Wednesday, 22 October 2008

Reversing time



Porto uns quants dies sense dir res al blog. Les raons són vàries. Algunes són tristes i d'altres simple-ment són per estar perdent literal-ment el temps en altres coses prou banals.

Doncs perdre el temps no sé si és el que fa Benjamin Button, però sí que té una experiència peculiar del pas del temps. Qui no ha imaginat mai viure la vida del revés? Si més no, jo sí. Més d'una vegada jo li havia comentat al Jordi que potser valdria la pena néixer vell/a i morir bebé. Doncs, per prou absurd que sembli, Scott Fitzgerald ja va tenir aquesta pensada fa uns quants anyets. Per ell, aquest conte era el més divertit que havia escrit mai i alhora una de les seves històries preferides. Però sembla ser que, a part d'ell mateix, no va interessar massa a ningú.

Com un pot imaginar, jo ho he llegit en format novel.la gràfica, adaptada per Nunzio DeFilippis i Christina Weir amb "vintage style" il.lustracions de Kevin Cornell.

The curious case of Benjamin Button, com ja he introduït, és la història d'un home que neix com a vell de 70 anys i mor bebé. Ja des del primer moment sabem quants anys viurà. Però sembla que ell no acaba de saber què passa, i el perquè tothom està tan estranyat i alhora emprenyat amb ell.

És la història d'un incomprès que va al revés de tothom i que la seva vida acaba tenint un final que em va arrancar alguna llagrimeta. Tot i que sabem que morirà bebé, però el procés de pèrdua de la consciència i autonomia té un punt de tragèdia que, no ens enganyem, ens fa molta por. No cal tenir una evolució inversa per ser un incomprès, oi? Ni morir bebé per perdre la consciència.

Dedico aquest post als incompresos i als que han perdut la consciència.

Friday, 10 October 2008

Paul, David, Art and Paul



La veritat és que l'excursió a Liverpool va donar molt de sí, entre moltes coses saber que el meu amic Jordi de Barcelona, actoràs i gran empre-nedor, té família pel Lancashire. Això va ser la guinda.

I el que es refereix a nosaltres, doncs a part de passar-ho molt bé, una mica de fred i mullar-nos, vam descobrir una ciutat gupíssima, kitsch i atractiva. Com que el Jordi (el meu) ja n'ha parlat al seu blog, jo només parlaré del llibre que em vaig llegir la nit de dissabte que plovia a bots i barrals (quan se'm van podrir les botes....).

Després de l'èxit de Monsieur Leotard vaig comprar-me dos novel.les gràfiques. Totes tres novel.les tenen força en comú, la subjectivitat, la psicodèlia i el surrealisme, tres conceptes molt desenvolupats (i els dos últims creats) al segle xx.

City of Glass és una novel.la que Paul Auster va escriure l'any 1982. Filosòficament parlant (si és que hi arribo...) podríem dir que és una deconstrucció de la filosofia del llenguatge, la tendència més clara dels pensadors del segle xx (el llenguatge defineix la realitat). Paul Auster, "philosopher-turned-novelist", desenvolupa una certa teoria dins la història sota el nom d'altres autors, i l'esquizofrènia de personatges amb múltiples identitats, que acaben no separant-se les unes de les altres, posa com a cúspide narativa El Quijote, la Novel.la per Excel.lència on el concepte d'autor és borrós. La ficció i la realitat es confonen, els pensaments i les paraules prenen forma real fins arribar a un final terriblement esglaiador que em va deixar seqüeles per un dia...

Paul Auster és el creador de la novel.la, i l'empresa d'Art Spiegelmann, que a continuació explico, té molt d'èxit. Spiegelmann (autor de Maus, gran novel.la gràfica també) decideix adaptar City of Glass a novel.la gràfica, que és realment una idea molt ambiciosa. Per aconseguir-ho acaba necessitant dos autors: David Mazzucchelli i Paul Karasik. La feina d'aquests dos grans il.lustradors és insuperable. Aconsegueixen captar en imatges uns conceptes, idees i sentiments d'una complexitat i abstracció filosòfiques amb gran bellesa i precisió.

Amb tota aquesta suma d'autors per aconseguir la novel.la gràfica (Auster també hi posa de la seva part en l'elaboració), l'esquizofrènia en la germinació d'un text, acaba sent una realitat. La realitat i el llenguatge són un, i els textos sempre són la suma de múltiples autors. Un pas més enllà de Descartes: parlo, escric, ergo existeixo.

La veritat, no entenc com encara no està més ben considerat i respectat el gènere de la novel.la gràfica o el còmic. Està ple d'obres d'altíssima qualitat amb continguts filosòfics i artístics insuperables.

Bé, també el cap de setmana em va servir per comprar-me el vestit pel bateig de la Paula i unes botes noves (per corrupció líquida de les altres) que són ni més ni menys que "cowboy boots".

Monday, 6 October 2008

The Supreme Girls



Doncs sí, The Supremes, el millor grup femení vocalista de la història de les "girl bands". Al V & A Museum estan fent una exposició que dura fins el 19 d'octubre sobre la història de The Supremes a través de la col.lecció de vestits de Mary Wilson, la membre del grup que va estar des del principi fins el final.

L'exposició recull, a més dels preciosos vestits que duien les noies, una mica de la història de Black America centrada en la immigració durant els anys 30 i 40 dels afroamericans del sud del país (New Orleans i les zones rurals empobrides) cap a les ciutats industrials del nord, Detroit, Chicago i Cleveland. A Detroit es va desenvolupar amb força l'anomenat "Big Three": les fàbriques de cotxes Ford, Chrysler i General Motors. Molts treballaven de dia a les fàbriques i de nit cantant o tocant als night clubs "During the day making the cars, at night playing in the bars". Duke Ellington, Nat King Cole i Billie Holliday són tres dels famosos músics que van portar el jazz i el blues del sud a Detroit.

A l'any 1959 Berry Gordy va crear el que seria la famosa Motown Records que ha creat escola. Ja al 1959, Florence 'Blondie' Ballard, Diane Ross, Mary Wilson i Betty McGlown van fer una audició sota el nom the The Primettes. Més endavant sense Betty i sota el nom de The Supremes.

El que les caracteritzava era un estil de cançons molt ballables amb un ritme pop i enganxós que feia ballar blancs i negres. I sobretot aquella imatge de glamour que encara ara no s'ha superat, sino continuat en tot cas. Tot va ser creació de la Motown, que va crear figures després com Marvin Gaye, Stevie Wonder, The Temptations, etc. El que és conegut com a "Motown Sound". Insuperable, què seria el segle XX sense la meravellosa creativitat i qualitat de la "black music"?

A l'exposició també es fa referència a la lluita pels drets civils de la població afroamericana liderat per grans personatges com Martin Luther King i Malcom X, tots dos assassinats, i els moviments antiguerra del 1968. I la gran importància dels soldats afroamericans que van haver de reclutar per lluitar al Vietnam, el partit "The Black Panthers" i la marxa per la llibertat de l'any 63. Tot això dóna un gran significat molt més transcendental a The Supremes, un significat de llibertat, bellesa, poder per els afroamericans (i a més dones!) que explica l'èxit encara ara d'aquesta banda de dones guapes, glamouroses i amb talent.

Wednesday, 1 October 2008

Monsieur Leotard


Doncs quina influència més gran la dels meus pares i el meu germà a casa de petits!!!

Tots uns grans lectors empedernits (encara ara). I jo... doncs sempre he tendit més a la imatge. La pintura, la fotografia, el cine, etc. Però mon pare i, sobretot mon germà, van ser pujats amb el còmic. En el cas del Dani és una passada!!!! Li encanta! Són ells dos qui em van introduir a la historieta amb imatge, i especialment el Dani a la novel.la gràfica.

La última que m'he llegit es titula The Amazing Remarkable Monsieur Leotard, creat per Eddie Campbell i Dan Best. És una petita obra d'art, tant en contingut escrit com il.lustrat. Té un caire retro que sedueix el més escèptic, i a mi personalment m'entusiasma el món del circ.... I a qui no, oi?

La història és molt bonica, té elements d'aventura, amistat, amor, romance, pas del temps, humor, somnis, màgia, realitat, color, bellesa, ànima, absurd, freaks, gent i animals extraordinaris, viatges, globus, vaixells..... És una petita delícia recomanable a tothom.

Dedicat al món del circ (especialment el circ Raluy) que em va fer plorar d'emoció fa dos nadals al port de Barcelona.