Saturday, 26 September 2009

Leo



No recordo haver celebrat una Mercè anteriorment, però suposo que sí ho he fet. L'episodi vital a Londres m'ha absorbit tant (i positiva-ment) que tinc poca memòria dels moments a priori de la meva migració.

Doncs aquest any com que, a més, vivim en ple Raval tocant la Rambla, era força inevitable no celebrar-ho ni que fos veient la rua des del balcó de casa.

Hem començat la celebració anant a veure en Leo Bassi a meitat de preu, com a oferta de festa major (no perquè ell valgui la meitat, sinó perquè la butxaca ho agraeix). Doncs ens ha agradat molt. En Leo, parlant castellà amb un accent i molt vocabulari internacional (o si més no, europeu), fa tota una reflexió amb moltíssims moments d'humor i sempre amb un posat "challenging" sobre el present que ens toca, que fa que el públic no acabi de saber per quin cantó sortirà.

Fidel a les seves idees d'esquerres, Utopia és un sacseig a les consciències del públic. Ell exposa les seves idees i la seva filosofia de manera socràtica -sense tenir en compte que no hi ha diàleg sinó que és un monòleg. Mostra amb teatre dins el teatre i amb imatges en una pantalla al seu darrera (similar al "mite de la caverna") les seves idees, que no són les seves idees, sinó quelcom lògic i evident que cau pel seu propi pes i que no té discussió, sota la ironia i la lúcida clarividència del seu discurs.

Suposo que els crítics deuen haver destacat un parell de moments de l'obra: quan parla del seu avi a la WWI, i quan es vesteix de pallasso blanc amb el barret recuperat del seu avi. També tenen la seva funció educativa dins el context de l'obra. Ell és el pallasso-filòsof-creador d'il.lusió i somnis-d'esquerres.

La cultura de'n Leo es mostra en tots moments. Fill, nét, besnet i tàtaranet de pallassos revolucionaris, i magnífic pensador, sacsejador de consciències sota el vestit de buffon. Molt gran. Ah, i tenim el seu mitjó de record.

Monday, 14 September 2009

Fall and hazelnuts


En anglès americà, la manera més comú de dir tardor no és "autumn" sino "fall". Exacte, "fall": leaves fall, sky fall, rain fall, everything fall down, in a beautiful way.

Avui, hem tingut un inici extraoficial de tardor amb totes les de la llei. A Barcelona ha plogut amb aquelles ganes i els records que jo tinc de petita, començar l'escola amb una pluja torrencial i refrescant. A mi m'ha encantat especialment el color vermellós i màgic (que em recupera de la nostalgia d'Anglaterra i la meva infància combinades) del cel trencat per uns núvols vius, generadors d'aigua i de regust fresc tardoral.

Dissabte, quan vaig recuperar la nina, vaig recuperar els records que acompanyaven el vell palau al setembre plujós: la collita d'avellanes caigudes pel sòl castigat de la forta calor d'un estiu sever i llarg. Hazelnuts. 

Sky is falling down. Fall is coming up. Hazelnuts in September. Everything is alive again.

Sunday, 13 September 2009

Nina


He trobat la meva nina de drap de quan era petita! Tot gràcies a la millor de les tietes del món. La tieta més artista, generosa i guapa que hom pugui tenir, he tingut la sort de tenir jo.

Ella, sense saber-ho, ha estat guardant la meva nina i els seus vestits des de "my own D-Day" (I also experienced a not so good period in the past, happily gone and fairly overcome). Ella, sense saber-ho tampoc, m'ha protegit a mi i els records que el D-Day vaig decidir emportar-me al seu palau. Ella té un palau, sí senyora. Un castell ple de felicitat, bons records, molt d'amor, i ... la meva nina i els seus vestits!

Allà la vaig dur; ara farà 10 anys (quasi justos!) que la nina va anar, amb els seus vestidets, i altres records, a dormir, descansar i regenerar-se en el celler del la noble casa. Noble i sàvia, plena d'una energia ancestral capaç de conservar el bo i de curar les ferides. Una font de regeneració, de vida eterna guardada en el record bell dels que tenen el privilegi de experimentar-la en tots els seus racons. 

Doncs ahir ens vam retrobar, i ara, unint pensaments afins amb la tieta, quelcom que jo ja vaig pensar ara farà uns anyets, ho intentaré dur a terme. Que altres persones puguin admirar les divines joies cosides que una gran senyora fèia per mi quan jo era petita. Dissenys de la meva mare i mans cosidores de la hàbil i generosa senyora Antònia (Requiem in Pace) van donar-me, sense esperar res a canvi, quan jo encara media menys d'un metre. Moltes gràcies.

Saturday, 12 September 2009

11S, la Diada




El 09.09.09 ens van instal.lar internet a casa. Per fi hem reviscut. Ja estem connectats al món, a la civilització, quina meravella.

El 10.09.09 vam celebrar la nit 10 (crec que en diuen) i vam veure moltíssimes coses interessants. Una visita, també amb un punt de nostàlgia de les nostres arrels inexorables de la pluricultura catalana al nostre "beloved" barri: la sinagoga jueva, d'un enriquiment excepcional. Tot català és un jueu, oi? No seria la primera vegada que algú m'ha preguntat si jo era jueva, i el Rubén té un nom jueu.

Un cop d'ull al Fossar de les Moreres amb llumenetes per celebrar la diada amb destí proper a la dolça dolça visita a la nostra particular Willy Wonka Museu de la Xocolata al barri del Born, amb pastilles de xocolata com a tickets d'entrada. Molt enriquidora (en tots els sentits).

Una visita de luxe al antiquíssim Parlament de Catalunya. Estic completament fascinada. Al contrari de l'opinió de molts dels visitants, a mi em sembla molt gran el Parlament. Molt. I quina pau a dins una Ciutadella de nit.

Una final visita al nostre edifici veí més conegut: el Liceu. M'agradava més abans de l'incendi, però segueix essent espectacular.

Davant de casa hi ha el Palau Güell, però, per variar, hi havia una cua de nassos, així que vam decidir retirar-nos a caseta.

El 11.09.09 ha estat intens també. Una visita al MNAC passant per totes les sales i veient la fantàstica exposició de fotografies de Robert Capa i Gerda Taro.

Un repàs al D-Day era el que necessitàvem per coronar les fotografies de Capa del desembarcament de Normandia: la sèrie produïda per Spielberg i Hanks, "Band of Brothers", que ens va deixar un bon amic del Rubén.

I can't get no more satisfaction for these three days.



Thursday, 10 September 2009

Nostalgia


It's been raining lately. A very wet drizzle, deep, salty and abounding. Foggy and stoney sky.

Never experienced Nostalgia before, never missed anything nor anyone so deeply... Well, my mum once, long ago.

When I stepped that land for the first time, I couldn't rejoice myself more. I knew this was THE LAND. I knew how much I would miss it when I stepped it for the last time. I don't know if this was a brave move in my life or just another way of sacrifice (no-one forced me this time, for a change). Either ways, I regret it now.

However, I will carry on, as I always have done, and I will follow my destiny. All ways lead to THE LAND, and she will be engraved, like burning words, in my heart, forever. How can anyone feel so much love for a place, with its culture, people, landscape and every form of life? I do. I do.