Saturday, 18 December 2010

Llàgrimes de gel

Suposo que la joventut i les il.lusions em van fer veure el Regne Unit com el paradís.

També hi vaig anar recolzada i amb una situació econòmica totalment fictícia, que ni tan sols venia per part meva.

Vaig viure un somni irreal, que crec que a més, amb el temps, s'està desfent...

Sembla que la rigidesa i la repressió britànica està passant de taca d'oli.
Sembla que el temps els acompanya, perquè el fred que els ha envaït, no és ni més ni menys que una metàfora de les seves ànimes.

Tot i així, les llàgrimes em cauen per no poder ser-hi avui, que ens tocava. El meu cor sempre tindrà un racó per un país, que en un moment determinat de la meva vida, ho va ser tot i m'ho va ensenyar tot.

Sunday, 5 December 2010

Berlanga

Suposo que l'últim homenatge a Berlanga l'han fet els nostres controladors aeris, segons diuen els més incompetents d'Europa. Un director com Berlanga havia mostrat la Península Ibèrica tal i com era, un etern acudit que fa riure molt i que és tan patètic que acaba sempre tenint un final tràgic.

Cada vegada em venen més ganes de tornar a marxar. Si aquesta gent ho hagués fet per reivindicar el canvi climàtic, per exemple (les emissions de CO2 per part d'avions han estat zero en 24 hores), haurien fins i tot tingut el recolzament d'algún que d'altre col.lectiu. Però no, són tan miserables, que la única excusa que han donat és la de ser uns mantes.

Una vegada una noia australiana em va preguntar a Londres "Els espanyols són mantes?". Jo no vaig saber que coi dir, li vaig dir que sí, que en general sí. Ha quedat demostrat o no?

R.I.P. Berlanga, segur que allà dalt deveu estar rient una estoneta més.

Tuesday, 30 November 2010

V.V.V

Se'm va passar pel cap fa uns dies com em passa molt sovint, que el cap em barrina i ho dic sempre en veu alta. El Rubén em va dir que ho registrés, de fet encara no he dit el que hi ha darrere les V... Podria ser en honor al Vulpes, o llop en llatí (si no recordo malament), o bé una màscara per cobrir els panellets innovació d'amaretto que va fer el Rubén tan bons. O simplement podria significar la Vulnerablitat d'ànimes santes i pures com la de Gaudí.

El Rubén va quedar completament overwhelmed amb les imatges dels llops tan magnífics que vam veure l'altre dia la cine amb la meravellosa pel.lícula "EntreLobos". En honor a aquests preciosos animals, tinc una fotografia en el meu correu. La tendresa que els animals poden mostrar a l'home no sempre és retornada amb la mateixa mesura.

Quasi em passa Novembre i no escric res al blog, i mira que hem fet coses... Panellets, pastissos de poma, hem anat a Luz de Gas per primera vegada a la vida. Hem vist (en el meu cas revist) The Godfather I i II. Ha vingut el fred, han guanyat les eleccions la dreta (horror!!!!), ha guanyat el Barça (això últimament sembla que és el normal...). Ma mare ha publicat un altre llibre i jo he acabat un de Paul Auster. He comprat un mini calendari d'advent que és una postal de Fra Angelico, i, ara mateix no me'n recordo, però han passat un munt de coses més.

Bé, en resum V.V.V i la de bestieses que se m'acudeixen diàriament i ens fan riure tant al Rubén i a mi.

Sunday, 17 October 2010

Gone red

Passem del clar al fosc. Així el cabell respira. Casualment ahir també vam menjar un arròs negre presidit per un Felip V cap per avall, en honor al mal que va fel als alacantins.

M'encantaria que tot l'any fes aquesta temperatura. Per això el cabell ha passat del ros al pèl-roig fosc. Si tot l'any estéssim així de fresquets no sortiria el vi com surt, ni la oliva faria fruit per fer l'oli, però una mica menys de calor no estaria malament.

No sé, suposo que el físic canvia, i si em va costar un temps adaptar-me al fred (que tampoc va ser massa), ara no hi ha manera d'adaptar-me a la calor. Ni sembla que vulgui...

Llàstima que no dugués la càmera de fotos, ahir vam tenir un dinar fantàstic. Diuen que les fotografies esborren la memòria, però és que igualment la meva memòria també acaba esborrant coses, així que les fotos no van gens malament.

Monday, 20 September 2010

Sisa, el Paral.lel i la Nit de Sant Joan

Ahir vam anar al teatre. Va ser el meu últim dia de vacances i trobo que el vam poder aprofitar molt bé. La tia em va dir d'anar a Palau, però se'ns tirava el temps a sobre i al final vam poder fer una escapadeta al teatre.

El Rubén i jo ens vam emocionar amb La Nit de Sant Joan. Han inaugurat el teatre Artèria de Paral.lel, antic Teatre Espanyol, a l'alçada de Nou de La Rambla, just davant del pobret Arnau, que l'estan deixant podrir, i del Bagdad. A deu minuts de casa, si hi arriba.

Sisa i Dagoll Dagom ja van fer aquesta feina l'any 1981. En Jordi la va veure quan tenia 18 anys, i jo en tenia 1 amb prou feines. El Rubén no hi era ni en el pensament dels seus pares. És un musical ple de màgia, innocència, alegria i nostàlgia.

En Joan, un bombero infernal, la Coca de Sant Joan, el Gran Jordiet, la Primavera, el Senyor Estiu, en Macari, els Marcianitos... Trobo que està molt bé inaugurar la temporada de Setembre, entre xàfecs i de cara a l'hivern, un musical dedicat a la Nit de Sant Joan!!!

Wednesday, 15 September 2010

Malta


Per fi!!! Necessitava vacances de veritat. El que sona sembla molt snob, però si no viatjo em moro... Necessito sortir de casa i conèixer altres països, és com un fuel per a mi.

El Rubén i jo hem anat a Malta quatre dies. El seu boss li ha deixat dos dies i hem agafat el cap de setmana, dilluns i dimarts. Ha estat fantàstic, hem vist un munt de coses i hem viscut alguna que d'altra aventura.

Malta és una illa impressionant. Gozo i Comino són dues illetes més petites que també valen la pena veure. Bé, nosaltres només hem pogut veure Malta i Gozo, però estem súper contents. Coserven bé les illes i respecten el seu territori, quelcom que aquí hauríem d'aprendre a fer d'una vegada, però que no sé si ho sabrem fer mai.

Els maltesos, sembla que han decidit quedar-se en un temps anterior al de molts dels països europeus, fomenten el turisme però d'una manera moderada. Per començar, si no es té bona salut i poca mobilitat, més val oblidar-se de visitar-la si no és amb cotxe.

Nosaltres hem hagut de tirar de bus, i això fa que depenguis d'horaris. Suposo que la millor manera de veure les illes és amb cotxe, ja que et pots moure molt millor i a l'hora que vulguis sense quedar-te tirat. El fet de quedar-nos penjats ha estat molt bé, perquè hem vist moltes coses caminant i hem arriscat més. Ha estat una experiència d'inseguretat que val la pena.

El maltesos històricament han estat en mans de tothom, són fruit de tothom. Estan al bell mig del Mediterrani i desde sempre totes les civilitzacions han volgut que fos seva, des dels fenicis fins els britànics. La seva història és molt interessant i el seu idioma un exemple de barreja cultural que passa del llatí a l'àrab (en arrels) a l'italià i anglès (per veïnatge i ex-colònia).

Són 100% catòlics, i han estat la base territorial dels cavallers de l'ordre de Sant Joan o ordre de Malta. És com una illa de contes de fades, tot té origens llegendaris que mai se sabrà si són o no certs. És tot tan de fantasia que fins i tot tenen la fàbrica principal de Playmobil. Tot és com un somni. La pau i la tranquil.litat semblen regnar en les illes, o si més no, és el que aparenta. No estaria malament provar de viure-hi un temps per descobrir-ho en carn pròpia.

Tenen restes molt antigues, esglésies impressionants, bon menjar, molt de sol, molt de mar blau i uns horaris de luxe. Cap a les tres de la tarda, tot queda parat, excepte a la capital, que és a les cinc, i als pobles turístics, que fan una mica de festeta a la nit. Es lleven d'hora i van a dormir relativament tard, però al migdia es descansa. Potser a l'hivern canvia una mica, però la veritat és que sembla que viuen tranquils. El Rubén sobretot estaria encantat de viure allà!!!

Sunday, 29 August 2010

Pau

I felicitat. No tenint gaire es pot ser la persona més feliç del món, el més important és tenir la companyia perfecta i sobretot estar tranquil un mateix. Això tampoc és una cosa fàcil d'aconseguir, almenys en el meu cas. Tot porta anys, l'aprenentatge de la vida és una cosa lenta, i mica en mica es va fent.

Ara mateix el que necessito és pau. La persona que tinc al costat me la dona. I agraeixo profundamento a totes les persones que m'han acompanyat fins aquí perquè són elles les que m'han fet com sóc, i gràcies a elles jo estic aquí. No sé si és bo o no, però és així. Moltes gràcies a tots.

Wednesday, 25 August 2010

Les miniatures d'Ucraïna

Andorra és un país, té ambaixades i també un consulat, el d'Ucraïna. L'artista Nikolaï Siadristy va anar a Andorra i li va agradar molt. Suposo que aquest és el motiu pel qual els dos països estàn units en certa manera.

Aquest artista fa les miniatures mès petites del món, són treballs de microscopi, totalment impressionant. Les miniatures s'uneixen a la grandesa de les muntanyes del Pirineu.

El museu que duu el seu nom es troba a Ordino, Andorra, i comparteix sales amb un munt d'icones religioses russes i ucraïneses. La veritat és que el museu és com entrar en la història de l'art d'Ucraïna. El consulat més interessant que he vist mai.

Thursday, 19 August 2010

Mini holidays

Anem a Andorra, a relaxar-nos un parell de dies.

Les vacances amb el Rubén sempre són així... Un dia a Llançà, un altre Figueres, una altre a Sant Pol, tres dies a Roma... Bé, anem fent el que podem!!!

A mi treballar no em fa res, tot el contrari, m'encanta ocupar el meu temps sent útil. Però donaria el que fos per poder-me relaxar uns poquets dies més.

Però prou de queixar-me, que hi ha persones, animals i plantes que pateixen molt més.

Sunday, 15 August 2010

Self-storage

Hauria de començar a pensar en desempallegar-me de trastos. Suposo que el fet de guardar coses fa que la memòria tingui més espai. Tots els objectes que es posseeixen son trossos de memòria materialitzats, així el cervell té més espai per teballar i assumir coses noves.

Bé, si no és així és igual, tinc massa trastos i per això hauria de desfer-me d'ells, però em costa molt, i això que he visut en un munt de llocs i ja hauria d'aprendre a no acumular. Crec que ho estic aconseguint, en un any que porto vivint a Barcelona no he comprat res! Amb internet i biblioteques ja no cal omplir-se la casa de material.

Al Ruben li demano que ho faci també, però és injust, ell també té dret a acumular si vol, però em sembla que de veure la meva quantitat de coses inútils se n'adona que no cal fer-ho. No ho sé...

Saturday, 24 July 2010

Santa Cristina

Avui és el meu sant, i ara fa un any just que vaig entrar en el pis on vivim el Ruben i jo. Ha fet molta calor i sembla que ha afluixat una mica, però l'any passat déu n'hi dó també, recordo l'entrada al pis més calurosa que no pas avui.

Diumenge passat va ser l'aniversari de la Paula que va fer dos anys. Aquesta nit he tornat a somiar amb C, i aviat tindrà un germanet el qual ell també creu que es dirà C. Tinc ganes de conèixer el petit, però hauria d'anar a Londres.

Avui és dissabte i demà diumenge, està bé tenir caps de setmana. A l'estiu treballar fa molta mandra!!!

Thursday, 24 June 2010

Sant Joan

Inici de l'estiu amb focs i llum. A casa hem fet una coca de Sant Joan que ha quedat prou bona. Aquest any la calor és suportable i l'inici de l'estiu està essent bo. Demà és l'aniversari del Jordi.

Sant Joan em duu records de quan vam anar a Noruega, era el mes d'agost però sempre vam dir que la millor època per anar era ara, ja que és quan es pot veure el sol de mitja nit.

Amb el Rubén hem pensat que quan ens treguem el carnet de conduir de moto (i el de cotxe, de pas) agafarem la seva moto i farem un viatge per Noruega, i veurem el sol de mitja nit, o i tant!!!! Si no, sempre ens quedarà The Vikings.

De moment estem planificant anar a les fonts del Llobregat aquest cap de setmana. A falta de fiords bones són les fonts. Esperem que surti bé.

Feliç dia de Sant Joan a tothom i feliç aniversari, Jordi.

Thursday, 6 May 2010

La iaia cunera

En honor a la meva iaia, que me l'estimo molt, avui parlaré de cuinetes (no apte per a vegetarians i encara menys, vegans).

Quan era petita, un dels records més entranyables que tinc, entre molts d'altres, són els dinars del diumenge a casa la iaia. Jo crec que no menjava a casa meva perquè em guardava la gana pels suculents àpats de la iaia (la meva pobra mare ja tenia prou feina en aconseguir que jo mengés...).

La iaia fèia uns plats boníssims: macarrons, canalons, conill amb bolets, cuc de patata (boníssim i creació d'ella), calamars, mar i muntanya, faves, rodó, i els meus dos plats preferits, la truita de patates i les costelletes de xai arrebossades, boníssimes!!! De postre m'encantava la crema de Sant Josep i les macedònies de plàtan i maduixes que hi posava sucre i fèia un suquet, tant el iaio com jo, llepàvem directament del plat.

Ara, per les condicions d'ella, ja no pot cuinar tant com abans, és velleta i les cames no la porten, però quan vaig visitar-la no fa gaire, vam recordar amb llàgrimes als ulls aquells meravellosos àpats dignes dels déus.

Ja amb en Jordi em vaig començar a entrenar a la cuina, però només sabia fer quatre cosetes, tot i que sempre les va agrair molt.

Amb el meu xicot que és cuiner, durant tot aquest any ha estat ell cuinant per mi, ja que el seu horari li ho permetia. Ara té una feina que no li ho permet, acaba tard i sóc jo la que cuina. Doncs m'encanta i ho passo de conya. Només faig que recordar a la meva iaia i m'imagino la satisfacció que ella sentia de veure les nostres cares de felicitat. Doncs a mi em passa el mateix, quan el veig tan content encara tinc més ganes de fer-ho bé.

Tot ho dec a les mares que he tingut. Gràcies mama, gràcies iaia, gràcies tia.

Wednesday, 14 April 2010

Llibertura

Llibertat més cultura. Aquesta és la única manera que tenim de ser persones de veritat. Ara ja fa temps que no escric i tinc tantes coses a dir que no diré res en concret.

Roma, la catedral de Barcelona, Santa Maria del Mar, coques de coco i xocolata i atres de maduixa, mones, la Júlia i l'Aleix, Vilanova, Sant Feliu, la Paula, els bessons, Offradio, aniversaris i sants, els avis, el zoo, el mar, new trainers, Nanjing, truites de poma i pernil, ah!!! i poemes romàntics de la meva mare .................

Let yourself flow with nature, but if you can change it build cathedrals (or Spring water fountains).

Saturday, 13 March 2010

Master

We shouldn't conceal our contempt when there is pain and suffering, but in my case I am not bold enough. Why? Ask my stupidity.

Disguising myself like an actor behind the mask, tragedy, comedy, whatever makes them laugh or cry. Catharsis is not always the way, however, it helps.

I want to get out and break free!!!!!!!!!!!!!

I regret it deeply, but my stupid brain told me to do it. I miss you master, why did I leave you? You are happy and this is all I want, I had to do it in order to release you. You are a happy man, and I miss you, more and more every day. You are the best. Long life to you, master.

Sunday, 21 February 2010

Collage

Suposo que el segle XX ha estat el segle del trencament en tots els sentits.

L'art, que sempre és l'expressió sublimada material del pensament humà, en el centuri passat, s'ha caracteritzat pel desglossament i reenganxament. El què en podríem dir collage.

Doncs sí, Fellini també fa collage. Les seves pel.lícules són un collage.

"La Dolce Vita" comença amb un helicòpter, amb Marcello i Paparazzo a l'interior, que transporta una estàtua d'un Crist. Això què és? Doncs, simplement, ell té ganes de introduir una escena a la pel.lícula que es donava en aquell moment a Itàlia i que trobava còmica o mística o el que fos: el transport en helicòpter de cristos, àngels i verges d'un lloc a l'altre.

La última escena d'aquest mateix film també és quelcom que a ell el va impactar de jovenet, la pesca d'un "monstre marí" (un pobre peix lluna, una preciositat marina, avui en perill d'extinció), quan Marcello està a la platja.

Ell adora les desfilades també, siguin de bisbes i cardenals, de pallassos i trapezistes, de prostitutes i vagabunds, o d'aristòcrates i burgesos. També quelcom típic del segle XX: les desfilades militars fossin feixistes o comunistes, tant li fa.

I els somnis plasmats en dibuixos i manuscrit, sempre collages, que tenen aquell punt de real, mític i fals alhora, però sempre font de creació de l'artista, el músic i l'inventor.

Assaborint Fellini, recordem Picasso i acabem amb Bob Dylan. Tots ells creadors de collage i un collage en sí mateixos, genis amb múltiples personalitats.

Saturday, 13 February 2010

Evila



És el que van patir la gent de Barcelona, la onada diabòlica que va començar als anys 30 com a conseqüència d'ambicions, bogeria, estúpids rencors i guerres des dels inicis del poblament del continent que duu el nom de l'"amant" del toro Zeus.

Es va lluitar per la llibertat. Com bé ha dit ella, era una resistència no passiva, sinó activa. Contruccions de volta catalana amb el maó característic, resistents com la música, i segures com la llei de la gravetat.

Estudis d'enginyers que ho aprovaven, permisos a l'ajuntament, associació veïnal i treball de tothom. Una quantitat censada de 1994 que demostren l'enginy i les ganes de sobreviure, per molt que es digués que la guerra duraria poc.

1936-1939 + 40 anys de Mr. F + 30 anys fins a l'obertura final i la demostració al món d'on es va començar a gestar la lluita per la llibertat i contra el feixisme.

Avui fa exactament 73 anys del primer bombardeig a Barcelona. Suma-li un fotimer de posteriors. Els assajos de "EVIL" per armar-la ben grossa al cap de dos anyets. Pim pam pum.

Requiem In Pace ànimes càndides.

Monday, 18 January 2010

Quim




Quin plaer descobrir el passat de Quim Monzó. El Centre d' Art Santa Mònica ha fet un treball esplèndid. Un monogràfic exemplar d'un dels tipus més intel.ligents i brillants que corren per aquests móns.

Un passat mogut i creatiu, força viatjat i sempre curiós que desenvolupa aquest Quim Monzó que molts recrdem dels comentaris d'opinió a La Vanguàrdia; i de, sobretot, les seves grans divagacions el.loqüents, agudíssimes, divertidíssimes i que han creat escola entre la sèrie de monologuistes que trobem actualment, del Persones Humanes.

Una bona estona que vam passar diumenge a la tarda, resguardant-nos de la pluja. I a prop de casa!

Per cert, no té un aire a Paul Auster, o viceversa?  Serà que els bons escriptors són també atractius, d'ulls seductors i els agrada New York.

Wednesday, 6 January 2010

Com la glòria a l'hora fumera


Ara ja fa anys, un matí de dissabte o diumenge (no recordo exactament), vaig somiar aquesta frase, juntament amb la imatge de l'alba. Serà aquesta la sensació de victòria?