Saturday, 18 December 2010

Llàgrimes de gel

Suposo que la joventut i les il.lusions em van fer veure el Regne Unit com el paradís.

També hi vaig anar recolzada i amb una situació econòmica totalment fictícia, que ni tan sols venia per part meva.

Vaig viure un somni irreal, que crec que a més, amb el temps, s'està desfent...

Sembla que la rigidesa i la repressió britànica està passant de taca d'oli.
Sembla que el temps els acompanya, perquè el fred que els ha envaït, no és ni més ni menys que una metàfora de les seves ànimes.

Tot i així, les llàgrimes em cauen per no poder ser-hi avui, que ens tocava. El meu cor sempre tindrà un racó per un país, que en un moment determinat de la meva vida, ho va ser tot i m'ho va ensenyar tot.

Sunday, 5 December 2010

Berlanga

Suposo que l'últim homenatge a Berlanga l'han fet els nostres controladors aeris, segons diuen els més incompetents d'Europa. Un director com Berlanga havia mostrat la Península Ibèrica tal i com era, un etern acudit que fa riure molt i que és tan patètic que acaba sempre tenint un final tràgic.

Cada vegada em venen més ganes de tornar a marxar. Si aquesta gent ho hagués fet per reivindicar el canvi climàtic, per exemple (les emissions de CO2 per part d'avions han estat zero en 24 hores), haurien fins i tot tingut el recolzament d'algún que d'altre col.lectiu. Però no, són tan miserables, que la única excusa que han donat és la de ser uns mantes.

Una vegada una noia australiana em va preguntar a Londres "Els espanyols són mantes?". Jo no vaig saber que coi dir, li vaig dir que sí, que en general sí. Ha quedat demostrat o no?

R.I.P. Berlanga, segur que allà dalt deveu estar rient una estoneta més.