving that bus, so good, he sped up on a curvy road. Then I decided I had to help him -with no driving license either- and I steered right and left because he was busy with the gas and the brakes. We ended up both driving the bus on a crazy curvy mountain road with an absolute control of the vehicle, and suddenly my mind stepped off that bus and I saw it taking off and flying.

Now I am just daydreaming, and hoping for one thing. If it comes true, maybe I will dream in daylight even at night. Full of colours.