Friday, 25 December 2009

Game Over


Pain gone.... This guy has been joining me these two worst last weeks of endless pain. Something to think about.

Have a happy time everyone. I will, no doubt. I bl**dy deserve it.

Sunday, 29 November 2009

Pain

At the end, the one who never loved it's him. I always knew that. I still love him, and, for good or for bad, I will always do. I cannot say the same from him. That's why I left him, because he was causing me pain, and he knew that. WHY ME?????? I can't stand this pain...

Strength


Why I was stronger up there? I don't know. Well, I do. There's no doubt life there, even it can be tough sometimes, is wonderful.

People tell me, "It doesn't matter where you live, what it matters is with who you are and how you feel". I can't disagree the most. I am with someone who loves me, and who I love. And I don't think I am worse than I was, so I should feel the same, or even better. When people say "Oh, you should think of what you have, and then you'll see you have everything" I say "No. I don't. This place made me better, I was happy there, I loved it, I liked feeling part of it, I felt part of it". I don't feel part of my present now.

I was strong there because I fought for something I loved, I worked in something I loved, I lived somewhere I loved. I love it there. I am strong there.

I have everything. Yes. I have all this lovely memories plus something new I have to get used to. Yes, I do have everything, but once I feel like I do, because I feel a strong love for my London, and THAT will never change.

Tuesday, 10 November 2009

Hedgehogs

Durant un mes, més o menys, s'ha fet un seguiment de la colònia salvatge-autòctona d'eriçons europeus que viu al zoo de Barcelona. Sembla ser que és una colònia que duu (que se sàpiga) al voltant de cent anys vivint a les instal-lacions del zoo i la Ciutadella.

El Rubén i jo hem participat amb l'Equip Verd del zoo en aquest seguiment durant aquestes quatre o cinc setmanes. Ha estat una temporada de calor i s'ha pogut fer entre els mesos de setembre i octubre, sense el risc de que s'amaguin als seus caus per hivernar.

Cada vegada que hem anat, el Rubén i jo n'hem agafat un (fins i tot un dia en vam trobar dos), i la veritat és que fa molta il.lusió poder veure com encara hi ha animalons salvatges en una ciutat com Barcelona. El Rubén és tan bo trobant bestioles, que un vespre càlid i humit va trobar granotetes que havien sortit de les seves basses.

Van venir els reporters de "La Vanguardia Digital" el dia que vam trobar els dos eriçons, i els de BTV el dia que vam trobar-ne un i les granotes. El Rubén és molt traçut amb les bestioles.

Els anys que jo he viscut a Londres he tingut el privilegi de veure tot tipus de fauna, qualificada en un país com el nostre de salvatge, que en aquesta ciutat és més ben aviat urbana: guineus, corbs, esquirols, galls d'indi i, fins i tot en parcs com a Richmond o Hampstead Heath, cèrvols, conills, rucs, cavalls, i més que ara no recordo (sense oblidar els ratolins típics de dins les cases).

Per no deixar-nos malament, compensa aquí dalt a Collserola, que hi tenim senglars. I em nego rotundament a comptar les gavines o els coloms com a fauna salvatge a preservar.

En fi, veure animalets i una mica de verdura sempre és molt estimulant. Ho necessitem de veritat. I s'ha de donar les gràcies al Josep i l'Equip Verd del zoo, per realitzar activitats d'aquest tipus que donen esperances de vida fora de la humana, que predomina per tot arreu. 

Sunday, 11 October 2009

Gràcies


Jordi, mai mai mai mai mai et podré agrair tot el que has fet per mi. Has estat professor, guia, company, mentor, padrí, amic, i el més important, el meu salvador. Si no t'hagués retrobat aquell vespre a la filmoteca, jo ara no seria ningú. Potser no seria ni viva.

Gràcies per la teva grandesa, paciència, magnanimitat, amor, generositat, tolerància, saviesa, intel.ligència i fortalesa. No hi ha un altre persona com tu, ningú és tan bo i tan noble. Ets molt gran Jordi, molt.

Gràcies per cuidar-me, per tots els viatges, per il.lustrar-me, per ensenyar-me a pensar (com fas cada dia a les aules amb nanos i nanes de 12 a 18 anys). Gràcies per ser el filòsof platònic.

Vull agrair als teus pares el meravellosos que són per haver creat algú tan màgic com tu. Pel seu gran amor i la seva bondat. Són unes grans persones.

Un dia em vas dir que havies fracassat. Tot el contrari, la teva victòria és aplastant: has salvat una vida que anava a la deriva, que té més mèrit que crear-ne una de nova.

Gràcies.

Saturday, 10 October 2009

Respectum


A la plaça Reial, buida, semblant a una plaça italiana, amb les seves arcades de pedra, antigues, plenes de l'eco dels fusilats en èpoques pretèrites, seiem en Jordi, el Jesús i jo.

El Jesús em preguntava, "Per què?" i jo li dèia, consultant en Jordi primer, com solc fer sovint (encara ho faig quan el truco): 

"Aquest autor romà diu 'RESPECTUM!' perquè quan ell era petit, son pare li fèia prendre unes herbes al.lucinògenes que feien que el nano comencés a fer cares còmiques i deformades. El vell era pobre i d'aquesta manera s'estalviava anar al circ (¡¡¡!!!)" 

El poeta ho recordava amb horror i sempre que se sentia humiliat per qualsevol desgraciat que el fes canviar la cara, cridava 'RESPECTUM!' amb ràbia i desesper, aleshores li tornava la dignitat i la integritat que li havien robat de petit. Ell odiava el circ. El romà, és clar.

Suposo que el Jesús devia canviar la cara quan jo li explicava això.

-Somni de la nit del 08.10.2009-



Saturday, 26 September 2009

Leo



No recordo haver celebrat una Mercè anteriorment, però suposo que sí ho he fet. L'episodi vital a Londres m'ha absorbit tant (i positiva-ment) que tinc poca memòria dels moments a priori de la meva migració.

Doncs aquest any com que, a més, vivim en ple Raval tocant la Rambla, era força inevitable no celebrar-ho ni que fos veient la rua des del balcó de casa.

Hem començat la celebració anant a veure en Leo Bassi a meitat de preu, com a oferta de festa major (no perquè ell valgui la meitat, sinó perquè la butxaca ho agraeix). Doncs ens ha agradat molt. En Leo, parlant castellà amb un accent i molt vocabulari internacional (o si més no, europeu), fa tota una reflexió amb moltíssims moments d'humor i sempre amb un posat "challenging" sobre el present que ens toca, que fa que el públic no acabi de saber per quin cantó sortirà.

Fidel a les seves idees d'esquerres, Utopia és un sacseig a les consciències del públic. Ell exposa les seves idees i la seva filosofia de manera socràtica -sense tenir en compte que no hi ha diàleg sinó que és un monòleg. Mostra amb teatre dins el teatre i amb imatges en una pantalla al seu darrera (similar al "mite de la caverna") les seves idees, que no són les seves idees, sinó quelcom lògic i evident que cau pel seu propi pes i que no té discussió, sota la ironia i la lúcida clarividència del seu discurs.

Suposo que els crítics deuen haver destacat un parell de moments de l'obra: quan parla del seu avi a la WWI, i quan es vesteix de pallasso blanc amb el barret recuperat del seu avi. També tenen la seva funció educativa dins el context de l'obra. Ell és el pallasso-filòsof-creador d'il.lusió i somnis-d'esquerres.

La cultura de'n Leo es mostra en tots moments. Fill, nét, besnet i tàtaranet de pallassos revolucionaris, i magnífic pensador, sacsejador de consciències sota el vestit de buffon. Molt gran. Ah, i tenim el seu mitjó de record.

Monday, 14 September 2009

Fall and hazelnuts


En anglès americà, la manera més comú de dir tardor no és "autumn" sino "fall". Exacte, "fall": leaves fall, sky fall, rain fall, everything fall down, in a beautiful way.

Avui, hem tingut un inici extraoficial de tardor amb totes les de la llei. A Barcelona ha plogut amb aquelles ganes i els records que jo tinc de petita, començar l'escola amb una pluja torrencial i refrescant. A mi m'ha encantat especialment el color vermellós i màgic (que em recupera de la nostalgia d'Anglaterra i la meva infància combinades) del cel trencat per uns núvols vius, generadors d'aigua i de regust fresc tardoral.

Dissabte, quan vaig recuperar la nina, vaig recuperar els records que acompanyaven el vell palau al setembre plujós: la collita d'avellanes caigudes pel sòl castigat de la forta calor d'un estiu sever i llarg. Hazelnuts. 

Sky is falling down. Fall is coming up. Hazelnuts in September. Everything is alive again.

Sunday, 13 September 2009

Nina


He trobat la meva nina de drap de quan era petita! Tot gràcies a la millor de les tietes del món. La tieta més artista, generosa i guapa que hom pugui tenir, he tingut la sort de tenir jo.

Ella, sense saber-ho, ha estat guardant la meva nina i els seus vestits des de "my own D-Day" (I also experienced a not so good period in the past, happily gone and fairly overcome). Ella, sense saber-ho tampoc, m'ha protegit a mi i els records que el D-Day vaig decidir emportar-me al seu palau. Ella té un palau, sí senyora. Un castell ple de felicitat, bons records, molt d'amor, i ... la meva nina i els seus vestits!

Allà la vaig dur; ara farà 10 anys (quasi justos!) que la nina va anar, amb els seus vestidets, i altres records, a dormir, descansar i regenerar-se en el celler del la noble casa. Noble i sàvia, plena d'una energia ancestral capaç de conservar el bo i de curar les ferides. Una font de regeneració, de vida eterna guardada en el record bell dels que tenen el privilegi de experimentar-la en tots els seus racons. 

Doncs ahir ens vam retrobar, i ara, unint pensaments afins amb la tieta, quelcom que jo ja vaig pensar ara farà uns anyets, ho intentaré dur a terme. Que altres persones puguin admirar les divines joies cosides que una gran senyora fèia per mi quan jo era petita. Dissenys de la meva mare i mans cosidores de la hàbil i generosa senyora Antònia (Requiem in Pace) van donar-me, sense esperar res a canvi, quan jo encara media menys d'un metre. Moltes gràcies.

Saturday, 12 September 2009

11S, la Diada




El 09.09.09 ens van instal.lar internet a casa. Per fi hem reviscut. Ja estem connectats al món, a la civilització, quina meravella.

El 10.09.09 vam celebrar la nit 10 (crec que en diuen) i vam veure moltíssimes coses interessants. Una visita, també amb un punt de nostàlgia de les nostres arrels inexorables de la pluricultura catalana al nostre "beloved" barri: la sinagoga jueva, d'un enriquiment excepcional. Tot català és un jueu, oi? No seria la primera vegada que algú m'ha preguntat si jo era jueva, i el Rubén té un nom jueu.

Un cop d'ull al Fossar de les Moreres amb llumenetes per celebrar la diada amb destí proper a la dolça dolça visita a la nostra particular Willy Wonka Museu de la Xocolata al barri del Born, amb pastilles de xocolata com a tickets d'entrada. Molt enriquidora (en tots els sentits).

Una visita de luxe al antiquíssim Parlament de Catalunya. Estic completament fascinada. Al contrari de l'opinió de molts dels visitants, a mi em sembla molt gran el Parlament. Molt. I quina pau a dins una Ciutadella de nit.

Una final visita al nostre edifici veí més conegut: el Liceu. M'agradava més abans de l'incendi, però segueix essent espectacular.

Davant de casa hi ha el Palau Güell, però, per variar, hi havia una cua de nassos, així que vam decidir retirar-nos a caseta.

El 11.09.09 ha estat intens també. Una visita al MNAC passant per totes les sales i veient la fantàstica exposició de fotografies de Robert Capa i Gerda Taro.

Un repàs al D-Day era el que necessitàvem per coronar les fotografies de Capa del desembarcament de Normandia: la sèrie produïda per Spielberg i Hanks, "Band of Brothers", que ens va deixar un bon amic del Rubén.

I can't get no more satisfaction for these three days.



Thursday, 10 September 2009

Nostalgia


It's been raining lately. A very wet drizzle, deep, salty and abounding. Foggy and stoney sky.

Never experienced Nostalgia before, never missed anything nor anyone so deeply... Well, my mum once, long ago.

When I stepped that land for the first time, I couldn't rejoice myself more. I knew this was THE LAND. I knew how much I would miss it when I stepped it for the last time. I don't know if this was a brave move in my life or just another way of sacrifice (no-one forced me this time, for a change). Either ways, I regret it now.

However, I will carry on, as I always have done, and I will follow my destiny. All ways lead to THE LAND, and she will be engraved, like burning words, in my heart, forever. How can anyone feel so much love for a place, with its culture, people, landscape and every form of life? I do. I do.

Saturday, 27 June 2009

Nympha


Nympha is looking for something. She nearly got a job, luckily she will get it. She is looking for a flat and she's seen a few she likes, but still has to think about it. She also needs the job.

She is happy now. She is a passionate lady, born again. Loving soul, she loves her past but loves more her future. If she could be a fish, or a bird, or a lioness, even a fairy... She can do magic, oh yes, she can. She is living in magic.

She is in love, very. Not her fault and, at the same time, yes. So what? It is wonderful to be in love. Nympha is alive again. Satyr is with her.

Saturday, 20 June 2009

Ghosts


Do you believe in ghosts? ... I usually don't, until I find one. It turns out I have one in my room. I can feel it. He (I think it's a not so old and a bit naughty he) is in pain, or bored or I don't know, but he really wants to bother.

I think he is living in my room, because he's not very welcome at the rest of the house. The two strong females, especially the dog, keep him away of the other rooms in the house, obviously to live in peace.

But I am not so strong!!! Or at least, I don't really know how to deal with him. He is scaring me. He provoked a series of nightmares last night. At 4.30 I woke up until about 7.30. I had to switch on the light and play "Snakes" on my mobile phone. I called the dog, she loves me and came straight away. I believe she kept him quiet so I could sleep for about three more hours.

I felt something quite inofensive when I got into the room three days ago, and the funny thing is that I can see he just wanted to scare me last night. And I don't want to think the reason, but I can see he wants to keep some kind of sacredness I am not respecting. He doesn't like me. Is he from the old school, or just playing with me? I am a good person, come on! (I am not?)

I am alone tonight. He knows that, and just getting into the room my heart starts beating with an excess rate, my blood pressure goes high and I start panicking. Bleeding hell!!! I just hate that. I can feel the ghosts so easily. What shall I do? I won't be able to sleep tonight, I don't know. And obviously I can't get him out, it is HIS room. He's been there for a lot longer than me, that's for sure. I understand that. If I could I would just go. I don't want to interfere in anything, you know?

Wish me luck.

Thursday, 4 June 2009

Goddess change


I hear the wind. I hear the silence. I feel pain, endless pain... I need to get over this pain, the wind and the silence will help. Maybe the rain. Maybe the sound of the sunlight. Maybe the happiness hidden somewhere I am looking for, and I am just about to find.

I can see a lot of light, because it is a beautiful June. Juno, the goddess of the light and the earth, has blessed us with all the splendor. I can touch it. I can feel the warmth even in the coolness of the 4th of June in London. Exactly 16 years ago on this date I became a biological woman. It was nearly full moon, like tonight.

My inner moon is asking for this change. Every 8 years my life seems to experience a big change. It is time now.

Bye bye, lovely. Welcome, dear.

I feel pain, endless pain...

Saturday, 16 May 2009

Lluna


Ja vaig fer un post en el que parlava de la lluna, però era en relació amb el Globe, el teatre de Londres on es repre-senten les obres de Shakes-peare.

Avui m'endinsaré en les aparences misterioses que poden tenir els somnis... Com que somio molt cada nit perquè el meu son és força lleuger degut ja a no sé què, me'n recordo bastant de tot. Si més no, aquesta nit passada, recordo haver somiat amb una lluna plena enorme, però grandiosa.

Aquesta lluna apareixia i jo només intentava fer-li fotos tota l'estona i la meva càmera estava com negra, semblava que no funcionava, o que no era capaç de capturar aquesta massiva lluna. Òbviament era plena, i semblava una mica de còmic, amb una orografia que era més ben aviatcom  dibuixada amb tinta blava a l'estil de còmics de superherois.

De tant en tant li demanava a una persona femenina, crec, no sé qui ¿? que es quedés quieta i així li podia prendre la fotografia amb la lluna darrera seu, com si fos una aurèola angelical.

Com en el fenomen físic que tenim a la "realitat", la lluna "es movia" (ja sabem que es mou la terra, la lluna, i tot plegat) però d'una manera força aleatòria, tot i així, sembla ser que jo sabia cap a on anava.

El que més m'escamava del somni, i ja porto uns dies somiant això, és que estic a prop del mar, i sempre és molt mogut, les onades són fortes, i si no, sembla ser que jo sento una atracció cap a aquest mar, no especialment pacífic, i em sento succionada. M'atrau, m'agrada, i alhora m'espanta. I la lluna allà al darrera, suposo...

La veritat és que aquesta lluna m'encantava, m'agradava moltíssim, no sé... I el tema del mar s'ha repetit des de fa dies, m'acabo despertant quan sembla que vaig a entrar-hi.

Algú sap què vol dir tot això???

Saturday, 2 May 2009

Llàgrimes biològiques


Les dones estem molt fotudes. Tenim el do de poder tenir una criatura a la panxa i donar a llum. Se suposa que tenim la gràcia dins nostre, però a vegades a costa de patir molt.

En el meu cas (suposo que en el de moltes o totes), normalment a causa de la pèrdua de l'òvul cada mes, pateixo un profund sentiment de desassossec i depressió. Ara mateix, escrivint aquestes línies, qui em veiés s'espantaria, perquè em cauen les llàgrimes dels ulls amb una desesperació que només pot tenir raons biològiques.

Avui és dissabte i jo hauria de ser feliç perquè és el meu primer dia de descans després d'una setmana dura, molt dura (potser massa). Però tinc dos dies de festa per davant gràcies al bank holiday de dilluns. No hauria d'estar saltant i ballant? Doncs no. I tampoc la vida em va tan malament com per estar sota aquest "spell" de deprimenta escandalosa. A més, estic en un estat tal de cansament, que m'he quedat al llit al matí fins quasi la una, i després de menjar poca cosa, m'he quedat adormida al sofà profundament.

Conclusió: això només pot tenir raons biològiques que, quasi sempre, són les més poderoses per crear un estat d'ànim d'aquest calibre (si no, preguntem als que tenen addicció a alguna substància, encara que de primera hagi estat per ordre del pensament).

Buf... quines ganes de que això em passi...

Saturday, 25 April 2009

Mosques, abellots, voltors i escarabats


Serà el bon temps, serà el fred. Seran les flors de primavera, seran les neus hivernals. Serà el que serà. Però per què nassos sempre hi ha mosques al voltant de les flors primaverals i voltors al voltant de la carn dèbil? Serà la naturalesa? Serà.

Sembla que a la primavera i a l'estiu surten les mosquetes, els abellots i tota mena d'insectes en busca d'aliment o còpula. Sembla que a la tardor i a l'hivern apareixen els escarabats i els voltors en busca de carn dèbil i moribunda.

A la tardor i l'hivern estan assedegats, morts de gana i de fred, i són capaços d'anar de caça encara que la seva naturalesa no sigui valenta i coratjosa. Quan troben la presa, la volten, l'ensumen, s'hi acosten i la sedueixen fins aconseguir menjar-la. Quin plaer per aquests éssers aconseguir menjar allò que els caçadors no han pogut, tot i lluitar molt. Però quina poca dignitat i quina permanent insatisfacció.

A la primavera i l'estiu les mosques i abellots estan eufòrics, amb ganes de menjar-se la vida i d'assecar-la amb la seva fam i luxúria descontrolada. La flor que acaba de néixer es troba expoliada de tota la seva llavor i ha de morir per deixar pas al fruit. Quin engreix i empatx que agafen les mosques i els abellots. De tant que mengen han de perir el mateix dia al vespre, per al matí següent reencarnar-se altre cop en aquests petits macarrons voladors.

La naturalesa apetitosa de les preses és la causa, la responsable, la temptació, no? Aquests éssers no en tenen la culpa de ser així, és la seva essència, què hi poden fer?

Doncs jo dic, quina culpa tenen les boniques floretes de ser maques i atractives? Quina culpa en tenen les preses moribundes de tant treballar i donar-se als altres de ser la temptació dels voltors?

Sunday, 29 March 2009

Angels


Have you ever met an angel??? Segur que sí.

Jo fins ara no ho havia vist tan clar. He conegut un de petitó i un de gran. El petit té ara 2 anyets i el gran en té 22.

Quan els vaig conèixer, a l'Octubre, doncs el petit tenia 1 any i 8 mesos i era la coseta més delicada que he conegut en la meva vida. El gran tenia 21 anys.

La veritat és que em desfaig pels dos, però el què veig més sovint és el petitó, i puc assegurar ben bé que és un àngel. És la criatura més encantadora i delicada que he vist mai. És un petit tresor, una benedicció per als seus pares. Els pares ho veuen, i no poden estar més orgullosos. No havia vist mai uns pares tan conscients del seu petit tresor.

En els nens es veu més clara la delicadesa de l'ésser humà, però jo mai ho havia vist tan clar com amb el petit angelet. Amb dos anyets que té ho entén tot i ho repeteix, i és capaç d'escriure el seu nom! Escolta els contes atentament i juga amb una alegria que no havia vist mai abans. És un nen amb molt bon cor, no li cap al pit, i la seva mirada és impressionant. Tinc moltíssima sort d'haver-lo conegut, i és un gran honor per mi ser la seva cuidadora.

L'angelet gran m'estima molt, és ell qui m'ha trobat i em fa sentir molt feliç. És molt tendre i encara que no conegui l'angelet petit, està entusiasmat amb ell. Estimo moltíssim els dos angelets.

Bufff, quin post més tou... però ara mateix no hi puc fer més xD


Monday, 23 March 2009

Still alive

I am back, hopefully this time I will keep updating the blog more often...

A la meva vida estan passant força coses, i la veritat és que m'he emmandrit amb el blog. En aquests mesos han passat tantes coses que no cal dir res, o sí? Ha nevat a Londres, han mort uns quants famosos i molts que no ho són. També han nascut bebés, i jo en cuido uns quants que tenen dos anyets i estimo com si fossin els meus fillets.

Obama està al poder i l'altre dia va felicitar l'any nou persa-iraní (Nowruz) amb respostes de bon rotllo i de mal rotllo també (sempre hi haurà gent desagraïda...).

El meu calendari dels bombers està a punt de passar pàgina (encara que tots els bombers estan molt guapos), i sembla que força gent que conec està patint l'alèrgia primaveral. Jo avui estic a casa perquè sembla ser que el peix que vaig menjar ahir em va sentar malament, així que tinc l'oportunitat d'escriure al blog. Sembla mentida el cansada que estava, he aconseguit dormir unes setze hores i encara tinc son. Suposo que és la suma de molts factors.

Fa un dia ventós i gris, però la setmana passada fins ahir va ser increïblement assolellada, si més no força dura a la feina. Suposo que el sol em va ajudar a ser forta.

La meva fillola esà guapíssima.

He vist unes quantes pel.lícules dignes de comentar al blog, entre elles Gran Torino. Fantàstica, I love you Clint.
Vaig tan cansada que em dormo al bus i a les nits quan em fico al llit no puc ni llegir, així que la lectura la tinc completament abandonada...

A casa les coses han canviat. But I will always love you, Jordi, tu ho saps. Sempre seràs el meu Jordi.

Ens veiem aviat. Dedico aquest comentari a les ànimes que pateixen. La felicitat hi és, no ho dubtem.