Thursday, 24 February 2011

"Cagar-la"

És com tot, o em dóna ganes de riure o de plorar!!! Normalment em dóna pel riure (o ho intento). A la vida està bé cagar-la, demostra que som humans i ens fa aprendre.

De fet hi ha com una història general amb fer-ho tot bé, si no, ja no valem per res. I no és així, o sí, però tant li fa. L'univers no canviarà el seu rumb per això, i si el canvia, què més dóna?

Doncs quan la caguem (que sempre és involuntàriament, sinó no seria cagar-la, sino armar-la a consciència, i que tampoc va malament armar-la de tant en tant!!!), sempre queda un doble sentiment. Per una banda el ridícul, i per l'altra, que en el fons n'és conseqüència, com unes ganes de riure d'aquest mateix ridícul.

Doncs riem de les cagades, perquè és l'únic que podem fer que ens deixi un bon regust de boca. Ah, i també és bo intentar no cagar-la, si més no de la mateixa manera, probablement la cagarem d'una altra :-)

Monday, 21 February 2011

Skin-deep

People commonly refer to the real beauty as skin-deep. Yes, I agree. I actually can't stand people who fall in love with "superficial" beauty. What is a perfect face? What is a perfect body? It depends on the audience eyes, yes. But still, only fools fall for "official beauty". Only fools turn their heads to look at it. Only fools don't understand real beauty is skin-deep.

People think outer beauty is a sign of health and goodness. What a mistake... Would we call someone who has a physical handicap "ugly"? Or someone who had an accident and his or her face has been damaged? No, we wouldn't. Why then we keep thinking a top model is beautiful, and keep worshipping (and paying) him or her because of that?????????

Let's have a second thought: People commonly refer ugly is to the bone. Yes, I also agree. Some "ugly" people and some "beautiful" people are ugly inside. But I still prefer those who are both ugly in and outside, at least they never lie!

Tuesday, 8 February 2011

Cruïlla

S'ha de ser valent en aquesta vida, sino ja ens podem despedir de la felicitat. Hi ha persones que em fan somriure i jo només vull somriure, no vull plorar, així que he decidit somriure i segur que tot em somriurà.

Dono sempre les gràcies pel que he après, no hi ha res que em doni més satisfacció que omplir la meva ment de coneixements que m'interessen, d'imatges que em fan feliç i de sensacions i sentiments que em facin riure i somriure, fins i tot treure'm llàgrimes d'emoció.

Tinc un àngel de la guarda fet carn al meu costat que no sé què faria sense ell. I love you Rubén.

Monday, 7 February 2011

Here and there


La setmana passada vam anar al Cosmocaixa, que sembla ser que l'any 2006 va rebre el premi al millor museu d'Europa. Ahir vam veure l'última pel.lícula de Clint Eastwood, Hereafter. Lamentablement avui la meva mare m'ha donat una trista notícia, la qual em sap molt de greu, la mort d'un parent molt proper.

No vull que ningú pensi que vull frivolitzar, només estic fent un recull de tres situacions que em fan reflexionar sobre un tema que tothom, qui més qui menys, s'ha plantejat en algun moment a la vida. Què passa quan morim?

Les persones que han experimentat una mort clínica i han ressuscitat, o han tornat a la vida, totes coincideixen en que hi ha un moment en el que sembla que la nostra consciència encara belluga en un estat que no és ni aquí ni allà, sinó a tot arreu.

Jo fa ja un cert temps que m'he muntat la meva teoria, o la meva pel.lícula. Però evidentment, no són més que hipòtesis meves, i no tinc ni la més remota idea del que passarà realment. Escoltant el que altres persones diuen i observant el que la ciència ha descobert la meva idea és aquesta:

En el moment de morir, el cos es queda aquí, la matèria queda inerta. La nostra ment, quelcom ben complex, queda viva, el que sempre s'ha entès com ànima, i sembla ser que es queda en una mena de llimbs en els quals, depenent de jo tampoc ho sé, uns hi queden més temps que d'altres. El que sempre s'ha entès com ànimes en pena.

Parlant el Rubén i jo del tema, hem pensat que potser les ànimes o ments que vaguen, no marxen del tot fins que no han dit el que havien de dir. Quan morim no sempre s'acaba el que es té començat, i d'alguna manera, aquest estadi intermig és el que permet les animetes comunicar-se com poden amb qui volien parlar. Potser tot això sona estrafalari, però és difícil pensar que, un cop s'apaguen els llums, sigui del tot. A més, no només em refereixo a les persones, si no a tot ésser viu, plantes, animals, etc.

La ciència més o menys va demostrant que l'univers és molt complex, i que hi ha un principi, encara no rebatut, que diu que l'energia no es crea ni es destrueix, sino que es transforma. Si fem cas d'aquest principi, veurem que nosaltres estem fets d'energia, que la nostra vida és energia que fa treballar un cos, una matèria.

Si l'energia no es crea ni es destrueix, sino que es transforma, els éssers vius en quant a energia va passant de l'un a l'altre. És a dir, ara ve la segona part de la meva teoria, nostaltres quan morim, estem en aquest estadi intermig, del qual hi ha proves bastant contundents, i després marxem del tot: és a dir, ens transformem altra vegada.

El que no sé pas i em costa de teoritzar, és en què ens transformem. En pols estelar? En les neurones d'un conill? En la fotosíntesi d'una planta conífera? En el foc d'una llar de llenya en combustió? En tot plegat? Potser la nostra energia, un cop marxada de l'estadi intermig, es diversifica en milers de coses, o potser en concentra en una de sola... En tot cas, això per mi, és el que pot assemblar-se més a estar al "cel".

Aquí ja vindria la tercera part de la meva reflexió. Si hem estat bona gent o mala gent, això té alguna mena de conseqüència? Hi ha un Karma? Si les religions i filosofies han cavil.lat sobre això, també s'ha de tenir en compte. És potser un "càstig" estar en aquest estadi intermig durant segles, fins que s'han posat les coses a lloc, ja s'ha complert, i aleshores podem marxar i transformar-nos? Pot ser aquest estadi intermig el que s'ha entès en moltes cultures com a infern?

Pot ser la reencarnació, aquesta reflexió que jo he fet de que ens transformem en altra cosa, però en el cas de la cultura Hindú, sembla que només és en una cosa, depenent del bons o dolents que haguem estat? Aquí ja cadascú pot pensar lliurement. Però el que jo no dono per vençut és que tot s'acabi de cop. De la mateixa manera que tot no va començar de cop. Abans de néixer nosaltres, algú, o alguns éssers, tenien la nostra energia i nosaltres l'estem utilitzant altra vegada.

En resum, sempre estem aquí i allà, només que en diferents freqüències, formes o materials, o com es vulgui expressar.