Friday, 19 December 2008

Summertime in Venezia

Summertime (1955), és un film de David Lean, el primer que va fer fora del Regne Unit (i ja no va tornar-hi), protagonitzat per Katharine Hepburn (Bringing Up Baby) i Rossano Brazzi (The Barefoot Contessa). Venècia és la ciutat de la passió i la bellesa, l'escenari ideal per una relació de tremenda intensitat entre una dona nord-americana de mitjana edat, solitària, suposadament independent i auto-suficient, i un home italià, atractiu, passional i amant de la vida i l'amor.Ella, Jane, com a imatge del Quaker David Lean, és una dona que, per la seva reluctància a deixar-se anar als plaers de la vida, sembla venir d'un "background" protestant, reprimit i purità. Però a la seva edat, prop dels 50, decideix anar a Venècia. En busca de què? Del que mai ha experimentat ens els seus quasi 50 anys: la passió, l'amor per la vida, l'entrega total a una altra persona sense bloquejos mentals. A nivell conscient ella es convenç a sí mateixa que està cercant la "bellesa" exterior de Venècia a les places, canals i carrers, però ja des del principi, es pot intuir que ella, tota soleta, està cercant el veritable amor, allò que mai ha tingut.
Ell, Bernardo, ho sap, quan a San Marco la repassa amb la mirada (la meva escena preferida del film: com la mira amb desig fixant-se en el seu peu, embolicat amb una fina sandàlia, i la seva cama semicoberta per un vestidet vaporós d'estiu). Ell sap que ella el busca, que el necessita. I es troben. La delicadesa d'ella i aquest foc intern que la crema no passen desapercebuts per a Bernardo, i la força i passió per la vida d'ell no passen desapercebuts per a Jane.

Jane i Bernardo tornen a trobar-se quan ella veu una copa vermella (símbol tremendament sexual) a un aparador d'una botiga i vol comprar-la. Entra i pregunta pel preu. Un noi jovenet li demana d'esperar-se i apareix l'atractiu Bernardo. Ell la corteja com un mascle a la seva femella, i ella es desfà, resistint-se com pot, en un mar de nervis que encara alimenten més les ganes de Bernardo.

Ella es resisteix com pot als seus festejos, l'acusa de seductor i frívol, però ell la desitja massa com per deixar-la anar... Fins que ella atura la seva resistència i es deixa dur per la passió, per la vida, per la bellesa, i pel què és natural... Jane descobreix la veritable felicitat per primera vegada amb Bernardo.

És un film meravellós, bellíssim i molt tendre. Jane, encara que tard, descobreix la veritable felicitat, i no ho oblidarà mai més. Bernardo també descobreix una dona magnífica, molt sensible i delicada, i de ben segur que no n'ha conegut, ni en coneixerà mai cap altra com ella. I quin millor escenari que la bella Venècia a l'estiu?

Crec que a mi m'està passant el mateix...

Thursday, 18 December 2008

Zimbabwe in horror

Avui he llegit una notícia esgarrifosa. A Zimbabwe sembla ser que ha esclatat una epidèmia de còlera i porten arrossegant fam des de fa força temps. He vist una fotografia d'un noi sostenint una catifa, que tenia la seva família a casa, feta de la pell d'una vaca morta ja fa sis anys. Aquesta catifa, bullida i trossejada, serà el menjar que menjaran tota la família.

Quan penso en els problemes que jo puc tenir, us asseguro que llegir aquest tipus de notícies am fan sentir vergonya, petita i miserable, i qualsevol problema que jo tingui no és absolutament res al costat d'això.

I am so sorry...

Wednesday, 3 December 2008

Definitely no god/s



Per segona vegada faré honor a Mr Matthew Tree per la seva contri-bució a la lucidesa humana. No cal dir que estic un 1000 % d'acord amb les seves opinions en el seu últim llibre La vida després de Déu. Aniré més enllà, no són opinions només, sinó facts.

Jo tinc una experiència un pèl similar - guardant les distàncies- respecte a la "desaparició" de Déu (sempre partint ja de que no existeix) de la meva vida. Va ser durant la meva adolescència també. Igual que en Matthew, de petita, jo mai vaig fer massa intent d'interessar-me pel tema, ja que me l'havia d'empassar a l'escola (tampoc traumàticament) i mons pares tampoc eren molt pesats amb això, especialment mon pare. L'experiència de mon pare era considerablement hòrrida, havent passat la infància en un internat dels Escolapis a Puigcerdà (allà on aquest que no existeix va perdre la sabatilla, mostrant la gran àvia que tinc....).

Doncs a l'escola teníem referències constants de Déu, però a casa meva tot era com una mica progre i mig hippy, així que ho vaig tenir fàcil per desempallegar-me aviat d'ell. Vaig anar uns anys a la parròquia més que res per fer una mica de vida social i conèixer nois (no el millor lloc, us ho asseguro). Aleshores sí que, com en Matthew, em vaig dir "Va Cristina, fes un esforç, ja que estàs a la parròquia, a veure de què va això...". Doncs res de res, vaig intentar mistificar una mica les meves experiències, i a més de lligar poc, Déu no va fer mai cap mena de senyals de vida, res.

Va ser a l'institut quan ja la cosa va canviar radicalment. Una infància curiosa, una adolescència dura, experiències i observacions personals, unes àvies ràncies i enganxifosament catòliques, i les classes de filosofia del Jordi, em van fer veure clarament que això de Déu era un megatimo (com jo ja sospitava) i, com a gran adolescent rebel que vaig ser, m'hi vaig dilatar amb tots els ets i uts.

Quan als 15 m'havia de confirmar, jo ja fèia temps que no combregava, i vaig decidir amb una consciència com mai he tingut que no em confirmava pas. Vaig escoltar la cerimònia atentament, mentre els meus amics eren confirmats, i em vaig dir "què bé, deslliurar-me de tot això, sóc lliure com una perdiu". Quina satisfacció que vaig sentir.

Amb els anys he anat madurant i tinc una especial devoció per la lucidesa i la intel.ligència humanes, cosa que m'ha fet ennervar-me sovint davant de tanta obtusitat mental que hi ha pel món. També he après a passar d'això i a viure la meva vida amb tota la intesitat possible, cosa que fa que estigui en pau amb mi mateixa encara que vegi estupidesa per tot arreu.

En Matthew ha tocat un parell de temes que, essent ell anglès esperava que fes, un d'ells és l'Holocaust. Jo, des que visc a Londres, m'he interessat moltíssim per temes com la Segona Guerra Mundial, i l'any passat vam decidir anar a Polònia amb el Jordi. Vam visitiar Auschwitz I i Auschwitz II-Birkenau. Sense paraules. L'horror més horrible era davant meu, tot i que només vèia la buidor dels camps. Doncs, com bé diu en Matthew: Déu no existeix i l'Holocaust sí, i curiosament, aquest va estar recolzat totalment per, com a mínim, dues de les dos majors religions del món, el Cristianisme i l'Islam. Només per aquest motiu més val plegar veles. Està claríssim que això de Déu és una fal.làcia, el timo de l'estampeta, un farol.

Dèia que en Matthew havia tocat aquest tema com a anglès que és. Doncs sí, els anglesos tenen una visió encertadíssima de temes com l'Holocaust. També en Matthew, amb el seu català espectacular i meravellós de llegir, deixa anar aquest fantàstic regustet d'anglès culte i amb ganes de ser-ho quan exposa les mil i una desgràcies que la religió ha provocat, provoca i esperem que no provoqui per massa més temps.

Així que estic encantadíssima d'haver llegit un llibre que semblava que em sonava tot familiar... Sens dubte la documentació del llibre és esplèndida i il.lustra amb facts tot el que en Matthew Tree simplement pretén mostrar-nos sense tonteries i embalucs. És que tot plegat és tan obvi que fa cansat haver-se de repetir, oi Matthew?