Friday, 19 December 2008

Summertime in Venezia

Summertime (1955), és un film de David Lean, el primer que va fer fora del Regne Unit (i ja no va tornar-hi), protagonitzat per Katharine Hepburn (Bringing Up Baby) i Rossano Brazzi (The Barefoot Contessa). Venècia és la ciutat de la passió i la bellesa, l'escenari ideal per una relació de tremenda intensitat entre una dona nord-americana de mitjana edat, solitària, suposadament independent i auto-suficient, i un home italià, atractiu, passional i amant de la vida i l'amor.Ella, Jane, com a imatge del Quaker David Lean, és una dona que, per la seva reluctància a deixar-se anar als plaers de la vida, sembla venir d'un "background" protestant, reprimit i purità. Però a la seva edat, prop dels 50, decideix anar a Venècia. En busca de què? Del que mai ha experimentat ens els seus quasi 50 anys: la passió, l'amor per la vida, l'entrega total a una altra persona sense bloquejos mentals. A nivell conscient ella es convenç a sí mateixa que està cercant la "bellesa" exterior de Venècia a les places, canals i carrers, però ja des del principi, es pot intuir que ella, tota soleta, està cercant el veritable amor, allò que mai ha tingut.
Ell, Bernardo, ho sap, quan a San Marco la repassa amb la mirada (la meva escena preferida del film: com la mira amb desig fixant-se en el seu peu, embolicat amb una fina sandàlia, i la seva cama semicoberta per un vestidet vaporós d'estiu). Ell sap que ella el busca, que el necessita. I es troben. La delicadesa d'ella i aquest foc intern que la crema no passen desapercebuts per a Bernardo, i la força i passió per la vida d'ell no passen desapercebuts per a Jane.

Jane i Bernardo tornen a trobar-se quan ella veu una copa vermella (símbol tremendament sexual) a un aparador d'una botiga i vol comprar-la. Entra i pregunta pel preu. Un noi jovenet li demana d'esperar-se i apareix l'atractiu Bernardo. Ell la corteja com un mascle a la seva femella, i ella es desfà, resistint-se com pot, en un mar de nervis que encara alimenten més les ganes de Bernardo.

Ella es resisteix com pot als seus festejos, l'acusa de seductor i frívol, però ell la desitja massa com per deixar-la anar... Fins que ella atura la seva resistència i es deixa dur per la passió, per la vida, per la bellesa, i pel què és natural... Jane descobreix la veritable felicitat per primera vegada amb Bernardo.

És un film meravellós, bellíssim i molt tendre. Jane, encara que tard, descobreix la veritable felicitat, i no ho oblidarà mai més. Bernardo també descobreix una dona magnífica, molt sensible i delicada, i de ben segur que no n'ha conegut, ni en coneixerà mai cap altra com ella. I quin millor escenari que la bella Venècia a l'estiu?

Crec que a mi m'està passant el mateix...

Thursday, 18 December 2008

Zimbabwe in horror

Avui he llegit una notícia esgarrifosa. A Zimbabwe sembla ser que ha esclatat una epidèmia de còlera i porten arrossegant fam des de fa força temps. He vist una fotografia d'un noi sostenint una catifa, que tenia la seva família a casa, feta de la pell d'una vaca morta ja fa sis anys. Aquesta catifa, bullida i trossejada, serà el menjar que menjaran tota la família.

Quan penso en els problemes que jo puc tenir, us asseguro que llegir aquest tipus de notícies am fan sentir vergonya, petita i miserable, i qualsevol problema que jo tingui no és absolutament res al costat d'això.

I am so sorry...

Wednesday, 3 December 2008

Definitely no god/s



Per segona vegada faré honor a Mr Matthew Tree per la seva contri-bució a la lucidesa humana. No cal dir que estic un 1000 % d'acord amb les seves opinions en el seu últim llibre La vida després de Déu. Aniré més enllà, no són opinions només, sinó facts.

Jo tinc una experiència un pèl similar - guardant les distàncies- respecte a la "desaparició" de Déu (sempre partint ja de que no existeix) de la meva vida. Va ser durant la meva adolescència també. Igual que en Matthew, de petita, jo mai vaig fer massa intent d'interessar-me pel tema, ja que me l'havia d'empassar a l'escola (tampoc traumàticament) i mons pares tampoc eren molt pesats amb això, especialment mon pare. L'experiència de mon pare era considerablement hòrrida, havent passat la infància en un internat dels Escolapis a Puigcerdà (allà on aquest que no existeix va perdre la sabatilla, mostrant la gran àvia que tinc....).

Doncs a l'escola teníem referències constants de Déu, però a casa meva tot era com una mica progre i mig hippy, així que ho vaig tenir fàcil per desempallegar-me aviat d'ell. Vaig anar uns anys a la parròquia més que res per fer una mica de vida social i conèixer nois (no el millor lloc, us ho asseguro). Aleshores sí que, com en Matthew, em vaig dir "Va Cristina, fes un esforç, ja que estàs a la parròquia, a veure de què va això...". Doncs res de res, vaig intentar mistificar una mica les meves experiències, i a més de lligar poc, Déu no va fer mai cap mena de senyals de vida, res.

Va ser a l'institut quan ja la cosa va canviar radicalment. Una infància curiosa, una adolescència dura, experiències i observacions personals, unes àvies ràncies i enganxifosament catòliques, i les classes de filosofia del Jordi, em van fer veure clarament que això de Déu era un megatimo (com jo ja sospitava) i, com a gran adolescent rebel que vaig ser, m'hi vaig dilatar amb tots els ets i uts.

Quan als 15 m'havia de confirmar, jo ja fèia temps que no combregava, i vaig decidir amb una consciència com mai he tingut que no em confirmava pas. Vaig escoltar la cerimònia atentament, mentre els meus amics eren confirmats, i em vaig dir "què bé, deslliurar-me de tot això, sóc lliure com una perdiu". Quina satisfacció que vaig sentir.

Amb els anys he anat madurant i tinc una especial devoció per la lucidesa i la intel.ligència humanes, cosa que m'ha fet ennervar-me sovint davant de tanta obtusitat mental que hi ha pel món. També he après a passar d'això i a viure la meva vida amb tota la intesitat possible, cosa que fa que estigui en pau amb mi mateixa encara que vegi estupidesa per tot arreu.

En Matthew ha tocat un parell de temes que, essent ell anglès esperava que fes, un d'ells és l'Holocaust. Jo, des que visc a Londres, m'he interessat moltíssim per temes com la Segona Guerra Mundial, i l'any passat vam decidir anar a Polònia amb el Jordi. Vam visitiar Auschwitz I i Auschwitz II-Birkenau. Sense paraules. L'horror més horrible era davant meu, tot i que només vèia la buidor dels camps. Doncs, com bé diu en Matthew: Déu no existeix i l'Holocaust sí, i curiosament, aquest va estar recolzat totalment per, com a mínim, dues de les dos majors religions del món, el Cristianisme i l'Islam. Només per aquest motiu més val plegar veles. Està claríssim que això de Déu és una fal.làcia, el timo de l'estampeta, un farol.

Dèia que en Matthew havia tocat aquest tema com a anglès que és. Doncs sí, els anglesos tenen una visió encertadíssima de temes com l'Holocaust. També en Matthew, amb el seu català espectacular i meravellós de llegir, deixa anar aquest fantàstic regustet d'anglès culte i amb ganes de ser-ho quan exposa les mil i una desgràcies que la religió ha provocat, provoca i esperem que no provoqui per massa més temps.

Així que estic encantadíssima d'haver llegit un llibre que semblava que em sonava tot familiar... Sens dubte la documentació del llibre és esplèndida i il.lustra amb facts tot el que en Matthew Tree simplement pretén mostrar-nos sense tonteries i embalucs. És que tot plegat és tan obvi que fa cansat haver-se de repetir, oi Matthew?

Wednesday, 26 November 2008

Funny Python...s



En el blog del Jordi ja hi ha una ressenya sobre la nostra activitat de dissabte a la tarda. Després de la fallida de poder veure Of Time and the City (sold out!), mirant la cartellera del què oferien, vam descobrir que projectaven Monty Python and the Holy Grail seguit d'un Q&A (Question & Answer) amb Terry Jones com a convidat. La pel.lícula ha estat escollida com a emblema dels anys 70 per la revista de cinema Sight and Sound.

M'estalviaré els comentaris sobre la peli, que com tots sabem és hilarant, per centrar-me en el que, per mi, han estat dues de les millors activitats que he presenciat a Londres: veure a Terry Jones dissabte passat, i al ja citat i Michael Palin fa uns mesos a la mateixa sala del NFT, en honor de la primera projecció de la sèrie que van crear Palin i Jones abans de ser els fabulosos sis, The Complete and Utter History of Britain (1969).

Fa un mesos, quan van passar la projecció del què quedava de la sèrie del 69, ells no l'havien vista des d'aleshores, i va ser fabulós sentir-los entre el públic rient i fent comentaris. La sessió de Q&A, va ser molt divertida, Palin estava esplèndid i no parava de comentar i riure recordant els gags absurds i els moments de la filmació.

Doncs, com ja va quedar clar amb aquesta primera projecció, Jones i Palin van transmetre moltes de les bases dels gags que després sortirien a Flying Circus i als films posteriors. Per exemple, recórrer a temes històrics o llegendaris, però lligats a la història (d'Anglaterra especialment), com seria l'exhibició dels reis d'Anglaterra o la llegenda del rei Artús. També es repeteix la figura de l'historiador culte, vetust, parlant per la televisió, comentant esdeveniments històrics, com a personatge còmic. De fet, encara ara, hi ha programes d'història a la BBC on els presentadors, realment fan molta gràcia.

L'absurd, el posar reis com a tios completament rucs, el surrealisme i el fer conya de tot, els jocs de paraules, barrejar passat amb present... és el què és tan divertit dels Monty Python. Si hi afegim els fabulosos, divertidíssims i originals "cartoons" de Gilliam i les cançons creades i interpretades per ells mateixos, tenim el fatàstic i irrepetible còcktel Monty Python.

Tan de bo es torni a repetir una sessió d'aquestes i pugui tornar-los a veure (si pogués ser a Idle, Cleese i Gilliam també) en directe i sentir, com, modestament, responen les preguntes, més o menys encertades, d'un públic incondicional.

Friday, 21 November 2008

Words, perfectly, beautifully matched


Brooklyn, sí. Allà on sembla ser que Paul Auster viu i on va ubicar The Brooklyn Follies. La veritat és que Auster em deixa sense paraules. És un home atractiu en tots els sentits... No he pogut desenganxar els ulls d'aquesta novela en tres setmanes.

És un plaer als sentits el tastar les paraules de Paul Auster, les col.loca tan bé, amb tanta gràcia, intel.ligència, humor i desimboltura, que la que es queda sense paraules sóc jo...

La meravellosa fluidesa de llenguatge, fresc, bell, elegant, sensual, divertit, esplèndid entra per tot arreu i a qualsevol nivell. Les paraules li broten directament del pensament al paper, ja formades, com si fossin concebudes i escrites per una força inherent en la seva ment.

La història que narra és totalment verosímil i alhora totalment inverosímil, però sempre harmònica. Tot té un sentit, res del què diu és banal, i tot és absolutament imprescindible i meravellós. Sense oblidar amb quin detall passa dels pensaments subjectius a les dades factuals.

Els personatges són tots senzills en aparença però profundament rics i complexos en contingut. Cap personatge és menypreat, ni els aparentment positius ni les figures negatives. Totes les personalitats són valorades, en algún sentit, per la subjectivitat i omnipresència del narrador.

Tots naden en un mar d'un destí que ells mateixos dominen i alhora són dominats. Intueixen el seu destí i es deixen dur per les seves pròpies decisions. Els seus noms defineixen les seves personalitats, decisions i destins. Paul Auster diu que els noms li surten ja amb la història per davant i per darrera. Altres grans escriptors com Kafka i Dickens sembla que han experimentat aquest mateix procés. D'això se'n diu talent natural per crear històries i personatges.

Kafka, autor jueu que morí als 40 anys, és una claríssima referència per l'autor de New Jersey. Dins de la novel.la trobem una bona reflexió sobre autors de la literatura universal, tals com l'ementat Kafka, Poe, Mallarmé, Marlowe... I tornem a trobar literatura dins la literatura, novel.la dins la novel.la, i Auster dins Auster.

El que més m'ha especiat els matins en el bus 36 de casa a Victoria Station, cap a la feina, han estat els moments d'humor que em treien sorolloses riallades de la boca. "You should see your face, Uncle Nat. You look like you've swallowed a typewriter" hihihihihihi.

Paul Auster és un "natural born writer", i dels bons. Les reflexions que fa són fascinants. Llegint, jo tenia la sensació que allò que estava escrit em sortia de darrera l'orella, i això és la màxima intimitat que es pot tenir amb un escriptor. La seva companyia és la més agradable que he pogut tenir en molt temps.

Monday, 17 November 2008

Nightmares and dream world


La meva idea al blog era només de parlar de coses que m'alegren la vida, però els mals moments també són part de la meva vida, i ara estic passant un mal moment, bastant dolent.

Abans de seguir, no vull queixar-me sense disculpar-me cap a qualsevol ésser vivent que, de segur, ho passa pitjor que jo. Sento omplir línies del meu patiment que per qualsevol altra persona seria motiu de rialla.

Estic en una cruïlla vital. Suposo que sempre estem en una cruïlla vital, des que ens aixequem del llit fins que hi tornem (si hi ha la sort de tenir-ne un). Hem de donar gràcies de poder llevar-nos cada matí i estar vius, per molt malament que ho passem (sempre hi ha extrems). Bufff... Crec que he decidit canviar el tòpic del post i dir-l'hi: gràcies per tenir una vida considerablement bona. Ho sento per tenir la petita intenció de queixar-me.

L'únic que volia plantejar és què passa amb la ment humana. És plena de misteris i terriblement complexa.

Jo he nascut a Barcelona, i tothom que conec que l'ha visitada només fa que tenir bones paraules. Des de Londres, sempre tinc la sensació que en guardo bons records. Però, què em passa cada vegada que hi torno? Que visc un malson. Per mi venir a Londres va ser una alliberació. Tinc molts mals records d'infància, i de la família no en vull saber res. Per mi la família ha esta més un horror real que un bon inici de la vida (a part d'alguns detalls). L'únic que estimo de la ciutat són alguns amics i, suposo que també la mitificació que es fa de lluny de la pròpia terra.

Cada vegada que hi vaig pateixo en extrem, tinc la sensació que torno a LA SÒRDIDA REALITAT, i que tot el meravellós que he passat a Londres era només un somni que s'ha esfumat del tot. M'esgarrifa el pensar que he de tornar a Barcelona algun dia, i m'esgarrifa el fet que això m'esgarrifi. És un malson dins un malson. I no sé què fer. There is no way out. He de trobar la manera de superar això, tot plegat.

Estic veient que la meva ment ha positivat tot el que té relació amb Londres, el Regne Unit, i qualsevol altre país i ha negativitzat tot el que té relació amb Barcelona, Catalunya i Espanya. What to do? I don't know. La meva hipersensibilitat és tan gran que fins i tot em poso malalta de veritat. Ahir vaig tenir la baixada de tensió més gran de la meva vida i vaig passar un dia infernal, impedint al Jordi veure la seva família per dinar, havent de córrer a l'hospital. Una situació lamentable i patètica.

Torno a Londres i, tot i estar una mica fluixeta i amb febre encara, resulta que em recupero força ràpid... M'agradaria saber si tota persona que ha emigrat del seu país té la mateixa sensació. No ho sé, crec que les persones som molt complexes, la ment humana és tot un laberint, i per molt que racionalitzem les coses hi ha molts racons que se's escapem de les mans. Crec que una de les meves sortides podria ser seguir escivint, ni que sigui poquet i absurd. Si no, no sé com en trobaré la sortida, la resposta i la pau interior que tant necessito.

Tot i que sembli frívol, he publicat una foto dins d'aquest post. La necessitat de crear bellesa al meu entorn és superior a la meva covardia. I recordem que ja estic a Londres. Un lloc que, de moment, em dóna forces.

Monday, 10 November 2008

The most beautiful fairy tale



Com que el Jordi ha estat molt malaltet, aquest cap de setmana ens hem quedat a caseta. El dissabte a la nit vam decidir veure una peli i, aquest cop vaig escollir jo: The Fisher King. Una pel.lícula que el meu pare i la seva dona m'havien dit que era molt bonica, ara ja fa una colleta d'anys... Doncs fins dissabte, estava a la meva llista de pelis a veure abans que vingués un cataclisme. Doncs me n'alegro profun-dament d'haver-ho fet.

Terry Gilliam és un ex-Monty Python ple de fantasia. Els seus films m'agraden per "default". Brazil ja em va entusiasmar fa una pileta d'anys: fantasia, vitalitat, somni, surrealisme, món imaginari, llibertat... Jeff Bridges, a part de ser un home tremendament atractiu, és un actoràs que m'atrau especialment en els papers i pel.lícules que escull. No cal parlar de Robin Williams, cada vegada que el veig a la pantalla, m'arranca les llàgrimes dels ulls... És un excel.lent actor que em produeix una extrema tendresa.

Doncs suma aquests tres pilars, dues fantàstiques actrius com Mercedes Ruehl i Amanda Plummer, New York i la màgia i imaginació de la meravellosa història, i el resultat són dues hores d'immersió en el més bonic dels contes de fades. Hi ha elements de fantasia per tot arreu, en el què es barreja cordura i bogeria, amor i dolor, comèdia i tragèdia, ambició i humilitat, aventura i quotidianeïtat, somni i realitat i, sobretot, bellesa. Tot envoltat per un New York de somni i màgia digne del surrealisme de Monty Python i el cartoonisme del còmic americà.

La història de Jack i Parry és la cerca del Grial, de les croades, dels castells i els cavallers vermells. És la història de la tragèdia, de la pèrdua d'un ésser estimat. La història del destí, del sentiment de culpa transformat en amor, de la redempció. Una bonica història d'amor i redempció amb croada medieval i romanç al New York yuppie de principis dels 90.

Una delícia, que no sé per què he tardat tant en veure.... Crec que jo encara havia d'aprendre moltes coses i la pel.lícula només esperava ser apreciada en el moment adequat.

Dedicat a totes les persones plenes d'imaginació, un món interior ric i creatiu. Què faríem sense elles?

Saturday, 8 November 2008

Thanks Matthew


El "highlight" d'aquesta setmana que acaba avui, ha estat una magnífica xerrada a la LSE (London School of Economics) amb Paul Preston com a "host" i Matthew Tree com a protagonista de la sessió.

Matthew Tree, prou conegut a Catalunya, va néixer a Londres ara farà uns anyets. Va aprendre el català i va anar a viure a Catalunya fa 24 anys. Ha escrit una bona colla de llibres quasi tots en català (contes, assaig, relat curt, ficció), alguns traduïts al castellà i a l'anglès. També ha participat en programes de TV a Catalunya i Anglaterra i ha escrit un bon gruix d'articles en català i en anglès.

El seu punt de vista sobre Catalunya, la seva llengua i la seva gent (nascuts o fets allà), que per la meva lectura d'Aniversari ja me'n fèia una idea, em va tocar profundament.

Paul Preston va fer una breu introducció de l'autor i després el va deixar llegir el seu assaig sobre la catalanofòbia general a Espanya. Tothom estava en silenci escoltant el seu bensonant i delectable anglès. Jo, des d'un racó de la taula, no podia deixar d'escoltar una part de la meva vida. Sembla que Matthew Tree estava expressant trossets de la meva vida quan explicava anècdotes que alguns catalans li han anat confessant al llarg dels anys. Un sentiment de profund rebuig per part d'un país, el qual t'odia però no et deixa anar, et té agafat i t'humilia en constància i com a prerrogativa per definir-se ell mateix.

Alguns dirien que els catalans son victimistes. No pas. Jo no sóc victimista, tinc molt orgull i el cap ben posat (com moltíssims catalans), tant, que crec que és precisament això el que molesta a aquells que em provoquen. El fet de mostrar-se tolerant de manera quasi-gandhiesca és el que treu de polleguera al que ataca. Doncs l'actitud catalana tendeix a ser aquesta. No deixar-se enfonsar per els bufetades sinó tot el contrari, créixer interiorment a partir d'aquestes.

Una altra cosa que també pot molestar profundament, és la gran acceptació, que amb els anys ha millorat moltíssim, de tot allò que no és de la pròpia cultura. És a dir, les ganes d'aprendre de tothom i el respecte pels altres i la seva manera de ser. Catalunya sempre ha mirat cap a la resta del món, per aprendre i millorar. Aquesta actitud és la que reivindica civilització, progrés, respecte i estimació.

Doncs tornant a Matthew, la seva xerradeta em va semblar d'una empatia i tendresa tan gran que l'únic que se m'acudeix dir és que, en un petit lloc del món, on s'hi viu un dolorós, constant i latent rebuig (fins i tot pels teus semblants i a la teva terra), vingui un angelet del nord i t'ofereixi el seu amor, et fa revifar com una papallona en primavera. La declaració d'amor que Matthew ha fet a Catalunya no es pot expressar millor en paraules de com ell ho fa, amb un sentiment de profunda empatia que qualsevol ànima sensible és capaç de captar i apreciar.

Thanks a lot for your love and sympathy, Matthew.

Thursday, 6 November 2008

Victory, Future, Hope



Barack Obama ha guanyat les eleccions. Estic extremadament contenta. La BBC 1, un cop anunciada la victòria de Barack Obama (molt esperada per molts), va emetre imatges de Dr. Martin Luther King Jr. amb llàgrimes als ulls expressant la seva esperança de que en un futur, el col.lectiu afroamericà fruïria dels mateixos drets que els blancs. No hi ha cosa que em doni més alegria que veure la progressiva realització d'un desig simplement legítim d'un dels grans polítics del segle XX. La victòria de Barack Obama és la victòria de la justícia, el progrés i l'esperança.

Wednesday, 22 October 2008

Reversing time



Porto uns quants dies sense dir res al blog. Les raons són vàries. Algunes són tristes i d'altres simple-ment són per estar perdent literal-ment el temps en altres coses prou banals.

Doncs perdre el temps no sé si és el que fa Benjamin Button, però sí que té una experiència peculiar del pas del temps. Qui no ha imaginat mai viure la vida del revés? Si més no, jo sí. Més d'una vegada jo li havia comentat al Jordi que potser valdria la pena néixer vell/a i morir bebé. Doncs, per prou absurd que sembli, Scott Fitzgerald ja va tenir aquesta pensada fa uns quants anyets. Per ell, aquest conte era el més divertit que havia escrit mai i alhora una de les seves històries preferides. Però sembla ser que, a part d'ell mateix, no va interessar massa a ningú.

Com un pot imaginar, jo ho he llegit en format novel.la gràfica, adaptada per Nunzio DeFilippis i Christina Weir amb "vintage style" il.lustracions de Kevin Cornell.

The curious case of Benjamin Button, com ja he introduït, és la història d'un home que neix com a vell de 70 anys i mor bebé. Ja des del primer moment sabem quants anys viurà. Però sembla que ell no acaba de saber què passa, i el perquè tothom està tan estranyat i alhora emprenyat amb ell.

És la història d'un incomprès que va al revés de tothom i que la seva vida acaba tenint un final que em va arrancar alguna llagrimeta. Tot i que sabem que morirà bebé, però el procés de pèrdua de la consciència i autonomia té un punt de tragèdia que, no ens enganyem, ens fa molta por. No cal tenir una evolució inversa per ser un incomprès, oi? Ni morir bebé per perdre la consciència.

Dedico aquest post als incompresos i als que han perdut la consciència.

Friday, 10 October 2008

Paul, David, Art and Paul



La veritat és que l'excursió a Liverpool va donar molt de sí, entre moltes coses saber que el meu amic Jordi de Barcelona, actoràs i gran empre-nedor, té família pel Lancashire. Això va ser la guinda.

I el que es refereix a nosaltres, doncs a part de passar-ho molt bé, una mica de fred i mullar-nos, vam descobrir una ciutat gupíssima, kitsch i atractiva. Com que el Jordi (el meu) ja n'ha parlat al seu blog, jo només parlaré del llibre que em vaig llegir la nit de dissabte que plovia a bots i barrals (quan se'm van podrir les botes....).

Després de l'èxit de Monsieur Leotard vaig comprar-me dos novel.les gràfiques. Totes tres novel.les tenen força en comú, la subjectivitat, la psicodèlia i el surrealisme, tres conceptes molt desenvolupats (i els dos últims creats) al segle xx.

City of Glass és una novel.la que Paul Auster va escriure l'any 1982. Filosòficament parlant (si és que hi arribo...) podríem dir que és una deconstrucció de la filosofia del llenguatge, la tendència més clara dels pensadors del segle xx (el llenguatge defineix la realitat). Paul Auster, "philosopher-turned-novelist", desenvolupa una certa teoria dins la història sota el nom d'altres autors, i l'esquizofrènia de personatges amb múltiples identitats, que acaben no separant-se les unes de les altres, posa com a cúspide narativa El Quijote, la Novel.la per Excel.lència on el concepte d'autor és borrós. La ficció i la realitat es confonen, els pensaments i les paraules prenen forma real fins arribar a un final terriblement esglaiador que em va deixar seqüeles per un dia...

Paul Auster és el creador de la novel.la, i l'empresa d'Art Spiegelmann, que a continuació explico, té molt d'èxit. Spiegelmann (autor de Maus, gran novel.la gràfica també) decideix adaptar City of Glass a novel.la gràfica, que és realment una idea molt ambiciosa. Per aconseguir-ho acaba necessitant dos autors: David Mazzucchelli i Paul Karasik. La feina d'aquests dos grans il.lustradors és insuperable. Aconsegueixen captar en imatges uns conceptes, idees i sentiments d'una complexitat i abstracció filosòfiques amb gran bellesa i precisió.

Amb tota aquesta suma d'autors per aconseguir la novel.la gràfica (Auster també hi posa de la seva part en l'elaboració), l'esquizofrènia en la germinació d'un text, acaba sent una realitat. La realitat i el llenguatge són un, i els textos sempre són la suma de múltiples autors. Un pas més enllà de Descartes: parlo, escric, ergo existeixo.

La veritat, no entenc com encara no està més ben considerat i respectat el gènere de la novel.la gràfica o el còmic. Està ple d'obres d'altíssima qualitat amb continguts filosòfics i artístics insuperables.

Bé, també el cap de setmana em va servir per comprar-me el vestit pel bateig de la Paula i unes botes noves (per corrupció líquida de les altres) que són ni més ni menys que "cowboy boots".

Monday, 6 October 2008

The Supreme Girls



Doncs sí, The Supremes, el millor grup femení vocalista de la història de les "girl bands". Al V & A Museum estan fent una exposició que dura fins el 19 d'octubre sobre la història de The Supremes a través de la col.lecció de vestits de Mary Wilson, la membre del grup que va estar des del principi fins el final.

L'exposició recull, a més dels preciosos vestits que duien les noies, una mica de la història de Black America centrada en la immigració durant els anys 30 i 40 dels afroamericans del sud del país (New Orleans i les zones rurals empobrides) cap a les ciutats industrials del nord, Detroit, Chicago i Cleveland. A Detroit es va desenvolupar amb força l'anomenat "Big Three": les fàbriques de cotxes Ford, Chrysler i General Motors. Molts treballaven de dia a les fàbriques i de nit cantant o tocant als night clubs "During the day making the cars, at night playing in the bars". Duke Ellington, Nat King Cole i Billie Holliday són tres dels famosos músics que van portar el jazz i el blues del sud a Detroit.

A l'any 1959 Berry Gordy va crear el que seria la famosa Motown Records que ha creat escola. Ja al 1959, Florence 'Blondie' Ballard, Diane Ross, Mary Wilson i Betty McGlown van fer una audició sota el nom the The Primettes. Més endavant sense Betty i sota el nom de The Supremes.

El que les caracteritzava era un estil de cançons molt ballables amb un ritme pop i enganxós que feia ballar blancs i negres. I sobretot aquella imatge de glamour que encara ara no s'ha superat, sino continuat en tot cas. Tot va ser creació de la Motown, que va crear figures després com Marvin Gaye, Stevie Wonder, The Temptations, etc. El que és conegut com a "Motown Sound". Insuperable, què seria el segle XX sense la meravellosa creativitat i qualitat de la "black music"?

A l'exposició també es fa referència a la lluita pels drets civils de la població afroamericana liderat per grans personatges com Martin Luther King i Malcom X, tots dos assassinats, i els moviments antiguerra del 1968. I la gran importància dels soldats afroamericans que van haver de reclutar per lluitar al Vietnam, el partit "The Black Panthers" i la marxa per la llibertat de l'any 63. Tot això dóna un gran significat molt més transcendental a The Supremes, un significat de llibertat, bellesa, poder per els afroamericans (i a més dones!) que explica l'èxit encara ara d'aquesta banda de dones guapes, glamouroses i amb talent.

Wednesday, 1 October 2008

Monsieur Leotard


Doncs quina influència més gran la dels meus pares i el meu germà a casa de petits!!!

Tots uns grans lectors empedernits (encara ara). I jo... doncs sempre he tendit més a la imatge. La pintura, la fotografia, el cine, etc. Però mon pare i, sobretot mon germà, van ser pujats amb el còmic. En el cas del Dani és una passada!!!! Li encanta! Són ells dos qui em van introduir a la historieta amb imatge, i especialment el Dani a la novel.la gràfica.

La última que m'he llegit es titula The Amazing Remarkable Monsieur Leotard, creat per Eddie Campbell i Dan Best. És una petita obra d'art, tant en contingut escrit com il.lustrat. Té un caire retro que sedueix el més escèptic, i a mi personalment m'entusiasma el món del circ.... I a qui no, oi?

La història és molt bonica, té elements d'aventura, amistat, amor, romance, pas del temps, humor, somnis, màgia, realitat, color, bellesa, ànima, absurd, freaks, gent i animals extraordinaris, viatges, globus, vaixells..... És una petita delícia recomanable a tothom.

Dedicat al món del circ (especialment el circ Raluy) que em va fer plorar d'emoció fa dos nadals al port de Barcelona.

Sunday, 28 September 2008

Farewell Mr Newman



Havia promès parlar de la segona pel.lícula, però resulta que s'hi han afegit altres pel.lícules i un esdeveniment important dins la història del cinema: la mort de Paul Newman. El Jordi s'expandrà molt més parlant del gran actor, ja que ell és el verdader cinèfil de la casa, hehehe.

Només faré una petita referència, Paul Newman era un paio bastant sa que va estar casat molts anys amb la mateixa dona (si tinc bistec a casa perquè anar a buscar una hamburguesa? segons les seves mateixes paraules) i va fer papers sempre molt molt masculins i poderosos però mai va fer de psicòpata, si no recordo malament.

Good Bye Mr Newman.

No Country for Nobody


Javier Bardem i Johnny Depp són els dos psycho roles que he vist aquesta setmana: No Country for Old Men i Sweeney Todd. Millor la primera que la segona.

No Country for Old Men es la pel.lícula més pessimista-nihilista, però en el fons nogensmenys que realista que he vist recentment. Bardem té aquesta aspecte psicopàtic que en el fons crec que l'acompanya en alguns altre films com Jamón Jamón. Jo crec que tots els obsessos sexuals tenen un punt de psicòpata, no? I viceversa. També per això els psicòpates tenen un punt d'atractiu (evidentment vistos des de fora, millor no acabar sent la víctima d'un d'ells). Però reconeguem que ens atrau el fet de poder-nos posar a la pell del psycho com a joc intel.lectual (i més, què carai!). A Jamón Jamón Bardem està més sexy, però l'anglès que parla a No Country for Old Men està molt aconseguit.

Doncs Bardem no és tampoc el més atractiu de la pel.lícula, sino la idea filosòfica final: "in the old days nothing was better, there have always been bad people and there is no way out to this" (en paraules meves resumint la idea final). El sheriff, Tommy Lee Jones, està concvençut que abans els homes de llei tenien molt coratge i és un enigma com s'ho fèien per acabar amb els "baddies" i creu que tampoc els "baddies" eren tan dolents. El fet és que ni els sheriffs tenien tan coratge i els "baddies" eren igual de dolents que ara. Així que "there is no point" en mitificar. Ja sabem de què va el món, no?

Les interpretacions excel.lents. Molta adrenalina.

Thursday, 25 September 2008

Similarities




The Lavender Hill Mob
i The Ladykillers
(es veu la diferència entre Alec Guinness i Peter Sellers?)


Porto SIS dies amb un constipat impressionant. Havia decidit parar-lo jo amb paracetamol, però començo a sospitar que potser se m'ha despertat alguna mena d'al.lèrgia, perquè això no és normal. Està durant massa. Bé, doncs a part d'estornudar de valent, tossir, mocar-me i estar enganxada a l'ordinador perdent el temps, he vist amb el Jordi un parell de pel.lícules molt interessants. Una és una comèdia i l'altra un thriller nihilista.

The Lavender Hill Mob (Charles Chichton, 1951), protagonitzada per Alec Guinness (Lawrence of Arabia, de David Lean, i Star Wars, de George Lucas) i Stanley Holloway (Brief Encounter, de David Lean i My Fair Lady, de George Cuckor) estan terriblement divertits.

Stanley Holloway era un actor còmic famós pels seus monòlegs, que apareix en alguns films emblemàtics sempre conservant aquest aspecte de la seva personalitat, la comèdia.

Alec Guinness, actor versàtil com pocs, conegut per ser capaç de personificar un xeic àrab a Lawrence of Arabia, o d'adoptar la personalitat d'un vell Fagin a Oliver Twist (ambdues de David Lean), també apareix en alguns films com a actor còmic. En el cas de The Lavender Hill Mob jo hi veig moltes similituds amb The Ladykillers.

Totes dues són produccions de la "sweet" productora londinenca Ealing Sudios, on hi apareix Guinness fent de "naughty man" interessat en fer malvestats (els difereix la naturalesa de les malvestats, a la primera és "només" un furt, a la segona, hi ha un punt de psicopatia del personatge); i finalment, i el que més gràcia ens fa al Jordi i a mi, és que hi apareixen sempre unes velles que són les mestresses de les pensions on Guinness va a viure. De fet, els personatges es redueixen a un grup d'homes dolentots i unes velles molt velles que sembla que no se n'adonin de res pero no és així.

Com que és bàsicament una comèdia, ens ho vam passar bé veient-la, i també vam observar que Guinness ens recordava Peter Sellers. És a dir, al contrari, Peter Sellers devia basar-se en Alec Guinness quan va fer el personatge d'Inspector Clouseau a The Pink Panther. Sembla que Alec Guinness i la seva versatilitat és tot un punt d'inspiració per Sellers. Sembla que tot devia començar a The Ladykillers on Alec Guinness comparteix pantalla amb Peter Sellers.

També fa gràcia destacar una aparició fugaç a l'inici de The Lavender Hill Mob d'Audrey Hepburn com a "Chiquita". Més tard compartirà pantalla Stanley Holloway a My Fair Lady. Ah, i el detall que el film va guanyar l'oscar per millor guió i Alec Guinness va ser nominat a millor actor.

En el següent post parlaré del segon film interessant que he vist, que amb aquest m'he enrotllat com una persiana (el que fa estar malalt....hehe).

Monday, 22 September 2008

Open House




Dissabte fèia molt bon dia i vam decidir sortir. Més o menys ja ho teníem decidit perquè aquest cap de setmana passat s'esdevenia Open House. Un cop a l'any cap a finals de Setembre, quan acaba l'estiu, hi ha un nombre d'edificis, que no es poden visitar normalment o s'ha de pagar, que estan oberts al públic gratuïtament i amb allò que ens agrada tant dels anglesos, tours guiats per persones molt professionals.

Doncs dissabte vam decidir acostar-nos a Marylebone, on hi havia un nombre d'edificis oberts. El primer que vam visitar va ser the Asia House. Una casa de construcció molt curiosa, les escales, llars de foc i estanteries són disseny de l'arquitecte Sir John Soane.

Soane era un arquitecte fill de la il.lustració, (1753-1837) i el seu estil és el que s'anomena neo-clàssic. Alguns dels seus edificis més emblemàtics son the Bank of England, Dulwich Picture Gallery, Holy Trinity Church (a Marylebone) i casa seva, Sir John Soane's House, que ara és un museu magnífic. En aquesta casa ell hi té peces molt guapes d'Egipte, Grècia i Roma entre d'altres.

Doncs, com es pot veure, la casa d'Àsia de Londres està en un edifici totalment pro-occident, amb estatuetes grecorromanes i racionalitat neo-clàssica. East and West merged togehter.

Diumenge encara va ser millor. El Jordi estava interessat en visitar l'aeroport de Croydon, i jo, des que visc a Londres que se m'ha despertat l'interès per l'aviació, sobretot de l'època d'entre guerres i WW2. L'aeroport va ser construït com a base de defensa contra el Zeppelins que bombardejaven Londres durant WW1, és de l'any 1915. El primer aeroport del món.

La terminal construïda més tard (l'any 28, crec), com bé va dir el Jordi, era molt més similar al que nosaltres coneixem com a terminal de tren que d'aeroport. Petita, amb els horaris tipografiats en panells i amb una torre de control similar al pis de dalt d'un far (allà on hi ha el llum). Els controls aeris es feien manualment, ja que el radar va ser inventat durant WW2. Hi havia un paio amb un telescopi gran i una mena de sextant que divisava els avions que sortien i arribaven. Per saber la ubicació de l'aparell, feien servir ràdio i la calculaven depenent del que el pilot els dèia a uns 10 segons després. Impressionant. De fet, em costa força d'imaginar-m'ho.

El més maco de la visita va ser el guia. Era un senyor d'uns 80 anys que havia vist néixer l'aeroport, perquè son pare treballava allà i ell recorda amb molta exactitud i passió el seu primer vol. Va ser cap a l'any 38 (si no recordo malament), abans de la guerra i explicava amb detall com funcionava tot plegat. Els tickets van costar a son pare 6 pounds 50 penics per cap, com dues setmanes de sou aleshores. La cabina albergava 38 passatgers i anaven amb les seves maletes. Per mantenir l'equilibri de l'avió, pesaven també a les persones per poder-les ubicar adequadament a dins la cabina. Les cabines no estaves pressuritzades, així que si l'aparell pujava més de 10.000 peus la gent començava a desmaiar-se per falta d'oxigen.

Ens va explicar també alguns vols importants que es van fer des d'aquest aeroport, com a Austràlia, New Zealand i New York. Alguns fets per dones. Fantàstic.

Doncs el dia va acabar molt bé, però vaig tenir febre i avui tinc un constipat de ca l'ample. Però va valer la pena hehe.

Friday, 19 September 2008

Million Dollar Movie


Mr Eastwood ha demostrat ser el millor director del moment (i de fa temps) amb aquest gran film. No hi ha paraules per descriure tanta bellesa. És una pel·lícula bella, poètica, filosòfica, vital, valenta, lluitadora, emotiva, profunda, sàvia, vibrant i tot el que s'hi pugui afegir en una obra d'art. Hi ha pocs personatges i això permet aprofundir en la seva complexitat creant molta adrenalina, tensió i dolor a l'espectador.

Million Dollar Baby
, de l'any 2004, va guanyar 4 oscars: millor pel·lícula, millor director Clint Eastwood, millor actriu Hillary Swank i millor actor secundari Morgan Freeman. Potser mai els oscar van ser tan merescuts com en aquesta pel·lícula.

Hillary Swank està espectacular en tots els sentits, la seva bellesa està per tot arreu: en els seus valors, en el seu físic, en la seva lluita (real i metafísica) són d'una força espectaculars. Si un no està interessat per la boxa acaba trobant-li interès.

A continuació parlaré bastant de la pel·lícula. Si no s'ha vist i es vol disfrutar, millor no continuar llegint, perquè faig esment de molts detalls.

Maggie Fitzgerald (Swank) és una noia de 31 anys amb una vida molt dura, treballa de cambrera des dels 13 anys per guanyar-se la vida. Ve d'una zona pobra d'Amèrica i la seva família és complicada. La única persona que ella estima de veritat és el seu pare, que ja no hi és. El seu futur entrenador, Frankie Dunn (Eastwood), serà la figura paternal perduda, qui li donarà i treurà la vida (però la idea metafísica és que li DONARÀ la vida).

Frankie Dunn és un entrenador de boxa, el millor, i propietari d'un gimnàs on hi entrenen boxejadors. Frankie ha creat molts campions però se sent fracassat en molts sentits, cerca una pau interior que no acaba de trobar mai. És un personatge torturat interiorment, que té una relació trencada amb una filla que no apareix. Maggie Fitzgerald prendrà aquest rol de filla "adoptiva".

Eddie Scrap-Iron Dupris (el gran Morgan Freeman) és l'assistent del gimnàs i ex-combatent que havia estat deixeble de Frankie. En el combat 109, on va estar a punt de guanyar el campionat va perdre un ull. És un personatge ple de saviesa, amor, fidelitat a Frankie i el narrador omniscient de la pel·l'icula. En molts moments reflecteix la posició d'aquest ésser savi proper a Déu ple d'amor, saviesa i pau interior. El personatge que Frankie necessita per aconseguir la seva pau.

En la pel·lícula veiem elements de misticisme, filosofia i poesia. Frankie va a missa diàriament per trobar la pau, però té molts dubtes, és escèptic i la seva relació amb Déu és conflictiva. Està aprenent gaèlic i dedica uns versos del poema The Lake of Innisfree, del poeta dublinès WB Yeats, a Maggie en un moment important del film.

Eddie és la figura del fidel acompanyant i guia de Frankie, que l'impulsa a entrenar a Maggie. Eddie gaudeix de la saviesa i pau interior que Frankie cerca. Maggie és la figura de la bellesa, la noblesa, el coratge i la vitalitat.

La pel·lícula podria dividir-se en dues parts. A la primera veiem la força, la pujada de Maggie amb una adrenalina i uns combats de boxa que són increïblement bonics, on Hillary Swank demostra un talent espectacular. Quan estem al clímax de la pel·lícula un fet fatal gira el curs i el tempo de la narració. La vida de Maggie i Frankie canviaran per sempre. Aquí és on trobem la figura d'Eddie com a crucial per prendre la decisió final.

Com que ja he revelat prou del film potser que em retiri... Només voldria puntualitzar que, tot i la tragèdia, aquest film és un crit a la vida.

Dedico aquesta pel·lícula a les persones que volen viure la vida amb plenitud i als que han fet possible Million Dollar Baby (incloent l'autor de la novel·la en què Eastwood es basa Rope Burns, de F.X. Toole).

Thursday, 18 September 2008

Collapse and reborn (teaching?)



Dilluns va aparèixer una notícia als diaris que va fer esgarrifar a molts i donar alegria a d'altres. Lehman Brothers, la tercera o quarta financera més important dels USA amb 158 anys de vida (sembla que va sobreviure el crack del 1929) va col.lapsar: bancarrota. Jo des de Londres, al diari vaig llegir que uns quants milers de persones (4000 crec que van ser) es van quedar sense feina de cop. Als diaris hi havia la clàssica fotografia de joves City boys and girls al carrer amb caixes de cartró amb les seves pertenences de l'oficina (a les pel.lícules hem vist la típica despedida del treballador d'oficina marxant amb la seva caixa de cartró).

Doncs resulta que part de la comunitat londinenca se'n va alegrar, ja que aquests "triomfadors" no desperten molta simpatia a molta gent. I per què? Doncs perquè bàsicament es dediquen a fer-se extremadament rics a base d'especular, jugar amb els preus, inflant o desinflant valors que ben bé ningú sap exactament el valor real, perquè, siguem honestos, tot és relatiu.

Això molesta al treballador de sou bastant miserable que es passa hores treballant en hospitals, escoles, guarderies, escombrant carrers, etc per quatre rals i a més havent ded pagar taxes i patint l'especulació sobre els preus de primeres necessitats com és el menjar o el tenir un sostre. No direm que tothom som sants, pero aquests "hunters", o "buitres" que en ciutats com Londres es poden veure físicament, són una provocació constant a la persona que creu en l'altruïsme i en la mínima honestedat.

Doncs ara acabo de llegir al Guardian que molts d'aquests "jobless" de la City és possible que decideixin decantar-se per feines on cobraran molt menys (pobrets.....) però són més segures. Se'ls hauria d'advertir que són feines dures també, i que impliquen una bona dosi d'altruïsme. Potser aquest tipus d'esdeveniments són senyals de salvació per aquells que van errats.

Bé, jo formo part dels errats perquè ara hauré de buscar una altra feina, que sembla que jo tampoc sóc tan altruista com predico hehe. An old end is a new beginning.

Sunday, 14 September 2008

Bacon in torment



Aquest matí hem intentat arreglar la nova connexió telefònica de BT. És un turment cada vegada que hem de solucionar algun problema amb BT. No m'estendré en el tema perquè el turment del que volia parlar ara és el de Francis Bacon.

Bacon, pintor anglès amb arrels irlandeses i conegut per la seva homosexualitat, és l'exponent del segle XX de pintors turmentats com ho va ser Vincent Van Gogh al segle XIX (potser també homosexual...?). Els i les homosexuals, especialment els homes, no han estat mai acceptats (tampoc del tot avui en dia). Sempre han patit molt a causa d'aquesta inacceptació social, i per sovint tenir personalitats obviament més complexes que la dels suposats heterosexuals. Els que tenien una sexualitat molt passional i destacada patien especialment; Francis Bacon pertanyia a aquest grup.

Una personalitat molt sensible, tòrrida, enigmàtica, sinistra i obsessiva combinat amb una difícil infància i joventut, un talent natural i un interès per l'art, van desenvolupar el que coneixem com al turbulent-tòrrid-turmentat Francis Bacon pintor. Se li afegeix un segle XX plagat de guerres, tensió, solitud i patiment que mostra de manera obsessiva en la seva obra.

Les primeres pintures són d'un sinistre i asfixiant obscur que mostren el seu patiment i la seva visió de l'ésser humà com a animal, tros de carn, que sense un déu està completament sol. Més endavant, quan coneix el seu model i amant George Dyer, el seu interès es focalitza més en la vessant tros de carn humana (no ben bé el cos humà, si no la carn) com a objecte artístic.

La Segona Guerra Mundial, la Guerra Freda i la del Nord d'Àfrica, l'impactem molt, posseïa fotografies de la Segona Guerra Mundial i les guerres del Nord d'Àfrica, que mostra en algunes de les seves obres en cossos inerts i desfigurats. El cinema també el marcava molt. Pel.lícules com The Battleship Potemkin o Lust for Life van inspirar dues de les seves obres: The Nurse of the Potemkin i Study for portrait of Van Gogh number VI. La segona és d'una qualitat excel.lent, agafa els tons i una mica l'estil del també turmentat pintor, que fins i tot té un aire quixotesc.

Una altra obsessió de Bacon eren els tríptics i les crucifixions. Segons ell mateix, els tríptics eren com una representació cinematogràfica amb moviment de les figures (o trossos de carn desfigurats). Les crucifixions, per mi es remuntaria al punt de vista del pintor com a l'home-animal, brutal, sacrificador i sàdic.

I la última obsessió de Bacon a la que em referiré (a part de la del cos masculí com a "meat loaf"), és la de l'obra de Velázquez Retrato del papa Inocencio X. Sembla que Velázquez el fascinava, i sobretot aquest retrat d'un papa totalment sinistre segons els ulls del gran pintor. Va fer vàries "versions" a quina més aterridora. Jo crec que l'original de Velázquez guanyaria la competició.

Jo crec que Bacon, tot i definir-se ateu, era profundament temerós de l'infern com a solitud humana, i la mort no era una cosa que li fes molta gràcia. Especialment a un home tan apassionat i amant del sexe i la vida. Contràriament ho mostrava amb imatges més ben aviat aterridores i deformades. Potser la morfina que li van administrar de petit per "alleugerir-li" el dolor que li provocaven els atacs alèrgics que tenia no van ser de la millor ajuda. Tampoc el rebuig constant del seu pare per ser un nano afeminat. La seva obra, però, és tot un crit a la salvació.

Dedico aquest post a tots als pintors i especialment els que van patir fins a l'extrem. L'extrema sensibilitat mai és del tot entesa.

Nota: La Tate Britain ha decidit fer homenatge al centenari del naixement de Francis Bacon amb una fabulosa exposició que dura fins el 4 de Gener del 2009.

Friday, 12 September 2008

Glory Gloria



És possible que el Jordi un dia d'aquests faci un post sobre "Gloria", una pel.lícula de John Cassavetes que protagonitza la seva dona Gena Rowlands. Excellent actriu. També molt curiosa.

Jo tenia les meves reserves en veure aquesta pel.lícula, tot i que sembla que és de les més famoses d'aquest director de New York. Vaig veure fa una mica de temps amb el Jordi "A woman under the influence", també de Casavettes i protagonitzada per Rowlands i Peter Falk (AKA inspector Colombo). Bufff... quin patir. Jo no negaré la qualitat de Gena Rowlands, al contrari, potser ho va fer massa bé. Jo creia que la que es tornava boja era jo... Dramàticament és una actriu excel.lent, tant, que acabava sent tot plegat massa real (una mica snuff i tot...). Per aquest motiu jo pensava "Ai Cristina que patiràs veient a la Gena per aquí altra vegada" (allò meu dels malsons quan una peli és una mica massa potent).

Doncs no! No vaig patir gens, i a més m'ho vaig passar molt bé. "Gloria" és un suposat thriller que té més de comèdia que d'un altre gènere. Gena Rowlands està molt bé, divertida, superada i amb el seu estil peculiar. A més, aquesta pel.lícula és força dinàmica, que no és un fort de Cassavetes. Sembla que hi ha un guió, cosa que a "The killing of a Chinese bookie" ho dubto en molts moments (prendre nota de Mr Sophistication, un dels personatges més "freaks" i alhora tendres que he vist mai al cine).

Aquest post va dedicat a..... exacte! Mr Sophistication i tots els i les actors/cantants de cabaret.

Thursday, 11 September 2008

The Globe and the Moon



Ui, estic tan cansada que parlo com borratxa i tot hehehe. Potser la culpa de tot és de la nova feina, de que ja és dijous, i de que ahir vaig anar amb el Jordi i la Joana a veure "Midsummer Night's Dream" després de treballar i vam arribar tard a casa. Tot i el gran cansament, no me'n penedeixo de cap de les tres raons que el causen, especialment la de que és dijous.
Com ens va agradar l'ambient del Globe...! Com bé puntualitzava la Joana, semblava de verbena, amb els llums, el riu, Saint Paul's cathedral de fons (impressionant! No me'n cansaré mai). El Globe és un teatre preciós, amb un ambient molt màgic on la gent sempre està molt distesa. Com bé puntualitzava el Jordi, quasi sempre fan comèdies de Shakespeare, les tragèdies les deixen pel West End i, antigament, l'Old Vic.
Tot i que l'estiu està acabant, la temperatura era agradable i la posada en escena era, doncs... molt estiuenca com bé diu el títol. El teatre/drama anglès és insuperable. Les posades en escena i la direcció són sempre excel.lents. En aquesta comèdia de Shakespeare, el real atrezzo eren les dinamiquíssimes interpretacions dels actors. Un vestuari bonic, quatre flors i una làmpara esfèrica que fèia de lluna (que de pas il.luminava l'escenari) emmarcats en la circular construcció (el Globe) acabaven d'arrodonir la "performance".
Ai... qui fos un actor/actriu del Globe i poqués parlar aquell fluid anglès, sabés ballar, cantar i tingués prou memòria per recordar tots els versos sense equivocar-se... Ara amb aquest cansament no m'hi veig molt hehe. Li demanaré a Puck a veure si pot fer un encanteri....

Good night

Dedico aquest post a la lluna i a la màgia (si els coneixeu personalment veureu que són encantadores totes dues ;-) )

Nota: la fotografia és de l'eclipsi de lluna del dia 16 d'agost a la mitjanit.

Sunday, 7 September 2008

The brilliant joker



Ahir al vespre, mentre esperava el Jordi que tornés de la feina, vaig decidiar anar al cine. Aquests dies el Jordi ha tingut molta feina i l'hora d'arribada a casa ha estat molt canviant, així que el cine semblava una bona opció per un dissabte a la nit.
La pel.lícula que vaig escollir va ser "The Dark Knight". Ja ho sé, ja ho sé, batman és ja una mica avorrit i passat de moda, però és que la cartellera fèia mal físic de mirar. I a més jo, com potser molta gent, tenia ganes de veure-la per uns quants motius.
El primer era Christian Bale. És un actor que em fascina pels papers que escull. L'any passat vam veure amb el Jordi un remake de "The train 3.03 to Yuma", un western particularment curiós on els personatges destaquen per ser humans, és a dir, bons i dolents alhora (estil Anthony Mann o John Ford). En aquest film, Bale era el "bo" i Russell Crowe el "dolent".
El segon motiu (molt igualat al primer), va ser que no podia esperar més temps a veure la interpretació de Heath Ledger com a Joker. Oh my God!!! Increïble. Heath Ledger era un gran actor, era espectacular. Tenia la meva edat, era del'ant 79, 28 anys quan va morir. És de les millors interpretacions que he vist d'un "villano" de còmic com és Joker. El personatge és increïblement atractiu i, com sol passar, amb els malvats intel.ligents i atractius, la seva personalitat és més interessant que la dels"bons".
El tercer i últim motiu, era veure el perquè "The Dark Knight". Com hem comentat amb el Jordi més d'una vegada, Christian Bale és un actor amb un punt de sinistre que conjuga molt bé amb un dels herois més sinistres del còmic americà. Doncs, sembla que al final, després de lluites per aquí i per allà es dóna una explicació coherent de perquè batman és The Dark Knight (tot i que sembla evident, no?).
Per acabar de rematar la nit, quan vaig arribar a casa vaig encendre un moment la tele mentre sopava, i resulta que donaven "Tommy". Quin horror. La vaig veure de petita (encara no entenc ni recordo com va ser) i la recordava amb horror, però no recordava exactament les escenes. Bé, vaig aguantar fins que ja vaig començar a témer que si seguia mirant tindria malsons, i vaig decidir anar a dormir. Quina pe.lícula més horrible!!! Més '"stoned" no podien estar quan van composar aquest "musical".
Bé, això és tot per ara. Mañana más hehehe.

Per no perdre la tradició, aquest blog el dedico a la memòria de Heath Ledger.

Saturday, 6 September 2008

Proves

Estic comprovant si m'han posat a la xarxa (o net) hehehe

Viva



Ara, tot escoltant la música del veí de baix, he decidit estrenar el meu blog. “Long time” el Jordi va estrenar el seu i jo sempre havia tingut el que se’n diu “reparo” d’escriure’n un.
Seria per vergonya (sempre he estat vergonyosa), per no saber què dir, o perquè simplement no em veia prou “confident”.
El meu veí sembla ser un fan de Bob Dylan, cosa que em recorda el meu pare, potser el fan més fan de Bob Dylan que he conegut mai. Llargues tardes de petita, a l’habitació del meu germà, que llavors era el despatx del meu pare, ell se seia en un balancí de vímet ( AKA mimbre o wicker) i escoltava discos de vinil de Bob Dylan. Jo no entenia absolutament una paraula del que dèia (encara tinc problemes amb entendre les lletres de Bob) però sembla que al meu pare li fascinava, i per pur mimetisme, a mi també. L’únic CD de Dylan que tinc és Hurricane, que de fet és del Jordi.
Bé, tornant al tema principal (o “gist”), he inaugurat aquest blog amb el títol Alive (o viva). Per què? Molt senzill. Si no fos viva no podria estar escrivint aquest blog, ergo escric un blog perquè estic viva.
Una segona raó és: ARA estic viva. I ara com mai aprecio la meva vida (suposo que més d’una persona estarà d’acord amb mi). Valoro infinitament la vida i valoro la de les altres persones, i la de les que estimo sobretot. Així que VIDA ho és tot.

Dani (AKA el meu germà), et dedico la primera entrada al meu blog.

Nota: no fer cas de les traduccions xorres que poso entre parèntesi, és només per xulejar que he après força anglès aquests anys vivint a Londres hehe.