Saturday, 3 December 2011

November blackout

In between October and December, I let you down to Oblivion. The rain washed you out of my mind and I lived through your days like a happy-go-lucky drop of watery air.

Intensely as usual, in the middle of suffering and pain, my life was enjoying day by day the solace of the dark soul. Fighting against the odds of a tormented mind, I flourished in December, having the knowledge of an upcoming birthday.

Goodbye November. Eleven months have passed of the Christian year of 2011. Let's think we need the order, let's see we are the Chaos, let's feel one day will be over.

Monday, 24 October 2011

Stop holding the line

Una línia separa el cel i la terra com si uns gegants poderosos la tibessin de cada cantó. Tibant i aguantant a tota hora d'estiu, desafiant el sol que il.lumina el cel blau i reflecteix el seu poder sobre la mar.

La calor es fa insuportable i els gegants segueixen aguantant i estirant, fins que un dia, com fuetats per un huracà furiós arriben uns núvols plens de vent i de pluja i que, com les peces d'un puzzle, es van unint fins a cobrir tot el cel d'una capa blau fosc-gris-verd-negrós-violeta.

Amb la força de les mans invisibles d'uns déus capriciosos, esclaten entre llamps i trons i comencen a desbordar la terra i la mar d'una aigua que poc a poc va borrant la línia tibada pels braços cansats d'uns gegants, que no poden sinó sucumbir davant la fúria divina.

Deixeu de tibar, gegants, els déus han arribat per retornar a la natura, el poder que se li ha concedit.

Thursday, 20 October 2011

Idiota

A veure si ens entenem. Follow the leader, no? Aquesta és la idea. Si sóc diferent, molesta, si no segueixo al "leader", molesta, si tinc un mal dia, també molesta i si discuteixo la opinió, encara molesta més i aleshores toca fer-me vida impossible.

Aquí un fa el que li dóna la gana, però jo no puc. MMMMFFFFFF!!! N'estic fins la pera! Sempre intentant portar-me bé amb els altres només fa que donar-me disgustos. Si alguna vegada a la vida he fet el que em passava pels nassos, aleshores sembla que ningú no em deia res.

Què passa? M'he tornat idiota o què???????? El tema és que no puc evitar que la mala gent em faci fàstic i per això em fan la vida impossible. I tampoc puc evitar enfadar-me quan me la foten, i encara menys puc evitar engegar a tots aquells que em diuen que no m'enfadi, au vinga!!!!

PD: Els vells de Barcelona em tenen fregida ocupant els seients de l'autobus i a més no pagant A TOTES HORES del dia, HI HA GENT QUE TREBALLA I TAMBÉ VA CANSADA!!!!

Tuesday, 11 October 2011

Tribute for Steven

The 16th of October will be a day for joy, a day for remembering, a day for Steven and his path to heaven. Laura has been strong enough and loved him so much, she will be able to celebrate her great love and passion for him surrounded by all their friends and family.

He played at Ma.Mentor, and the first time I heard a song from them I was having a really nice lunch at Laura's and Steven's with good company. I met him twice or three times, nearly the same times I met Laura, and I truly liked this beautiful couple.

A really nice guy and a really brave girl. They met and fell in love so quickly... They lived together for a while and they got married in New York at fall, it was a the most romantic wedding of the city of glass. Beautiful, True Love, so much in love with each other, we all know it will never ever end.

Love bless you both!

Saturday, 1 October 2011

Alive Carla

La meva preciositat, la nineta més maca, una petita joia que ja forma part de la meva vida com la de la gent que m'envolta i m'estimo.

La Carla és un petit tresor nascuda el 30 de setembre de 2011 que tots els àngels de la guarda cuidaran, i amb uns pares meravellosos que es mereixen tot el millor.

Bonica, tots els que estem al teu costat t'estimarem sempre! Benvinguda Carla!

Monday, 5 September 2011

Sense cap ni peus

Una novel.la que comenci del revés. Un quadre que tingui pintat la part que toca la paret. Un arbre amb arrels al tronc i fulles de color blau. Un home amb cua de cavall i una dona amb set dits a cada mà. Un violí sense cordes. Una bandera sense colors. Un dinar que només s'olora però no es menja. Un govern que no té president. Un rei sense corona. Una estrella que se'n va a treballar cada dia a les 8 del matí. Un camp de blat sota terra. Un mar despistat. Una cadira amb mànigues. Un vestit que no es veu. Una trena de paper mullat que crema. Un tren que va cap enrera.

Un pop sense cap ni peus, com seria?

Sunday, 4 September 2011

Pink Elephants

Listen to the lovely music and start dancing. All the elephants glide and slide tiptoeing on their feet.

The smell of joy surround the air and the sight of a rainbow starts climbing the sky.

Drinking up the colors, the brain swallowing the words of a book, they become big and small, blue and yellow and tower up to reach the highest joy.

All the happiness is here and now, don't let it go and enjoy it till the end!

Monday, 8 August 2011

Springtime for Brooks

If a jewish artist can make fun of it, this means good fun ahead.

The Producers, the funniest musical made in Broadway. I couldn't laugh out louder. It was a present I made to Jordi maybe three years ago. We went to the theatre at Drury Lane and I believe this was the best present I could make to him, he was laughing from the beginning to the end.

Yesterday Rubén and I shared the movie on TV and the same reaction came out from both, we couldn't stop laughing.

If you are really bored, there is a great remedy: watch The Producers, you'll even dream of it's songs!

Saturday, 30 July 2011

Catfight

Si em fan escollir prefereixo les baralles de gats salvatges que les de les gates maules. Si per mi fos, jo faria desaparèixer qualsevol varietat de fer safareig. Si és que on hi hagi una gata maula, les seves víctimes només en poden sortir plenes d'esgarrapades, i si n'hi ha més d'una, més val apretar a córrer.

A mi, que em donin baralles de lleons o tigres (sense que es facin molt de mal, és clar), perquè els humans que pretenen ser lleons, a vegades es queden en simples pantomimes que fan riure a alguns, i per desgràcia plorar a molts.

Monday, 25 July 2011

Back to Life

Free, beautiful and talented.

Oh yeah, Amy, you're gone, apparently gone. But you rocked it, you still rock it and you'll always rock it.

Yes, babe, you've lived free, you've did it until the last minute.

Thanks for your beauty, thanks for your music, thanks for your voice.

Just be free, keep it up!

Monday, 18 July 2011

75 Aniversari

Ara fa 75 anys es va lluitar a favor de la llibertat. Molts innocents van morir i alguns amb més sort van sobreviure en un país que, com tots, té un cantó sinistre que sembla no desaparèixer mai.

Alguns d'ells, fills i filles de la ignorància, la covardia i el despotisme, encara han deixat estela fins ara... D'altres més valents, pagesos, obrers, dones i homes amb ideals, van decidir lluitar per la llibertat.

La utopia és possible, si no, no la podríem imaginar. Tot allò que somiem és possible, i allò que aquells llibertaris van somiar encara és possible.

Visca la llibertat i visquin tots els valents que han lluitat, lluiten i lluitaran per un món més just!

Monday, 11 July 2011

Mariner de riu

Entendrir l'ànima blanca, com el salmó quan escala riu amunt i arriba al seu santuari per deixar-hi la vida a canvi de la pròpia descendència.

Un santuari nu d'avarícia, i ple d'innocència. Al vespre s'hi pot veure fins i tot la galàxia més llunyana reflectida en les seves aigües cristal.lines.

Ho ha aconseguit, ha deixat de ser pescador per a ser creador. Cap paraula serà la gàbia d'un ésser que ja s'ha retrobat amb el seus orígens.

Saturday, 2 July 2011

Paradise Lost

Mai millor dit, perdre's en el paradís perdut. Perdut i retrobat.

No sé per què però últimament tinc la sensació que la vida se m'escapa d'entre les mans... Amb 31 anys només, sembla que ja me n'hagi passat la millor part, i tinc recança de que no puc viure amb la intensitat que voldria cada minut de la meva vida. Treballant a tota hora i sempre organitzant-ho tot i pendent d'això i d'allò...

Vull respirar! Vull aprofitar una vida que si no l'agafo se me n'anirà volant!!! I no serà perquè no en tingui ganes, però contra més ganes en tinc més ràpid se'n va!

El paradís és aquí i s'ha de viure. No ens ho posem difícil, som molts i hauríem de ser bons els uns amb els altres.

Come to me paradise lost, come back to all of us!

Sunday, 19 June 2011

Eclipsi

Vam pujar al terrat per veure-la, i és clar, no hi havia manera de veure res!!! Si és que estava eclipsada per la terra...

Vam sopar, van pujar els nostres veïns (un italià i un francès) i, desencantats per no veure-la, van decidir marxar. "Mis amigos de Nápoles me han dicho que la luna estava roja y preciosa!!!", aquests catalans, que no en tenim, o els napolitans que ens la roben!!! I entre riure i riure, van marxar a casa a sopar.

Conjecturant si podia estar darrera l'edifici del davant, o que encara era molt aviat i hi havia molta llum d'una posta de sol digna de mitjans de juny, o que potser encara era molt baixa, que la lluna tarda una mica en pujar, vam plegar i vam decidir anar al Maremàgnum. "Allà potser veurem alguna cosa..."

De camí al port tothom mirava el cel estranyat, i jo no parava de repetir "És normal que no la veiem, està eclipsada!". Quan érem al pont, vam haver d'aturar-nos, un so de sirena i un guarda ens van fer esperar, una barqueta decidia sortir del port a veure la lluna en alta mar, des d'allà segur que es veuria!

Un banc buit ens esperava a la part del darrera del Maremàgnum, allà on hi atraquen els iots ampulosos de gent esgarrifosament rica. I mentre jo feia una crítica de la poca vergonya que tenien aquests rics, i el Rubén em dèia, "jo potser tan gran no, però com aquell d'allà baix sí que en tindria un", vaig aixecar la vista i just damunt del pal d'un petit veler, vaig veure una lluna vermella esmorteïda darrera la penombra de la terra, "mira-la, mira-la, mira-la!!!", "ai sí, que maca!" responia el Rubén.

"Una estoneta més, vinga, que ja l'hem vista". Però els mosquits van començar a fer de les seves. "Ui, marxem!" vaig dir, "No, no, mira mira!" El Rubén acabava de veure com apareixia pel cantó esquerre de la lluna una petita escletxa de llum. La lluna, la terra i el sol, continuaven el seu moviment, i ella, deseclipsant-se, recuperava la seva claror provocada pel reflexe del sol.

Una alineació on la terra era al centre, i sense cap més importància, seguia el seu curs, igual que l'astre rei i que el satèl.lit nocturn del planeta blau. Un eclipsi vermell i momentani, com la vida mateixa.

Tuesday, 7 June 2011

The rain in Spain stays mainly in the plain

Què fariem sense la pluja? No res. No existiríem. Tothom aprecia un dia assolellat, no pas jo. Adoro la pluja (sabent que els extrems són dolents), però sé que visc en un país on hi plou poc, i on tampoc la gent sap apreciar-la.

Trobo a faltar els cels de les illes britàniques, aquell ballar de núvols al ritme dels vents gèlids del nord, aquell drizzling continuat i que sembrava la terra d'un verd perenne.

Avui, el cel ens ha regalat una pluja plena de fressa i de vida, que alimenta una terra assedegada i una ànima nostàlgica.

Sunday, 5 June 2011

Enigma

Com una serp en un laberint on es troben cap i cua, anem fent camí fins arribar al centre de l'enigma.

Saber-ho tot és la nostra meta, però la incertesa i el misteri es fan atractius fins i tot al savi.

La satisfacció d'haver resolt l'enigma produeix una gran felicitat, que no podem resistir mostrar als altres.

El cor demana solucions que tard o d'hora arriben. Voluntat, perseverança, perspectiva, escepticisme i honestedat. No et poden prendre el pèl si en saps, però aquell que segueix davant l'enigma sempre serà víctima de la seva pròpia ignorància. I d'ignorants en naixem i en morim.

Tuesday, 17 May 2011

Estrella del desert

Dia i nit, cercant el bé més preuat. Un sospir d'aigua que pugui apagar la set. Un oasi de colors que no s'acabi mai, encara que les seves pampallugues espurnegin poc a poc.

Com un camell, guardo els raigs d'aquesta aigua de misteri a la meva esquena adolorida pel pes de la calor. Però ara em sento lleugera, la companyia alimenta la sequera i em dóna de beure quan estic assedegada.

Vine estrella, al meu pas, poc a poc arribo a tu i la meva ànsia s'apaga com una candela a mitja nit.

Wednesday, 11 May 2011

Lo Cartanyà

Una sèrie que no vaig veure perquè justament vaig marxar a Londres quan va començar. L'he redescobert ara, no recordo ben bé com ni per què, però em faig un fart de riure que no paro.

En Xavier Bertran és divertidíssim, i la colla d'actors que l'acompanyen no es queden curts. Suposo que hi ha gustos per tot, doncs jo he escollit l'humor blanc i bona fe de Lo Cartanyà jejeje.

Jo ja tenia a en Xavier vist quan interepretava personatges còmics a Les 1000 i Una del Jordi González, i sempre el vaig trobar excepcional!

Per cert, la caràtula estil western és boníssima!

Tuesday, 3 May 2011

Mentides... Veritats... Justícia?

Digues que sí, que ja ho has entès. No cal insistir, sempre és bo saber que algú pot estar present per decidir què, qui, com i per què.

No seré jo la que insisteixi, només en el cas que m'ho demanis.

Els ulls verds es fixen en la teva mirada i desperten aquell instint que tenies amagat, i aleshores no et quedes content.

Ho vols saber tot. Però què és saber-ho tot?

Tuesday, 26 April 2011

Calma, calma, que corres massa!!!

... em diu el Rubén. Tot i ser més jove que jo, és molt més tranquil, i suposo, que més feliç que jo.

No és que jo sigui infeliç, tot el contrari! Però sembla que si no faig coses amunt i avall, no em quedo contenta.

El més curiós, és que m'omplo tant el cap de foteses que ni faig una cosa ni faig l'altra.

Ma mare em solia dir que sóc com Cassandra, que ho veig tot a venir i que estic condemnada a que ningú m'escolti. Totalment lògic, és el que passa quan una s'avança a les coses, que ni es viu el present, ni el passat, ni el futur. No és pas la sensació que jo tinc, però sí la que mostro als altres.

Intentarem fer descansar una mica a Cassandra, i que Cristina pugui fer les coses amb calma. D'aquesta manera, sempre surten millor, no?

Monday, 18 April 2011

In the Name of the Father, the Daughter and the Holy Ghost

To forgive.

She is always forgiving, he is always asking for it. If it wasn't for him, she wouldn't be here. He is the Master, he decides, he has the power.

Every time he needed her, she was there. When he spat on her face she ran away. It has been painful, she has been bearing the open wounds. But at the end she cannot feel anything but love.

She has learned how to protect herself from him, but it doesn't matter what he does, she always forgives him. He is the Father, that is for real and cannot be changed. She is the Daughter, it is true and cannot be changed either. The Holy Ghost gave them both the Peace they were looking for.

Welcome back, in the Name of the Father, the Daughter and the Holy Ghost.

Saturday, 9 April 2011

Shhhh...

Tremola, sense fer soroll, és com un brogit intens de vida que es liqua entre les meves mans. Ahir estava tranquil, avui sacsesa els cors i arriba encara més profund que mai.

Però remotament, sense que ningú se n'adoni, una força intensa calma la remor. Com l'ocellam quan s'escola per l'horitzó tenyit de malva, el zum-zum languideix, suaument, lentament.

Fins que un últim so, desperta la pau, i s'adorm en un llit de flors.

Shhhh...

Sunday, 3 April 2011

Primavera al teu cap

Les hores se'm fan petites i el temps desapareix quan entro dins la màgia del teu cap. Les idees no paren de voleiar formant imatges de jardins florits en eterna primavera.

Somrius i el blau dels teus ulls cristal.lins es torna verd marronós. M'hi endinso i de cop sento com la terra tremola sota els meus peus nus i aixeco el vol fins tocar el cel daurat.

Desemmascaro el meu dolor i les meves pors van marxant. Veig una llum que em convida a engolir l'infinit.

Dóna'm de beure del teu oblit. Tanco els ulls i respiro fons. Sempre sé que hi haurà un demà, no importa si aquí o més enllà.

Arruïnar

La tàctica que es fa servir quan es té enveja, quan es vol que no els vagin bé les coses als altres, quan es vol sentir encara que un té un domini sobre els altres. Els britànics no volen que Irlanda sigui pròspera, vinga, arruïnem-la, i a més, fem que se sentin culpables, ells són els dolents.

Els espanyols, els italians, els portuguesos i els grecs, són uns cutres, va fem que s'endeutin el triple i que no surtin de la crisi en la vida. A Espanya la seguretat social és massa bona, vinga, a prendre vent, tothom a pagar, que aquests espanyols viuen massa.

I dins d'Espanya, clar, els que pringuen més, els catalans: som els que més produïm, i resulta que tenim més deute. Altre cop: arruïnem els catalans, així mai podran ser independents, que treballin i que pringuin, que són uns imbècils i cauen molt malament a tothom.

I ja no parlem de la resta de països pobres, que no se'n sortiran mai, perquè encara són més cutres. No estudien, són primitius, tenen religions patètiques i no faran res de bo. Però els països "civilitzats", encara se n'encarreguen més de que no surtin de la misèria. Així el petroli, els diamants i el que calgui són més barats.

A Europa, la Merkel està aconseguint el que Hitler no va poder amb la seva guerra: ella dóna les ordres, i au vinga, tots a retallar. Sí, retallar una mica, estalviar una mica, no està malament. Però resulta que si anem retallant, anem retallant i anem retallant, al final no hi haurà res a retallar.

Suposo que és com el tsunami del Japó: com que tot ha quedat destruït, ara el creixement serà segur. Com quan "es va incendiar" el Liceu, ja està, l'excusa per fer-lo altra vegada. Si hi ha una guerra, es regula la població, i es destrueix: fantàstic, així es pot crear tot de nou.

És la llei de la natura: arruïnar, destruir, per començar de nou altra vegada. És la llei de la selva sí. No ho sé, però a mi em cansa i em deprimeix. M'agradaria no tenir sentiments, ni moral ni principis, ni cap tonteria que suposo m'ha inculcat la meva cultura eminentment catòlica. Viuria tranquil.la, tant me fotria tot, i em seria igual el patiment propi i l'aliè.

Wednesday, 23 March 2011

Temps

Ella ho necessita, però no sap com dir-ho sense ofendre. No sap que pot comptar amb ell. Ella no sap expressar-se, se sent intimidada, fins i tot atacada, però ell mai té ni tindrà la intenció de fer-li mal.

Ell l'estima, i molt, n'està enamorat.

Són molt joves, ella només té un any més que ell, l'edat ideal. Ell és intel.ligent, però ella se li escapa de les mans. "Les dones són difícils, no saps mai què els passa pel cap" pensa... Ella només pateix, no pot pensar, només sent. Un núvol de sensacions li recorren el cos, por, dolor, desig, ganes de viure i alhora de morir. Ell només sent una cosa: felicitat quan està amb ella.

Tots dos volen estar junts, però no saben com dir-ho, ni com fer-ho. Només necessiten temps.

Sunday, 20 March 2011

Folk dels 30

Motiu d'orgull, podem estar contents. Poetes, músics, científics, artistes i creadors de tota mena. L'alegria de viure se'ns encomana. No ho sabíem i estem vivint en un pais de creadors...

Fa uns anys, ma mare em va dir: els italians són alegres perquè viuen voltats de coses boniques. Ara podem dir que els catalans hem après a ser alegres perquè creem coses boniques.

Un calfred recorre la nostra espinada escoltant el folk de Els Manel, Els Amics de les Arts, o Mishima, la sensació de benestar és inevitable. En Sisa, en Comelade i en Tomeu han deixat una bona herència. I a més, són un pèl més simpàtics que en Dylan.

Monday, 14 March 2011

Octubre de felicitat

El mateix dia de l'aniversari de la meva mare, el meu germà i la meva cunyada ens van donar una notícia que ens va fer plorar a tots d'emoció: serem tiets!!!

Sense dobles intencions, la parelleta van plantar un cirerer, van escriure un poema, i, si tot va bé, a l'octubre tindran un nen o una nena. Com diu la dita, ja ho tenen tot quasi fet.


I no oblidem que, segons els anglesos, geniuses are born in Autumn.

Felicitats guapos!

Saturday, 12 March 2011

Teresa: 60 vides infinites

En 60 segons es planta una llavor. En 60 minuts es llegeix un llibre de poesia. En 60 dies es comença a gestar una nova vida. En 60 setmanes ens fem un any més vells. En 60 mesos un cirerer floreix 5 vegades.

En 60 anys una dona ha estat la força de la creació.

Filla d'un matrimoni ric en generositat, germana d'un home treballador i bondadós, es va casar i va tenir dos fills, ben peculiars i diferents a la resta. La seva força creadora no li va impedir lluitar contra la natura, i per més que els metges li diguessin que no podia, ella va tirar endavant i va tenir-los costés el que costés, quasi deixant-s'hi la pell.


Sempre lluitant per fer el què el cor li dèia, dibuixava ex-libris, amb traç net i d'aparença senzilla, lleugers com una ploma. Tot i l'esforç que comporta l'acte de creació, la seva obra, semblava que només perfilava els desitjos dels déus, que una mà invisible li guiés la seva, que el dibuix fos una imatge que les muses mostraven davant els seus ulls privilegiats.

Prolífica en tot, sempre impulsant i participant, fundadora d'associacions, mentora de la creació artística, defensora de la dona mare, artista i treballadora, ella anava evolucionant. Viatges, llibres, cursos, estudis, constant evolució espiritual...

Catalunya, Europa, Tailàndia, la Índia, Cuba, Mèxic, Xile, Estats Units, el món era als seus peus esperant que ella digués alguna cosa sobre ell. Les seves primeres paraules editades, però, van sorgir de l'amor que tenia per la princesa trista. Una força li va demanar que la salvés, amb un amor infinit, omplia pàgines de belles paraules que, desde llavors, ja no l'han abandonada mai.

Comentaris, articles, llibres de poesia, contes, novel.les curtes i assaig, amb un to femení, dolç i sensible com una aurèola que protegeix les seves paraules, sempre sorgit del més fons de l'ànima i el cor.

Ella, amant de les cultures orientals, de l'art, el cinema, la literatura, els viatges i de sempre aprendre del Tot, seguia generosament donant paraules a tots els que les escoltaven amb els ulls de l'ànima.

Completament autodidacta i, com una formigueta, sempre ha arribat lluny, i fins ara. Porta 60 anys, i la seva ment i la seva ànima són joves com el primer dia. Com el dia que va començar a escriure L'Isaac, un conte per a nens ple de tendresa, innocència i bellesa infinita. Ja aleshores apuntava lluny, ja dèia que volia ser il.lustradora, escriptora, mare i creadora.

Ella va néixer amb els ulls oberts, i més enllà del que la seva vista física li permetia, ella sempre va veure-hi l'infinit. Sempre es va posar a la pell de l'altre, i sempre va escoltar les muses.

Aquesta dona que m'ha donat la vida, ha fet 60 anys. I per molts més fins l'eternitat. T'estimo mama.

Friday, 11 March 2011

Tsunami again

Imparable, arrassant tot allò que troba. Les càmeres només podien filmar el què veien i sense poder fer res més. Només donar l'alerta per salvar vides, per evacuar la zona, intentant evitar el pitjor.

Una alerta darrera l'altra, i sentències que hem sentit milers de vegades però que són certes: la nostra vida és fràgil, i sovint està més enllà de les nostres mans el poder dominar-la.

Thursday, 10 March 2011

True Love

El Regne Unit i jo tenim una relació tan íntima que "ell" no vol que marxi del tot... Al principi, no podia viure jo sense ell, i ara ell no pot viure sense mi...

Tot i donant un avís o dos per telèfon i enviant tots els meus documents, encara no m'han donat de baixa com a contribuient de la Reina Elizabeth II and company.

No vol que deixi de pagar les meves taxes. No vol que deixi de pagar les meves tarifes telefòniques. No vol que perdi el meu anglès (la comunicació amb ells és forçosament per telèfon, les oficines són pràcticament inexistents). No vol que l'oblidi, no em vol deixar. L'amor és cec i possessiu.

Ai Romeu, no em deixis, la teva Julieta és tan feble, t'estima tant, que es deixa seduir pels teus encants, encara que sigui el pagament de taxes. That is what I call TRUE LOVE!!!

Thursday, 3 March 2011

Lucky Lady, Lady Luck

Quan les coses van sortint, solem dir que és sort, good luck, bona fortuna.

En més d'una ocasió, he parlat d'aquest tema amb el David, un bon amic meu.

Ell és amant de la sort, però crec que també la sap buscar. Fa molt de temps, un dia, vam parlar de la creació artística: És divina o humana? Ell em va dir que sí, potser el resultat era diví, però que hi havia molt d'esforç humà al darrera.

Segons Michelangelo, ell no feia les escultures, sinó que sorgien de dins el marbre, que ell només les descobria.

Quan un té sort, no sap mai què pensar... L'he provocada jo? Ha vingut sola? Bé, sigui una cosa, sigui l'altra, o la barreja d'ambdues, benvinguda sigui. I fem el possible perquè es quedi amb un ampli somriure.

Luck be a lady tonight, Luck if you've ever been a lady to begin with, Luck be a lady tonight.

Wednesday, 2 March 2011

Promesa i agraïment

I com que les promeses s'han d'acomplir, aquesta nit passada he somiat en colors!!!! I fins que no he rebut la gran notícia a les 11 del matí, no hi he caigut.

He somiat que estava a casa la iaia, i que em tractava molt bé com sempre, que el iaio també hi era, i es cuidava de netejar unes gotes d'aigua al terra que jo embrutava. La iaia em dèia que no patís, que ja ho netejaria el iaio. Ella em deixava menjar i dormir a casa seva, com sempre havia fet.

Ella duia la cara pintada, però no era maquillatge convencional, era el planeta terra, i recordo molt bé que duia un blau elèctric que representaven els mars i els oceans, i els continents eren una barreja de verd, groc i marró.

A dins de casa hi tenia una orquestra que sempre assajava el mateix, era una peça preciosa que emocionava a qualsevol que la sentia. L'havíem sentit milers de vegades, però cada cop que la tornàvem a sentir, ens emocionàvem. Els avis fins i tot la ballaven com si fos ballet clàssic, fent un pas reverencial. I jo recordo baixar una escala de marbre blanc, molt barroca i sinuosa, a vegades estreta i a vegades ampla. Era l'escala que baixava del principal dels avis al portal.

Els músics eren molt joves, adolescents i els seus instruments brillaven alhora que sonaven de meravella. Poc després m'he despertat.

Colors i més colors. Estic profundament agraïda als meus amics, família i parella per les meravelloses paraules d'ànim constants. Ells han fet que jo sigui feliç. I agraïments a SpainErasmus, sou una benedicció.

Tuesday, 1 March 2011

NightDreams

Why when I dream is always dark? I mean, it is usually night time, or day time, but the light is mild and diffuse. I know in my dreams usually is day time, but I don't remember seeing a great light, like a massive sunlight dazzling my eyes. Maybe only in occasional dreams. Do I have a dark mind? Or maybe it is only a mirage, an illusion, a darkening distortion of reality? Or I adapt myself to the real time, which means night time? Dreams are only dreams, usually weird mixtures of images and feelings. But mine seem to be always in the dark.

Sometimes I feel like I want to wake up, because I am suffering, and sometimes I wake up and I want to get back to the dream because I liked it. I dream of many things... My family, my boyfriend, animals, green and woody landscapes, the sea, people who I don't know... I dream I am naked, but I never feel embarrassed because of that. I also dream of places I have been and some I haven't. Both never look like they really are, but I know where I am.

Last night I dreamed I was on a helicopter with my mum and my brother. First of all my mum was flying it, but she couldn't control it, and then my brother did it, and we kind of crushed without any injuries. I never get injured in my dreams, or at least, I don't think I see any actual sign of open wounds or whatsoever. Who knows what I was thinking of when mixing all those things up.

I had a second dream I can remember. My boyfriend and I were on a bus, and he started driving it because the bus driver had a pain on his feet. My boy doesn't have a driving license in the real world, but apparently, he was good driving that bus, so good, he sped up on a curvy road. Then I decided I had to help him -with no driving license either- and I steered right and left because he was busy with the gas and the brakes. We ended up both driving the bus on a crazy curvy mountain road with an absolute control of the vehicle, and suddenly my mind stepped off that bus and I saw it taking off and flying.

Now I am just daydreaming, and hoping for one thing. If it comes true, maybe I will dream in daylight even at night. Full of colours.

Thursday, 24 February 2011

"Cagar-la"

És com tot, o em dóna ganes de riure o de plorar!!! Normalment em dóna pel riure (o ho intento). A la vida està bé cagar-la, demostra que som humans i ens fa aprendre.

De fet hi ha com una història general amb fer-ho tot bé, si no, ja no valem per res. I no és així, o sí, però tant li fa. L'univers no canviarà el seu rumb per això, i si el canvia, què més dóna?

Doncs quan la caguem (que sempre és involuntàriament, sinó no seria cagar-la, sino armar-la a consciència, i que tampoc va malament armar-la de tant en tant!!!), sempre queda un doble sentiment. Per una banda el ridícul, i per l'altra, que en el fons n'és conseqüència, com unes ganes de riure d'aquest mateix ridícul.

Doncs riem de les cagades, perquè és l'únic que podem fer que ens deixi un bon regust de boca. Ah, i també és bo intentar no cagar-la, si més no de la mateixa manera, probablement la cagarem d'una altra :-)

Monday, 21 February 2011

Skin-deep

People commonly refer to the real beauty as skin-deep. Yes, I agree. I actually can't stand people who fall in love with "superficial" beauty. What is a perfect face? What is a perfect body? It depends on the audience eyes, yes. But still, only fools fall for "official beauty". Only fools turn their heads to look at it. Only fools don't understand real beauty is skin-deep.

People think outer beauty is a sign of health and goodness. What a mistake... Would we call someone who has a physical handicap "ugly"? Or someone who had an accident and his or her face has been damaged? No, we wouldn't. Why then we keep thinking a top model is beautiful, and keep worshipping (and paying) him or her because of that?????????

Let's have a second thought: People commonly refer ugly is to the bone. Yes, I also agree. Some "ugly" people and some "beautiful" people are ugly inside. But I still prefer those who are both ugly in and outside, at least they never lie!

Tuesday, 8 February 2011

Cruïlla

S'ha de ser valent en aquesta vida, sino ja ens podem despedir de la felicitat. Hi ha persones que em fan somriure i jo només vull somriure, no vull plorar, així que he decidit somriure i segur que tot em somriurà.

Dono sempre les gràcies pel que he après, no hi ha res que em doni més satisfacció que omplir la meva ment de coneixements que m'interessen, d'imatges que em fan feliç i de sensacions i sentiments que em facin riure i somriure, fins i tot treure'm llàgrimes d'emoció.

Tinc un àngel de la guarda fet carn al meu costat que no sé què faria sense ell. I love you Rubén.

Monday, 7 February 2011

Here and there


La setmana passada vam anar al Cosmocaixa, que sembla ser que l'any 2006 va rebre el premi al millor museu d'Europa. Ahir vam veure l'última pel.lícula de Clint Eastwood, Hereafter. Lamentablement avui la meva mare m'ha donat una trista notícia, la qual em sap molt de greu, la mort d'un parent molt proper.

No vull que ningú pensi que vull frivolitzar, només estic fent un recull de tres situacions que em fan reflexionar sobre un tema que tothom, qui més qui menys, s'ha plantejat en algun moment a la vida. Què passa quan morim?

Les persones que han experimentat una mort clínica i han ressuscitat, o han tornat a la vida, totes coincideixen en que hi ha un moment en el que sembla que la nostra consciència encara belluga en un estat que no és ni aquí ni allà, sinó a tot arreu.

Jo fa ja un cert temps que m'he muntat la meva teoria, o la meva pel.lícula. Però evidentment, no són més que hipòtesis meves, i no tinc ni la més remota idea del que passarà realment. Escoltant el que altres persones diuen i observant el que la ciència ha descobert la meva idea és aquesta:

En el moment de morir, el cos es queda aquí, la matèria queda inerta. La nostra ment, quelcom ben complex, queda viva, el que sempre s'ha entès com ànima, i sembla ser que es queda en una mena de llimbs en els quals, depenent de jo tampoc ho sé, uns hi queden més temps que d'altres. El que sempre s'ha entès com ànimes en pena.

Parlant el Rubén i jo del tema, hem pensat que potser les ànimes o ments que vaguen, no marxen del tot fins que no han dit el que havien de dir. Quan morim no sempre s'acaba el que es té començat, i d'alguna manera, aquest estadi intermig és el que permet les animetes comunicar-se com poden amb qui volien parlar. Potser tot això sona estrafalari, però és difícil pensar que, un cop s'apaguen els llums, sigui del tot. A més, no només em refereixo a les persones, si no a tot ésser viu, plantes, animals, etc.

La ciència més o menys va demostrant que l'univers és molt complex, i que hi ha un principi, encara no rebatut, que diu que l'energia no es crea ni es destrueix, sino que es transforma. Si fem cas d'aquest principi, veurem que nosaltres estem fets d'energia, que la nostra vida és energia que fa treballar un cos, una matèria.

Si l'energia no es crea ni es destrueix, sino que es transforma, els éssers vius en quant a energia va passant de l'un a l'altre. És a dir, ara ve la segona part de la meva teoria, nostaltres quan morim, estem en aquest estadi intermig, del qual hi ha proves bastant contundents, i després marxem del tot: és a dir, ens transformem altra vegada.

El que no sé pas i em costa de teoritzar, és en què ens transformem. En pols estelar? En les neurones d'un conill? En la fotosíntesi d'una planta conífera? En el foc d'una llar de llenya en combustió? En tot plegat? Potser la nostra energia, un cop marxada de l'estadi intermig, es diversifica en milers de coses, o potser en concentra en una de sola... En tot cas, això per mi, és el que pot assemblar-se més a estar al "cel".

Aquí ja vindria la tercera part de la meva reflexió. Si hem estat bona gent o mala gent, això té alguna mena de conseqüència? Hi ha un Karma? Si les religions i filosofies han cavil.lat sobre això, també s'ha de tenir en compte. És potser un "càstig" estar en aquest estadi intermig durant segles, fins que s'han posat les coses a lloc, ja s'ha complert, i aleshores podem marxar i transformar-nos? Pot ser aquest estadi intermig el que s'ha entès en moltes cultures com a infern?

Pot ser la reencarnació, aquesta reflexió que jo he fet de que ens transformem en altra cosa, però en el cas de la cultura Hindú, sembla que només és en una cosa, depenent del bons o dolents que haguem estat? Aquí ja cadascú pot pensar lliurement. Però el que jo no dono per vençut és que tot s'acabi de cop. De la mateixa manera que tot no va començar de cop. Abans de néixer nosaltres, algú, o alguns éssers, tenien la nostra energia i nosaltres l'estem utilitzant altra vegada.

En resum, sempre estem aquí i allà, només que en diferents freqüències, formes o materials, o com es vulgui expressar.

Wednesday, 19 January 2011

Unilateralitat i vulnerabilitat

Suposo que la nostra subjectivitat fa que veiem les coses sempre des d'un punt de vista unilateral. Però hi ha quelcom que m'emprenya encara més, que és aquesta aferració a no voler entrar en el punt de vista de l'altre.

A Espanya hi ha un problema molt greu quan s'opina sobre certs temes polítics. Sigui cert o sigui fals, per què la gent només escolta una opinió respecte el tema Israel i Palestina? Sembla que per defecte tothom està a favor de Palestina, i si mires d'explicar el punt de vista d'Israel, ja ets un nazi.

Intrínsicament aquest terme és contradictori, un jueu que aprecia els seus no pot ser nazi. Pot ser un "killer", pot ser un mata palestins, pot ser un avar, pot ser-ho tot, però mai un nazi. Hitler i els seus eren nazis i consideraven els jueus inferiors i, per la seva mateixa definició, no nazis. Ni tan sols els jueus que mataven els seus germans eren nazis, eren pitjors, però mai nazis. És una contradicció. A més, que jo sàpiga, els jueus d'Israel i pro-Israel les estaràn fent de grosses, però d'aquí a dir-ne holocaust queden moltes milles.

Bé, sé que en aquest tema em quedo sola amb uns quants frikis més, però haver viatjat, haver viscut amb una cultura que m' ha permès aprendre a veure altres punts de vista i valorar les coses, fa que opini el que opini i amb fermesa.

No defenso la matança de palestins, que no tenen culpa de res, però quina en tenen els jueus? I normalment, la gent que defensa Palestina, en el fons, tant se li en fot tot, perquè també son anti-musulmans, excepte en el cas dels musulmans, i ho fan pel tema de sempre: els jueus no agraden.

Només consideraria la opinió d'un palestí que patís o d'un musulmà que fos comprensiu. Aleshores, segur que no discutiríem de res. No tinc ganes de posar imatges de l'Holocaust (el succeït durant la WWII i que va acabar amb vides de no només jueus, sinó rumans, presos polítics, homosexuals, discapacitats, i un llarg etc. a Europa) perquè no vull fer patir, però el dia que es comprengui la magnitud d'aquell horror, s'acabarà tot conflicte d'una vegada i es deixaran de dir parides una darrera l'altra.

No vull que cap palestí se senti ofès, això no m'ho perdonaria mai, però vull que no es menysprei tant els jueus. Només m'agradaria que s'ecoltés a tothom, encara que sabem que els mètodes utilitzats no són els millors, ni molt menys. Tots dos bàndols són els que ho pateixen i necessiten la pau, no gent que emmerdi més les coses.