Wednesday, 26 November 2008

Funny Python...s



En el blog del Jordi ja hi ha una ressenya sobre la nostra activitat de dissabte a la tarda. Després de la fallida de poder veure Of Time and the City (sold out!), mirant la cartellera del què oferien, vam descobrir que projectaven Monty Python and the Holy Grail seguit d'un Q&A (Question & Answer) amb Terry Jones com a convidat. La pel.lícula ha estat escollida com a emblema dels anys 70 per la revista de cinema Sight and Sound.

M'estalviaré els comentaris sobre la peli, que com tots sabem és hilarant, per centrar-me en el que, per mi, han estat dues de les millors activitats que he presenciat a Londres: veure a Terry Jones dissabte passat, i al ja citat i Michael Palin fa uns mesos a la mateixa sala del NFT, en honor de la primera projecció de la sèrie que van crear Palin i Jones abans de ser els fabulosos sis, The Complete and Utter History of Britain (1969).

Fa un mesos, quan van passar la projecció del què quedava de la sèrie del 69, ells no l'havien vista des d'aleshores, i va ser fabulós sentir-los entre el públic rient i fent comentaris. La sessió de Q&A, va ser molt divertida, Palin estava esplèndid i no parava de comentar i riure recordant els gags absurds i els moments de la filmació.

Doncs, com ja va quedar clar amb aquesta primera projecció, Jones i Palin van transmetre moltes de les bases dels gags que després sortirien a Flying Circus i als films posteriors. Per exemple, recórrer a temes històrics o llegendaris, però lligats a la història (d'Anglaterra especialment), com seria l'exhibició dels reis d'Anglaterra o la llegenda del rei Artús. També es repeteix la figura de l'historiador culte, vetust, parlant per la televisió, comentant esdeveniments històrics, com a personatge còmic. De fet, encara ara, hi ha programes d'història a la BBC on els presentadors, realment fan molta gràcia.

L'absurd, el posar reis com a tios completament rucs, el surrealisme i el fer conya de tot, els jocs de paraules, barrejar passat amb present... és el què és tan divertit dels Monty Python. Si hi afegim els fabulosos, divertidíssims i originals "cartoons" de Gilliam i les cançons creades i interpretades per ells mateixos, tenim el fatàstic i irrepetible còcktel Monty Python.

Tan de bo es torni a repetir una sessió d'aquestes i pugui tornar-los a veure (si pogués ser a Idle, Cleese i Gilliam també) en directe i sentir, com, modestament, responen les preguntes, més o menys encertades, d'un públic incondicional.

Friday, 21 November 2008

Words, perfectly, beautifully matched


Brooklyn, sí. Allà on sembla ser que Paul Auster viu i on va ubicar The Brooklyn Follies. La veritat és que Auster em deixa sense paraules. És un home atractiu en tots els sentits... No he pogut desenganxar els ulls d'aquesta novela en tres setmanes.

És un plaer als sentits el tastar les paraules de Paul Auster, les col.loca tan bé, amb tanta gràcia, intel.ligència, humor i desimboltura, que la que es queda sense paraules sóc jo...

La meravellosa fluidesa de llenguatge, fresc, bell, elegant, sensual, divertit, esplèndid entra per tot arreu i a qualsevol nivell. Les paraules li broten directament del pensament al paper, ja formades, com si fossin concebudes i escrites per una força inherent en la seva ment.

La història que narra és totalment verosímil i alhora totalment inverosímil, però sempre harmònica. Tot té un sentit, res del què diu és banal, i tot és absolutament imprescindible i meravellós. Sense oblidar amb quin detall passa dels pensaments subjectius a les dades factuals.

Els personatges són tots senzills en aparença però profundament rics i complexos en contingut. Cap personatge és menypreat, ni els aparentment positius ni les figures negatives. Totes les personalitats són valorades, en algún sentit, per la subjectivitat i omnipresència del narrador.

Tots naden en un mar d'un destí que ells mateixos dominen i alhora són dominats. Intueixen el seu destí i es deixen dur per les seves pròpies decisions. Els seus noms defineixen les seves personalitats, decisions i destins. Paul Auster diu que els noms li surten ja amb la història per davant i per darrera. Altres grans escriptors com Kafka i Dickens sembla que han experimentat aquest mateix procés. D'això se'n diu talent natural per crear històries i personatges.

Kafka, autor jueu que morí als 40 anys, és una claríssima referència per l'autor de New Jersey. Dins de la novel.la trobem una bona reflexió sobre autors de la literatura universal, tals com l'ementat Kafka, Poe, Mallarmé, Marlowe... I tornem a trobar literatura dins la literatura, novel.la dins la novel.la, i Auster dins Auster.

El que més m'ha especiat els matins en el bus 36 de casa a Victoria Station, cap a la feina, han estat els moments d'humor que em treien sorolloses riallades de la boca. "You should see your face, Uncle Nat. You look like you've swallowed a typewriter" hihihihihihi.

Paul Auster és un "natural born writer", i dels bons. Les reflexions que fa són fascinants. Llegint, jo tenia la sensació que allò que estava escrit em sortia de darrera l'orella, i això és la màxima intimitat que es pot tenir amb un escriptor. La seva companyia és la més agradable que he pogut tenir en molt temps.

Monday, 17 November 2008

Nightmares and dream world


La meva idea al blog era només de parlar de coses que m'alegren la vida, però els mals moments també són part de la meva vida, i ara estic passant un mal moment, bastant dolent.

Abans de seguir, no vull queixar-me sense disculpar-me cap a qualsevol ésser vivent que, de segur, ho passa pitjor que jo. Sento omplir línies del meu patiment que per qualsevol altra persona seria motiu de rialla.

Estic en una cruïlla vital. Suposo que sempre estem en una cruïlla vital, des que ens aixequem del llit fins que hi tornem (si hi ha la sort de tenir-ne un). Hem de donar gràcies de poder llevar-nos cada matí i estar vius, per molt malament que ho passem (sempre hi ha extrems). Bufff... Crec que he decidit canviar el tòpic del post i dir-l'hi: gràcies per tenir una vida considerablement bona. Ho sento per tenir la petita intenció de queixar-me.

L'únic que volia plantejar és què passa amb la ment humana. És plena de misteris i terriblement complexa.

Jo he nascut a Barcelona, i tothom que conec que l'ha visitada només fa que tenir bones paraules. Des de Londres, sempre tinc la sensació que en guardo bons records. Però, què em passa cada vegada que hi torno? Que visc un malson. Per mi venir a Londres va ser una alliberació. Tinc molts mals records d'infància, i de la família no en vull saber res. Per mi la família ha esta més un horror real que un bon inici de la vida (a part d'alguns detalls). L'únic que estimo de la ciutat són alguns amics i, suposo que també la mitificació que es fa de lluny de la pròpia terra.

Cada vegada que hi vaig pateixo en extrem, tinc la sensació que torno a LA SÒRDIDA REALITAT, i que tot el meravellós que he passat a Londres era només un somni que s'ha esfumat del tot. M'esgarrifa el pensar que he de tornar a Barcelona algun dia, i m'esgarrifa el fet que això m'esgarrifi. És un malson dins un malson. I no sé què fer. There is no way out. He de trobar la manera de superar això, tot plegat.

Estic veient que la meva ment ha positivat tot el que té relació amb Londres, el Regne Unit, i qualsevol altre país i ha negativitzat tot el que té relació amb Barcelona, Catalunya i Espanya. What to do? I don't know. La meva hipersensibilitat és tan gran que fins i tot em poso malalta de veritat. Ahir vaig tenir la baixada de tensió més gran de la meva vida i vaig passar un dia infernal, impedint al Jordi veure la seva família per dinar, havent de córrer a l'hospital. Una situació lamentable i patètica.

Torno a Londres i, tot i estar una mica fluixeta i amb febre encara, resulta que em recupero força ràpid... M'agradaria saber si tota persona que ha emigrat del seu país té la mateixa sensació. No ho sé, crec que les persones som molt complexes, la ment humana és tot un laberint, i per molt que racionalitzem les coses hi ha molts racons que se's escapem de les mans. Crec que una de les meves sortides podria ser seguir escivint, ni que sigui poquet i absurd. Si no, no sé com en trobaré la sortida, la resposta i la pau interior que tant necessito.

Tot i que sembli frívol, he publicat una foto dins d'aquest post. La necessitat de crear bellesa al meu entorn és superior a la meva covardia. I recordem que ja estic a Londres. Un lloc que, de moment, em dóna forces.

Monday, 10 November 2008

The most beautiful fairy tale



Com que el Jordi ha estat molt malaltet, aquest cap de setmana ens hem quedat a caseta. El dissabte a la nit vam decidir veure una peli i, aquest cop vaig escollir jo: The Fisher King. Una pel.lícula que el meu pare i la seva dona m'havien dit que era molt bonica, ara ja fa una colleta d'anys... Doncs fins dissabte, estava a la meva llista de pelis a veure abans que vingués un cataclisme. Doncs me n'alegro profun-dament d'haver-ho fet.

Terry Gilliam és un ex-Monty Python ple de fantasia. Els seus films m'agraden per "default". Brazil ja em va entusiasmar fa una pileta d'anys: fantasia, vitalitat, somni, surrealisme, món imaginari, llibertat... Jeff Bridges, a part de ser un home tremendament atractiu, és un actoràs que m'atrau especialment en els papers i pel.lícules que escull. No cal parlar de Robin Williams, cada vegada que el veig a la pantalla, m'arranca les llàgrimes dels ulls... És un excel.lent actor que em produeix una extrema tendresa.

Doncs suma aquests tres pilars, dues fantàstiques actrius com Mercedes Ruehl i Amanda Plummer, New York i la màgia i imaginació de la meravellosa història, i el resultat són dues hores d'immersió en el més bonic dels contes de fades. Hi ha elements de fantasia per tot arreu, en el què es barreja cordura i bogeria, amor i dolor, comèdia i tragèdia, ambició i humilitat, aventura i quotidianeïtat, somni i realitat i, sobretot, bellesa. Tot envoltat per un New York de somni i màgia digne del surrealisme de Monty Python i el cartoonisme del còmic americà.

La història de Jack i Parry és la cerca del Grial, de les croades, dels castells i els cavallers vermells. És la història de la tragèdia, de la pèrdua d'un ésser estimat. La història del destí, del sentiment de culpa transformat en amor, de la redempció. Una bonica història d'amor i redempció amb croada medieval i romanç al New York yuppie de principis dels 90.

Una delícia, que no sé per què he tardat tant en veure.... Crec que jo encara havia d'aprendre moltes coses i la pel.lícula només esperava ser apreciada en el moment adequat.

Dedicat a totes les persones plenes d'imaginació, un món interior ric i creatiu. Què faríem sense elles?

Saturday, 8 November 2008

Thanks Matthew


El "highlight" d'aquesta setmana que acaba avui, ha estat una magnífica xerrada a la LSE (London School of Economics) amb Paul Preston com a "host" i Matthew Tree com a protagonista de la sessió.

Matthew Tree, prou conegut a Catalunya, va néixer a Londres ara farà uns anyets. Va aprendre el català i va anar a viure a Catalunya fa 24 anys. Ha escrit una bona colla de llibres quasi tots en català (contes, assaig, relat curt, ficció), alguns traduïts al castellà i a l'anglès. També ha participat en programes de TV a Catalunya i Anglaterra i ha escrit un bon gruix d'articles en català i en anglès.

El seu punt de vista sobre Catalunya, la seva llengua i la seva gent (nascuts o fets allà), que per la meva lectura d'Aniversari ja me'n fèia una idea, em va tocar profundament.

Paul Preston va fer una breu introducció de l'autor i després el va deixar llegir el seu assaig sobre la catalanofòbia general a Espanya. Tothom estava en silenci escoltant el seu bensonant i delectable anglès. Jo, des d'un racó de la taula, no podia deixar d'escoltar una part de la meva vida. Sembla que Matthew Tree estava expressant trossets de la meva vida quan explicava anècdotes que alguns catalans li han anat confessant al llarg dels anys. Un sentiment de profund rebuig per part d'un país, el qual t'odia però no et deixa anar, et té agafat i t'humilia en constància i com a prerrogativa per definir-se ell mateix.

Alguns dirien que els catalans son victimistes. No pas. Jo no sóc victimista, tinc molt orgull i el cap ben posat (com moltíssims catalans), tant, que crec que és precisament això el que molesta a aquells que em provoquen. El fet de mostrar-se tolerant de manera quasi-gandhiesca és el que treu de polleguera al que ataca. Doncs l'actitud catalana tendeix a ser aquesta. No deixar-se enfonsar per els bufetades sinó tot el contrari, créixer interiorment a partir d'aquestes.

Una altra cosa que també pot molestar profundament, és la gran acceptació, que amb els anys ha millorat moltíssim, de tot allò que no és de la pròpia cultura. És a dir, les ganes d'aprendre de tothom i el respecte pels altres i la seva manera de ser. Catalunya sempre ha mirat cap a la resta del món, per aprendre i millorar. Aquesta actitud és la que reivindica civilització, progrés, respecte i estimació.

Doncs tornant a Matthew, la seva xerradeta em va semblar d'una empatia i tendresa tan gran que l'únic que se m'acudeix dir és que, en un petit lloc del món, on s'hi viu un dolorós, constant i latent rebuig (fins i tot pels teus semblants i a la teva terra), vingui un angelet del nord i t'ofereixi el seu amor, et fa revifar com una papallona en primavera. La declaració d'amor que Matthew ha fet a Catalunya no es pot expressar millor en paraules de com ell ho fa, amb un sentiment de profunda empatia que qualsevol ànima sensible és capaç de captar i apreciar.

Thanks a lot for your love and sympathy, Matthew.

Thursday, 6 November 2008

Victory, Future, Hope



Barack Obama ha guanyat les eleccions. Estic extremadament contenta. La BBC 1, un cop anunciada la victòria de Barack Obama (molt esperada per molts), va emetre imatges de Dr. Martin Luther King Jr. amb llàgrimes als ulls expressant la seva esperança de que en un futur, el col.lectiu afroamericà fruïria dels mateixos drets que els blancs. No hi ha cosa que em doni més alegria que veure la progressiva realització d'un desig simplement legítim d'un dels grans polítics del segle XX. La victòria de Barack Obama és la victòria de la justícia, el progrés i l'esperança.