Saturday, 16 May 2009

Lluna


Ja vaig fer un post en el que parlava de la lluna, però era en relació amb el Globe, el teatre de Londres on es repre-senten les obres de Shakes-peare.

Avui m'endinsaré en les aparences misterioses que poden tenir els somnis... Com que somio molt cada nit perquè el meu son és força lleuger degut ja a no sé què, me'n recordo bastant de tot. Si més no, aquesta nit passada, recordo haver somiat amb una lluna plena enorme, però grandiosa.

Aquesta lluna apareixia i jo només intentava fer-li fotos tota l'estona i la meva càmera estava com negra, semblava que no funcionava, o que no era capaç de capturar aquesta massiva lluna. Òbviament era plena, i semblava una mica de còmic, amb una orografia que era més ben aviatcom  dibuixada amb tinta blava a l'estil de còmics de superherois.

De tant en tant li demanava a una persona femenina, crec, no sé qui ¿? que es quedés quieta i així li podia prendre la fotografia amb la lluna darrera seu, com si fos una aurèola angelical.

Com en el fenomen físic que tenim a la "realitat", la lluna "es movia" (ja sabem que es mou la terra, la lluna, i tot plegat) però d'una manera força aleatòria, tot i així, sembla ser que jo sabia cap a on anava.

El que més m'escamava del somni, i ja porto uns dies somiant això, és que estic a prop del mar, i sempre és molt mogut, les onades són fortes, i si no, sembla ser que jo sento una atracció cap a aquest mar, no especialment pacífic, i em sento succionada. M'atrau, m'agrada, i alhora m'espanta. I la lluna allà al darrera, suposo...

La veritat és que aquesta lluna m'encantava, m'agradava moltíssim, no sé... I el tema del mar s'ha repetit des de fa dies, m'acabo despertant quan sembla que vaig a entrar-hi.

Algú sap què vol dir tot això???

Saturday, 2 May 2009

Llàgrimes biològiques


Les dones estem molt fotudes. Tenim el do de poder tenir una criatura a la panxa i donar a llum. Se suposa que tenim la gràcia dins nostre, però a vegades a costa de patir molt.

En el meu cas (suposo que en el de moltes o totes), normalment a causa de la pèrdua de l'òvul cada mes, pateixo un profund sentiment de desassossec i depressió. Ara mateix, escrivint aquestes línies, qui em veiés s'espantaria, perquè em cauen les llàgrimes dels ulls amb una desesperació que només pot tenir raons biològiques.

Avui és dissabte i jo hauria de ser feliç perquè és el meu primer dia de descans després d'una setmana dura, molt dura (potser massa). Però tinc dos dies de festa per davant gràcies al bank holiday de dilluns. No hauria d'estar saltant i ballant? Doncs no. I tampoc la vida em va tan malament com per estar sota aquest "spell" de deprimenta escandalosa. A més, estic en un estat tal de cansament, que m'he quedat al llit al matí fins quasi la una, i després de menjar poca cosa, m'he quedat adormida al sofà profundament.

Conclusió: això només pot tenir raons biològiques que, quasi sempre, són les més poderoses per crear un estat d'ànim d'aquest calibre (si no, preguntem als que tenen addicció a alguna substància, encara que de primera hagi estat per ordre del pensament).

Buf... quines ganes de que això em passi...