Sunday, 28 September 2008

Farewell Mr Newman



Havia promès parlar de la segona pel.lícula, però resulta que s'hi han afegit altres pel.lícules i un esdeveniment important dins la història del cinema: la mort de Paul Newman. El Jordi s'expandrà molt més parlant del gran actor, ja que ell és el verdader cinèfil de la casa, hehehe.

Només faré una petita referència, Paul Newman era un paio bastant sa que va estar casat molts anys amb la mateixa dona (si tinc bistec a casa perquè anar a buscar una hamburguesa? segons les seves mateixes paraules) i va fer papers sempre molt molt masculins i poderosos però mai va fer de psicòpata, si no recordo malament.

Good Bye Mr Newman.

No Country for Nobody


Javier Bardem i Johnny Depp són els dos psycho roles que he vist aquesta setmana: No Country for Old Men i Sweeney Todd. Millor la primera que la segona.

No Country for Old Men es la pel.lícula més pessimista-nihilista, però en el fons nogensmenys que realista que he vist recentment. Bardem té aquesta aspecte psicopàtic que en el fons crec que l'acompanya en alguns altre films com Jamón Jamón. Jo crec que tots els obsessos sexuals tenen un punt de psicòpata, no? I viceversa. També per això els psicòpates tenen un punt d'atractiu (evidentment vistos des de fora, millor no acabar sent la víctima d'un d'ells). Però reconeguem que ens atrau el fet de poder-nos posar a la pell del psycho com a joc intel.lectual (i més, què carai!). A Jamón Jamón Bardem està més sexy, però l'anglès que parla a No Country for Old Men està molt aconseguit.

Doncs Bardem no és tampoc el més atractiu de la pel.lícula, sino la idea filosòfica final: "in the old days nothing was better, there have always been bad people and there is no way out to this" (en paraules meves resumint la idea final). El sheriff, Tommy Lee Jones, està concvençut que abans els homes de llei tenien molt coratge i és un enigma com s'ho fèien per acabar amb els "baddies" i creu que tampoc els "baddies" eren tan dolents. El fet és que ni els sheriffs tenien tan coratge i els "baddies" eren igual de dolents que ara. Així que "there is no point" en mitificar. Ja sabem de què va el món, no?

Les interpretacions excel.lents. Molta adrenalina.

Thursday, 25 September 2008

Similarities




The Lavender Hill Mob
i The Ladykillers
(es veu la diferència entre Alec Guinness i Peter Sellers?)


Porto SIS dies amb un constipat impressionant. Havia decidit parar-lo jo amb paracetamol, però començo a sospitar que potser se m'ha despertat alguna mena d'al.lèrgia, perquè això no és normal. Està durant massa. Bé, doncs a part d'estornudar de valent, tossir, mocar-me i estar enganxada a l'ordinador perdent el temps, he vist amb el Jordi un parell de pel.lícules molt interessants. Una és una comèdia i l'altra un thriller nihilista.

The Lavender Hill Mob (Charles Chichton, 1951), protagonitzada per Alec Guinness (Lawrence of Arabia, de David Lean, i Star Wars, de George Lucas) i Stanley Holloway (Brief Encounter, de David Lean i My Fair Lady, de George Cuckor) estan terriblement divertits.

Stanley Holloway era un actor còmic famós pels seus monòlegs, que apareix en alguns films emblemàtics sempre conservant aquest aspecte de la seva personalitat, la comèdia.

Alec Guinness, actor versàtil com pocs, conegut per ser capaç de personificar un xeic àrab a Lawrence of Arabia, o d'adoptar la personalitat d'un vell Fagin a Oliver Twist (ambdues de David Lean), també apareix en alguns films com a actor còmic. En el cas de The Lavender Hill Mob jo hi veig moltes similituds amb The Ladykillers.

Totes dues són produccions de la "sweet" productora londinenca Ealing Sudios, on hi apareix Guinness fent de "naughty man" interessat en fer malvestats (els difereix la naturalesa de les malvestats, a la primera és "només" un furt, a la segona, hi ha un punt de psicopatia del personatge); i finalment, i el que més gràcia ens fa al Jordi i a mi, és que hi apareixen sempre unes velles que són les mestresses de les pensions on Guinness va a viure. De fet, els personatges es redueixen a un grup d'homes dolentots i unes velles molt velles que sembla que no se n'adonin de res pero no és així.

Com que és bàsicament una comèdia, ens ho vam passar bé veient-la, i també vam observar que Guinness ens recordava Peter Sellers. És a dir, al contrari, Peter Sellers devia basar-se en Alec Guinness quan va fer el personatge d'Inspector Clouseau a The Pink Panther. Sembla que Alec Guinness i la seva versatilitat és tot un punt d'inspiració per Sellers. Sembla que tot devia començar a The Ladykillers on Alec Guinness comparteix pantalla amb Peter Sellers.

També fa gràcia destacar una aparició fugaç a l'inici de The Lavender Hill Mob d'Audrey Hepburn com a "Chiquita". Més tard compartirà pantalla Stanley Holloway a My Fair Lady. Ah, i el detall que el film va guanyar l'oscar per millor guió i Alec Guinness va ser nominat a millor actor.

En el següent post parlaré del segon film interessant que he vist, que amb aquest m'he enrotllat com una persiana (el que fa estar malalt....hehe).

Monday, 22 September 2008

Open House




Dissabte fèia molt bon dia i vam decidir sortir. Més o menys ja ho teníem decidit perquè aquest cap de setmana passat s'esdevenia Open House. Un cop a l'any cap a finals de Setembre, quan acaba l'estiu, hi ha un nombre d'edificis, que no es poden visitar normalment o s'ha de pagar, que estan oberts al públic gratuïtament i amb allò que ens agrada tant dels anglesos, tours guiats per persones molt professionals.

Doncs dissabte vam decidir acostar-nos a Marylebone, on hi havia un nombre d'edificis oberts. El primer que vam visitar va ser the Asia House. Una casa de construcció molt curiosa, les escales, llars de foc i estanteries són disseny de l'arquitecte Sir John Soane.

Soane era un arquitecte fill de la il.lustració, (1753-1837) i el seu estil és el que s'anomena neo-clàssic. Alguns dels seus edificis més emblemàtics son the Bank of England, Dulwich Picture Gallery, Holy Trinity Church (a Marylebone) i casa seva, Sir John Soane's House, que ara és un museu magnífic. En aquesta casa ell hi té peces molt guapes d'Egipte, Grècia i Roma entre d'altres.

Doncs, com es pot veure, la casa d'Àsia de Londres està en un edifici totalment pro-occident, amb estatuetes grecorromanes i racionalitat neo-clàssica. East and West merged togehter.

Diumenge encara va ser millor. El Jordi estava interessat en visitar l'aeroport de Croydon, i jo, des que visc a Londres que se m'ha despertat l'interès per l'aviació, sobretot de l'època d'entre guerres i WW2. L'aeroport va ser construït com a base de defensa contra el Zeppelins que bombardejaven Londres durant WW1, és de l'any 1915. El primer aeroport del món.

La terminal construïda més tard (l'any 28, crec), com bé va dir el Jordi, era molt més similar al que nosaltres coneixem com a terminal de tren que d'aeroport. Petita, amb els horaris tipografiats en panells i amb una torre de control similar al pis de dalt d'un far (allà on hi ha el llum). Els controls aeris es feien manualment, ja que el radar va ser inventat durant WW2. Hi havia un paio amb un telescopi gran i una mena de sextant que divisava els avions que sortien i arribaven. Per saber la ubicació de l'aparell, feien servir ràdio i la calculaven depenent del que el pilot els dèia a uns 10 segons després. Impressionant. De fet, em costa força d'imaginar-m'ho.

El més maco de la visita va ser el guia. Era un senyor d'uns 80 anys que havia vist néixer l'aeroport, perquè son pare treballava allà i ell recorda amb molta exactitud i passió el seu primer vol. Va ser cap a l'any 38 (si no recordo malament), abans de la guerra i explicava amb detall com funcionava tot plegat. Els tickets van costar a son pare 6 pounds 50 penics per cap, com dues setmanes de sou aleshores. La cabina albergava 38 passatgers i anaven amb les seves maletes. Per mantenir l'equilibri de l'avió, pesaven també a les persones per poder-les ubicar adequadament a dins la cabina. Les cabines no estaves pressuritzades, així que si l'aparell pujava més de 10.000 peus la gent començava a desmaiar-se per falta d'oxigen.

Ens va explicar també alguns vols importants que es van fer des d'aquest aeroport, com a Austràlia, New Zealand i New York. Alguns fets per dones. Fantàstic.

Doncs el dia va acabar molt bé, però vaig tenir febre i avui tinc un constipat de ca l'ample. Però va valer la pena hehe.

Friday, 19 September 2008

Million Dollar Movie


Mr Eastwood ha demostrat ser el millor director del moment (i de fa temps) amb aquest gran film. No hi ha paraules per descriure tanta bellesa. És una pel·lícula bella, poètica, filosòfica, vital, valenta, lluitadora, emotiva, profunda, sàvia, vibrant i tot el que s'hi pugui afegir en una obra d'art. Hi ha pocs personatges i això permet aprofundir en la seva complexitat creant molta adrenalina, tensió i dolor a l'espectador.

Million Dollar Baby
, de l'any 2004, va guanyar 4 oscars: millor pel·lícula, millor director Clint Eastwood, millor actriu Hillary Swank i millor actor secundari Morgan Freeman. Potser mai els oscar van ser tan merescuts com en aquesta pel·lícula.

Hillary Swank està espectacular en tots els sentits, la seva bellesa està per tot arreu: en els seus valors, en el seu físic, en la seva lluita (real i metafísica) són d'una força espectaculars. Si un no està interessat per la boxa acaba trobant-li interès.

A continuació parlaré bastant de la pel·lícula. Si no s'ha vist i es vol disfrutar, millor no continuar llegint, perquè faig esment de molts detalls.

Maggie Fitzgerald (Swank) és una noia de 31 anys amb una vida molt dura, treballa de cambrera des dels 13 anys per guanyar-se la vida. Ve d'una zona pobra d'Amèrica i la seva família és complicada. La única persona que ella estima de veritat és el seu pare, que ja no hi és. El seu futur entrenador, Frankie Dunn (Eastwood), serà la figura paternal perduda, qui li donarà i treurà la vida (però la idea metafísica és que li DONARÀ la vida).

Frankie Dunn és un entrenador de boxa, el millor, i propietari d'un gimnàs on hi entrenen boxejadors. Frankie ha creat molts campions però se sent fracassat en molts sentits, cerca una pau interior que no acaba de trobar mai. És un personatge torturat interiorment, que té una relació trencada amb una filla que no apareix. Maggie Fitzgerald prendrà aquest rol de filla "adoptiva".

Eddie Scrap-Iron Dupris (el gran Morgan Freeman) és l'assistent del gimnàs i ex-combatent que havia estat deixeble de Frankie. En el combat 109, on va estar a punt de guanyar el campionat va perdre un ull. És un personatge ple de saviesa, amor, fidelitat a Frankie i el narrador omniscient de la pel·l'icula. En molts moments reflecteix la posició d'aquest ésser savi proper a Déu ple d'amor, saviesa i pau interior. El personatge que Frankie necessita per aconseguir la seva pau.

En la pel·lícula veiem elements de misticisme, filosofia i poesia. Frankie va a missa diàriament per trobar la pau, però té molts dubtes, és escèptic i la seva relació amb Déu és conflictiva. Està aprenent gaèlic i dedica uns versos del poema The Lake of Innisfree, del poeta dublinès WB Yeats, a Maggie en un moment important del film.

Eddie és la figura del fidel acompanyant i guia de Frankie, que l'impulsa a entrenar a Maggie. Eddie gaudeix de la saviesa i pau interior que Frankie cerca. Maggie és la figura de la bellesa, la noblesa, el coratge i la vitalitat.

La pel·lícula podria dividir-se en dues parts. A la primera veiem la força, la pujada de Maggie amb una adrenalina i uns combats de boxa que són increïblement bonics, on Hillary Swank demostra un talent espectacular. Quan estem al clímax de la pel·lícula un fet fatal gira el curs i el tempo de la narració. La vida de Maggie i Frankie canviaran per sempre. Aquí és on trobem la figura d'Eddie com a crucial per prendre la decisió final.

Com que ja he revelat prou del film potser que em retiri... Només voldria puntualitzar que, tot i la tragèdia, aquest film és un crit a la vida.

Dedico aquesta pel·lícula a les persones que volen viure la vida amb plenitud i als que han fet possible Million Dollar Baby (incloent l'autor de la novel·la en què Eastwood es basa Rope Burns, de F.X. Toole).

Thursday, 18 September 2008

Collapse and reborn (teaching?)



Dilluns va aparèixer una notícia als diaris que va fer esgarrifar a molts i donar alegria a d'altres. Lehman Brothers, la tercera o quarta financera més important dels USA amb 158 anys de vida (sembla que va sobreviure el crack del 1929) va col.lapsar: bancarrota. Jo des de Londres, al diari vaig llegir que uns quants milers de persones (4000 crec que van ser) es van quedar sense feina de cop. Als diaris hi havia la clàssica fotografia de joves City boys and girls al carrer amb caixes de cartró amb les seves pertenences de l'oficina (a les pel.lícules hem vist la típica despedida del treballador d'oficina marxant amb la seva caixa de cartró).

Doncs resulta que part de la comunitat londinenca se'n va alegrar, ja que aquests "triomfadors" no desperten molta simpatia a molta gent. I per què? Doncs perquè bàsicament es dediquen a fer-se extremadament rics a base d'especular, jugar amb els preus, inflant o desinflant valors que ben bé ningú sap exactament el valor real, perquè, siguem honestos, tot és relatiu.

Això molesta al treballador de sou bastant miserable que es passa hores treballant en hospitals, escoles, guarderies, escombrant carrers, etc per quatre rals i a més havent ded pagar taxes i patint l'especulació sobre els preus de primeres necessitats com és el menjar o el tenir un sostre. No direm que tothom som sants, pero aquests "hunters", o "buitres" que en ciutats com Londres es poden veure físicament, són una provocació constant a la persona que creu en l'altruïsme i en la mínima honestedat.

Doncs ara acabo de llegir al Guardian que molts d'aquests "jobless" de la City és possible que decideixin decantar-se per feines on cobraran molt menys (pobrets.....) però són més segures. Se'ls hauria d'advertir que són feines dures també, i que impliquen una bona dosi d'altruïsme. Potser aquest tipus d'esdeveniments són senyals de salvació per aquells que van errats.

Bé, jo formo part dels errats perquè ara hauré de buscar una altra feina, que sembla que jo tampoc sóc tan altruista com predico hehe. An old end is a new beginning.

Sunday, 14 September 2008

Bacon in torment



Aquest matí hem intentat arreglar la nova connexió telefònica de BT. És un turment cada vegada que hem de solucionar algun problema amb BT. No m'estendré en el tema perquè el turment del que volia parlar ara és el de Francis Bacon.

Bacon, pintor anglès amb arrels irlandeses i conegut per la seva homosexualitat, és l'exponent del segle XX de pintors turmentats com ho va ser Vincent Van Gogh al segle XIX (potser també homosexual...?). Els i les homosexuals, especialment els homes, no han estat mai acceptats (tampoc del tot avui en dia). Sempre han patit molt a causa d'aquesta inacceptació social, i per sovint tenir personalitats obviament més complexes que la dels suposats heterosexuals. Els que tenien una sexualitat molt passional i destacada patien especialment; Francis Bacon pertanyia a aquest grup.

Una personalitat molt sensible, tòrrida, enigmàtica, sinistra i obsessiva combinat amb una difícil infància i joventut, un talent natural i un interès per l'art, van desenvolupar el que coneixem com al turbulent-tòrrid-turmentat Francis Bacon pintor. Se li afegeix un segle XX plagat de guerres, tensió, solitud i patiment que mostra de manera obsessiva en la seva obra.

Les primeres pintures són d'un sinistre i asfixiant obscur que mostren el seu patiment i la seva visió de l'ésser humà com a animal, tros de carn, que sense un déu està completament sol. Més endavant, quan coneix el seu model i amant George Dyer, el seu interès es focalitza més en la vessant tros de carn humana (no ben bé el cos humà, si no la carn) com a objecte artístic.

La Segona Guerra Mundial, la Guerra Freda i la del Nord d'Àfrica, l'impactem molt, posseïa fotografies de la Segona Guerra Mundial i les guerres del Nord d'Àfrica, que mostra en algunes de les seves obres en cossos inerts i desfigurats. El cinema també el marcava molt. Pel.lícules com The Battleship Potemkin o Lust for Life van inspirar dues de les seves obres: The Nurse of the Potemkin i Study for portrait of Van Gogh number VI. La segona és d'una qualitat excel.lent, agafa els tons i una mica l'estil del també turmentat pintor, que fins i tot té un aire quixotesc.

Una altra obsessió de Bacon eren els tríptics i les crucifixions. Segons ell mateix, els tríptics eren com una representació cinematogràfica amb moviment de les figures (o trossos de carn desfigurats). Les crucifixions, per mi es remuntaria al punt de vista del pintor com a l'home-animal, brutal, sacrificador i sàdic.

I la última obsessió de Bacon a la que em referiré (a part de la del cos masculí com a "meat loaf"), és la de l'obra de Velázquez Retrato del papa Inocencio X. Sembla que Velázquez el fascinava, i sobretot aquest retrat d'un papa totalment sinistre segons els ulls del gran pintor. Va fer vàries "versions" a quina més aterridora. Jo crec que l'original de Velázquez guanyaria la competició.

Jo crec que Bacon, tot i definir-se ateu, era profundament temerós de l'infern com a solitud humana, i la mort no era una cosa que li fes molta gràcia. Especialment a un home tan apassionat i amant del sexe i la vida. Contràriament ho mostrava amb imatges més ben aviat aterridores i deformades. Potser la morfina que li van administrar de petit per "alleugerir-li" el dolor que li provocaven els atacs alèrgics que tenia no van ser de la millor ajuda. Tampoc el rebuig constant del seu pare per ser un nano afeminat. La seva obra, però, és tot un crit a la salvació.

Dedico aquest post a tots als pintors i especialment els que van patir fins a l'extrem. L'extrema sensibilitat mai és del tot entesa.

Nota: La Tate Britain ha decidit fer homenatge al centenari del naixement de Francis Bacon amb una fabulosa exposició que dura fins el 4 de Gener del 2009.

Friday, 12 September 2008

Glory Gloria



És possible que el Jordi un dia d'aquests faci un post sobre "Gloria", una pel.lícula de John Cassavetes que protagonitza la seva dona Gena Rowlands. Excellent actriu. També molt curiosa.

Jo tenia les meves reserves en veure aquesta pel.lícula, tot i que sembla que és de les més famoses d'aquest director de New York. Vaig veure fa una mica de temps amb el Jordi "A woman under the influence", també de Casavettes i protagonitzada per Rowlands i Peter Falk (AKA inspector Colombo). Bufff... quin patir. Jo no negaré la qualitat de Gena Rowlands, al contrari, potser ho va fer massa bé. Jo creia que la que es tornava boja era jo... Dramàticament és una actriu excel.lent, tant, que acabava sent tot plegat massa real (una mica snuff i tot...). Per aquest motiu jo pensava "Ai Cristina que patiràs veient a la Gena per aquí altra vegada" (allò meu dels malsons quan una peli és una mica massa potent).

Doncs no! No vaig patir gens, i a més m'ho vaig passar molt bé. "Gloria" és un suposat thriller que té més de comèdia que d'un altre gènere. Gena Rowlands està molt bé, divertida, superada i amb el seu estil peculiar. A més, aquesta pel.lícula és força dinàmica, que no és un fort de Cassavetes. Sembla que hi ha un guió, cosa que a "The killing of a Chinese bookie" ho dubto en molts moments (prendre nota de Mr Sophistication, un dels personatges més "freaks" i alhora tendres que he vist mai al cine).

Aquest post va dedicat a..... exacte! Mr Sophistication i tots els i les actors/cantants de cabaret.

Thursday, 11 September 2008

The Globe and the Moon



Ui, estic tan cansada que parlo com borratxa i tot hehehe. Potser la culpa de tot és de la nova feina, de que ja és dijous, i de que ahir vaig anar amb el Jordi i la Joana a veure "Midsummer Night's Dream" després de treballar i vam arribar tard a casa. Tot i el gran cansament, no me'n penedeixo de cap de les tres raons que el causen, especialment la de que és dijous.
Com ens va agradar l'ambient del Globe...! Com bé puntualitzava la Joana, semblava de verbena, amb els llums, el riu, Saint Paul's cathedral de fons (impressionant! No me'n cansaré mai). El Globe és un teatre preciós, amb un ambient molt màgic on la gent sempre està molt distesa. Com bé puntualitzava el Jordi, quasi sempre fan comèdies de Shakespeare, les tragèdies les deixen pel West End i, antigament, l'Old Vic.
Tot i que l'estiu està acabant, la temperatura era agradable i la posada en escena era, doncs... molt estiuenca com bé diu el títol. El teatre/drama anglès és insuperable. Les posades en escena i la direcció són sempre excel.lents. En aquesta comèdia de Shakespeare, el real atrezzo eren les dinamiquíssimes interpretacions dels actors. Un vestuari bonic, quatre flors i una làmpara esfèrica que fèia de lluna (que de pas il.luminava l'escenari) emmarcats en la circular construcció (el Globe) acabaven d'arrodonir la "performance".
Ai... qui fos un actor/actriu del Globe i poqués parlar aquell fluid anglès, sabés ballar, cantar i tingués prou memòria per recordar tots els versos sense equivocar-se... Ara amb aquest cansament no m'hi veig molt hehe. Li demanaré a Puck a veure si pot fer un encanteri....

Good night

Dedico aquest post a la lluna i a la màgia (si els coneixeu personalment veureu que són encantadores totes dues ;-) )

Nota: la fotografia és de l'eclipsi de lluna del dia 16 d'agost a la mitjanit.

Sunday, 7 September 2008

The brilliant joker



Ahir al vespre, mentre esperava el Jordi que tornés de la feina, vaig decidiar anar al cine. Aquests dies el Jordi ha tingut molta feina i l'hora d'arribada a casa ha estat molt canviant, així que el cine semblava una bona opció per un dissabte a la nit.
La pel.lícula que vaig escollir va ser "The Dark Knight". Ja ho sé, ja ho sé, batman és ja una mica avorrit i passat de moda, però és que la cartellera fèia mal físic de mirar. I a més jo, com potser molta gent, tenia ganes de veure-la per uns quants motius.
El primer era Christian Bale. És un actor que em fascina pels papers que escull. L'any passat vam veure amb el Jordi un remake de "The train 3.03 to Yuma", un western particularment curiós on els personatges destaquen per ser humans, és a dir, bons i dolents alhora (estil Anthony Mann o John Ford). En aquest film, Bale era el "bo" i Russell Crowe el "dolent".
El segon motiu (molt igualat al primer), va ser que no podia esperar més temps a veure la interpretació de Heath Ledger com a Joker. Oh my God!!! Increïble. Heath Ledger era un gran actor, era espectacular. Tenia la meva edat, era del'ant 79, 28 anys quan va morir. És de les millors interpretacions que he vist d'un "villano" de còmic com és Joker. El personatge és increïblement atractiu i, com sol passar, amb els malvats intel.ligents i atractius, la seva personalitat és més interessant que la dels"bons".
El tercer i últim motiu, era veure el perquè "The Dark Knight". Com hem comentat amb el Jordi més d'una vegada, Christian Bale és un actor amb un punt de sinistre que conjuga molt bé amb un dels herois més sinistres del còmic americà. Doncs, sembla que al final, després de lluites per aquí i per allà es dóna una explicació coherent de perquè batman és The Dark Knight (tot i que sembla evident, no?).
Per acabar de rematar la nit, quan vaig arribar a casa vaig encendre un moment la tele mentre sopava, i resulta que donaven "Tommy". Quin horror. La vaig veure de petita (encara no entenc ni recordo com va ser) i la recordava amb horror, però no recordava exactament les escenes. Bé, vaig aguantar fins que ja vaig començar a témer que si seguia mirant tindria malsons, i vaig decidir anar a dormir. Quina pe.lícula més horrible!!! Més '"stoned" no podien estar quan van composar aquest "musical".
Bé, això és tot per ara. Mañana más hehehe.

Per no perdre la tradició, aquest blog el dedico a la memòria de Heath Ledger.

Saturday, 6 September 2008

Proves

Estic comprovant si m'han posat a la xarxa (o net) hehehe

Viva



Ara, tot escoltant la música del veí de baix, he decidit estrenar el meu blog. “Long time” el Jordi va estrenar el seu i jo sempre havia tingut el que se’n diu “reparo” d’escriure’n un.
Seria per vergonya (sempre he estat vergonyosa), per no saber què dir, o perquè simplement no em veia prou “confident”.
El meu veí sembla ser un fan de Bob Dylan, cosa que em recorda el meu pare, potser el fan més fan de Bob Dylan que he conegut mai. Llargues tardes de petita, a l’habitació del meu germà, que llavors era el despatx del meu pare, ell se seia en un balancí de vímet ( AKA mimbre o wicker) i escoltava discos de vinil de Bob Dylan. Jo no entenia absolutament una paraula del que dèia (encara tinc problemes amb entendre les lletres de Bob) però sembla que al meu pare li fascinava, i per pur mimetisme, a mi també. L’únic CD de Dylan que tinc és Hurricane, que de fet és del Jordi.
Bé, tornant al tema principal (o “gist”), he inaugurat aquest blog amb el títol Alive (o viva). Per què? Molt senzill. Si no fos viva no podria estar escrivint aquest blog, ergo escric un blog perquè estic viva.
Una segona raó és: ARA estic viva. I ara com mai aprecio la meva vida (suposo que més d’una persona estarà d’acord amb mi). Valoro infinitament la vida i valoro la de les altres persones, i la de les que estimo sobretot. Així que VIDA ho és tot.

Dani (AKA el meu germà), et dedico la primera entrada al meu blog.

Nota: no fer cas de les traduccions xorres que poso entre parèntesi, és només per xulejar que he après força anglès aquests anys vivint a Londres hehe.